Després de més de deu anys a la Xina com a corresponsal per a TV3, el periodista ha tornat a casa per fer-se càrrec de la direcció de l’emissora municipal de Barcelona, BTV.
Gràcies a ell els catalans hem pogut seguir de primera mà el gran creixement i despertar econòmic de la Xina, conèixer històries humanes darrera de les grans desgràcies humanitàries, com la tragèdia de Fukushima al Japó, o saber curiositats culturals d’un país de gran complexitat. Però després d’estar pràcticament una dècada informant els catalans sobre els grans esdeveniments que tenien lloc al llunyà orient, Sergi Vicente va decidir tornar a casa. Ara dirigeix amb entusiasme Barcelona Televisió (BTV), un canal a cavall entre el món local i el nacional. Es tracta del director més jove que ha tingut mai aquesta televisió i això es nota en la forma de veure un aparell que en les darrers dècades ha evolucionat de forma difícil d’imaginar.
Les fronteres entre televisió, ràdio i premsa cada cop estan més difuminades. Quin ha de ser, segons vostè, el principal valor de la televisió avui?
El concepte de televisió avui està en crisi. Per una banda, les transformacions tecnològiques han generat uns canvis en els hàbits de consum i, per altra, tenim la possibilitat de consumir diferents continguts en diferents pantalles. Però no solament s’ha produït una fragmentació de l’audiència sinó també un trencament en la relació televisió-espectador. Ha deixat d’haver-hi unidireccionalitat.
Adaptar-se a aquests canvis és sobreviure o morir?
Sí. De fet, si em trien per dirigir BTV és perquè presento un projecto molt basat en aquest canvi de paradigma. Si només considerem BTV com una televisió tradi-cional, és a dir, programem uns continguts i esperem que la gent ens vingui a veure, estarem condemnats a la irrellevància i patirem una crisi de legitimitat. Potser no ens deixaran de veure completament, perquè en aquesta fragmentació tot és vàlid, però en una televisió que es finança de les arques públiques crec que hem de fer tots els papers de l’auca. A més, el repte és fer-ho sense acabar traient el fetge per la boca.
Per tant, la televisió ha de sortir de la seva trinxera…
Ara, perquè la població ens vegi, hem d’anar a on està la gent. Actualment la majoria de continguts audiovisuals es veuen a través de Facebook i amb suport pantalla mòbil. Hi ha més consumidors de continguts audiovisuals via mòbil que en pantalla web. Fins i tot en els suports digitals hi ha tendències que estan sacsejant la manera com fins ara havíem entès els mitjans de comunicació. Per tant, avui una televisió per avançar ha d’ocupar totes les pantalles i ser transmèdia.
Independentment de per quina pantalla mirem els continguts, la missió de la televisió ha canviat?
La missió original de la televisió –ser un servei públic a la comunitat– no ha desaparegut mai. En el cas de BTV, podem continuar fidels als nostres estatuts (oferir informació neutral i autoritzada, cinema i entreteniment de qualitat, ser sensibles a tots els grups d’interès de la ciutat, que tothom se senti representat…) independentment de les eines que utilitzem per arribar a la gent. Però ara hi ha un element nou a tenir en compte: amb aquests canvis estàs molt més sotmès a l’escrutini de la gent.
I això és bo?
Bé, avui dia tot es pot compartir, valorar i fer més accessible al públic. Per tant, hem de tenir l’habilitat de fer als altres més copartíceps. Això no vol dir, però, que la ciutadania també hagi d’elaborar continguts –perquè els professionals som nosaltres–, però sí obrir certs accessos per si tenen alguna cosa a dir. En el cas de BTV per exemple, fem un programa que es diu Codi de Barris, on els veïns, a través de vídeos poden expressar la seva opinió o Tube d’assaig, en el qual hem treballat de forma col·laborativa amb les universitats, Verkami o Serielizados. I hem creat una direcció d’Estratègia i Participació. En definitiva, és necessari democratitzar la pantalla.
La televisió reprodueix els valors de la televisió o la televisió influeix en els valors de la societat?
La televisió ha de reproduir els valors de la societat, però de forma relativa. A la televisió tothom vol estar-hi representat, però nosaltres tenim una capacitat limitada per elaborar continguts i tirar projectes endavant i, per tant, mai serem capaços de cobrir-ho tot. El nostre missatge a tots els actors de la ciutat és que estem a la seva disposició. Ara, això no vol dir que haguem de fer un programa de televisió per a tots i cadascun d’ells. I, òbviament, em reservo el dret de la línia editorial, perquè també hem de vetllar per un equilibri entre diferents interessos. En aquest sentit, no ens preocupa que algú no li agradi un contingut que puguem emetre, sinó que es pugui sentir ofès o humiliat.
I fins a quin punt creu que un programa de televisió pot influenciar en els valors d’un ciutadà?
Aquesta és la gran pregunta. Es poden fer molt bons programes i que al final no els miri ningú. Per això s’ha de trobar l’equilibri entre les coses treballades, contrastades i autoritzades amb les coses atractives, amb un punt d’espectacularitat i que facilitin processos de ludificació; coses fàcils de consumir i que poden tenir més incidència. En conclusió, fer programes ben treballats hauria de ser irrenun-ciable i el repte seria fer-los atractius.
Però costa trobar programes que combinin qualitat i entreteniment…
Tot plegat s’ha deteriorat molt. Tendim a una idiotització de la societat. I aquesta és una tendència que va en creixement. La tele-escombraria sempre ha existit, però malauradament cada cop té més incidència. I això és preocupant. El repte ara és trobar formes per combatre de forma atractiva aquests estímuls fàcils.
Avui hi ha programes de televisió que es veuen a tot el món: la globalització també és audiovisual. Quina lectura hem de fer d’aquesta realitat?
Aquesta idiotització o hipnotització generalitzada de la societat ens porta a la simplificació, a la producció de programes que no fan pensar. Aquesta situació no és nova, però com que ho han sabut fer molt bé, ara hi ha més risc que es pugui convertir en un control afectiu de la societat. De fet, el mèrit d’aquests formats televisius no és tant que ens portin tots cap a la homogeneïtzació sinó que siguin grans èxits. I el més preocupant és que els continguts de qualitat, que sempre existiran, no tinguin l’habilitat per competir en atractiu amb aquests.
Per tant, el problema és nostre com a professionals de la comunicació.
L’audiència sempre té la raó i som nosaltres els qui tenim la responsabilitat de fer programes. Hem de buscar l’audiència i creure la nostra missió de servei públic. La percepció és que les entrevistes en profunditat, els programes de ciència, els debats… són un avorriment. Però és que no tenen perquè ser-ho! A l’espectador no li pots fer empassar els programes amb un embut encara que siguin de qualitat.
Com a director d’un mitjà públic, es qüestiona els valors que transmeten els programes que s’emeten per BTV o abans cal tenir en compte les audiències?
Aquest és l’etern debat. Els nostres valors són aquells que estan continguts en la nostra missió original i jo no sóc ningú per posar-los en dubte. També, però, hem incorporat altres valors molt en consonància amb aquesta nova etapa, com són la participació i la innovació.
A diferència de la privada, la televisió pública ha de tenir més en compte els valors?
Els valors són innegociables. Ara bé, un mitjà públic tampoc es pot permetre no tenir audiència. Sinó com expliques a la gent com et gastes els diners de les arques públiques? Per tant, hem de procurar tenir en els nostres indicadors programes que generin audiència però això no pot passar mai per renunciar als nostres valors originals. Podem fer coses per l’audiència, però no qualsevol cosa. El tot per l’audiència, mai a la vida. Cal trobar un equilibri.
Els programes han de ser rendibles…
Sí, però la nostra rendibilitat és de notorietat, no de lucre. Nosaltres perseguim l’audiència per a poder ser legítims i tenir rellevància, influència i ser útils per a la societat; això és el que ens obsessiona.
I en un món cada vegada més global, quin servei o valor distintiu ofereix la televisió local?
Jo sóc partidari de trencar el localisme. Com que Barcelona va més enllà de les seves pròpies fronteres –aquí hi viu molta gent nascuda fora de la ciutat o que només hi està de pas– a BTV perseguim el concepte de glocalitat, una combinació de global i local. És a dir, a diferència d’una televisió local, la nostra proximitat no és tan geogràfica, sinó també emocional o cultural. Això, per exemple, queda molt ben resolt amb la nova imatge visual que tindrà BTV a finals de gener.
En aquest sentit, ofegada per TV3 i per sobre de les televisions locals com a televisió de la capital de Catalunya, BTV hauria d’estar més ben considerada?
Absolutament. Estem molt per sota de les nostres possibilitats. I, en aquest sentit, jo sóc molt ambiciós. Ara bé, els reconeixement vindrà si treballem bé i si, segons els indicadors, aconseguim certa notorietat d’acord amb les nostres possibilitats. Potser en els propers anys no aconseguim trencar aquestes fronteres geogràfiques, però malgrat l’estima que pugui tenir al món local, nosaltres no som equiparables a una televisió local. Som una mena de monstre a cavall entre les televisions locals i nacionals. Tenim aquesta particularitat que ens persegueix eternament. Som inclassificables.
Vostè quan va entrar a dirigir aquesta televisió va anul·lar les tertúlies d’actualitat política i va introduir programes més “alternatius” com Slow, un programa que aposta per una visió pausada de la ciutat. Aquest canvi marca tot un estil?
Vam decidir deixar de fer tertúlies d’actualitat política en un moment en què volíem fer canvis de continguts, però també de precarietat econòmica molt important. I, per tant, vam haver de fer ús de la imaginació. Aleshores van néixer espais com Slow o Tube d’Assaig, formats que costen molt poc. Ara bé, tampoc hem renunciat completament als debats; només els hem canviat el format. En un programa com Bàsics, també hi ha cara a cara i debat.
Per tant, el secret és…
Una part d’experimentació i buscar la diferència. No pots fer el mateix que els altres si aquests ho poden fer amb més recursos. En canvi, nosaltres, a diferència de TV3 a TVE que tenen més a perdre perquè es troben en una situació de confort, tenim una gran oportunitat per experimentar i fer proves. I, en aquest sentit, crec que ens hem arriscat. I, de tant en tant, vivim grates sorpreses. Tube d’assaig, per exemple, va ser seleccionat al darrer festival INPUT de televisions públiques. I només hi havia dos projectes de tot Espanya, aquest i Filosofia a la presó, de TV3.
Això vol dir que en pocs recursos es poden fer bons programes. La crisi no és una excusa per reduir la qualitat de la televisió?
Sí, sí. Però també es poden fer programes diferents i igualment arriscats amb bons recursos. En un moment en què tot està canviant de forma accelerada no té sentit continuar fent el mateix. En un moment en què es detecten caigudes d’audiències, transvasaments d’audiències entre suports, un canvi generacional gradual –els joves ja no miren la televisió–, etc, s’han de fer proves. Si el canvi no ens agafa preparats, no ens en sortirem.
Més enllà de BTV, hi ha manca de risc en el sector?
Absolutament. Hi ha falta de risc i d’adaptació, no solament en les televisions, sinó en tot el sector audiovisual. És veritat que els catalans som molt creatius, però en aquest cas, tant des de les direccions de les televisions –tant públiques com privades– com de les productores audiovisuals no som prou atrevits. Si no captem els públics d’una manera diferent estarem perduts i les noves plataformes que aglutinen continguts se’ns menjaran. En aquest sentit, costa molt que les productores superin el format televisiu i facin un projecte amb una estratègia transmèdia. La majoria de productores encara no han fet aquest pas ni tenen perfils formats en aquests àmbits. Per tant, continuem fent les coses d’una forma molt telecentrista, radiocentrista o webcentrista i acabem descavalcats davant d’una realitat que és imparable.
Per tant, segons la seva opinió, actualment, l’usuari –perquè ja no podem parlar només de teleespectador– va més avançat que el propi periodista o productor.
Absolutament. Avui ja ens hem de preguntar: Quantes persones que llegiran aquesta entrevista encara són consumidors de televisió tradicional (TDT)? Quantes hores? Quantes vegades saben quin canal estàs mirant? Està comprovat que molts espectadors passen pels canals fent zaping i no saben què miren ni a quin canal estan. I quantes vegades consumeixes continguts televisius per altres vies que no són aquest electrodomèstic? Actualment, ja es tracta de la majoria dels casos.
Quan va agafar el càrrec va prometre aplicar més transparència. Abans no n’hi havia?
Els temps estan canviant. De fet, abans a tot el país n’hi havia menys. Ara tots hem de fer l’esforç perquè allà on es gasten diners públics no hi hagi cap dubte sobre com s’han gastat. La transparència és un aspecte que he aplicat des de l’inici, per exemple en l’avaluació dels projectes que es presenten. La transparència és una qüestió de salut democràtica. Considero escandalós el que ha viscut aquest país recentment i, per tant, quan he tingut la posició per gestionar diners públics aquesta responsabilitat me la prenc molt seriosament.
