El passat mes d’agost dues ciutats catalanes -Barcelona i Cambrils- van ser víctimes directes dels atemptats terroristes. Un fet així pot alterar els valors d’una comunitat? Ho preguntem a qui va ser alcalde de la capital catalana entre els anys 2006 i 2011.
Jordi Hereu va ser alcalde de Barcelona entre els anys 2006 i 2011. Actualment presideix Idencity, una empresa multinacional de consultoria especialitzada en processos de transformació de ciutats i territoris. En el seu despatx de la capital catalana ens valora l’impacte dels atemptats que el passat 17 d’agost van commocionar la societat catalana.
L’atemptat terrorista del 17 d’agost a Les Rambles és un fet més en la història de Barcelona o canvia la ciutat? Hi ha un abans i un després?
Segurament el temps ens ho dirà. Ara seria exagerat dir que hi ha un abans i un després de l’atemptat perquè a Barcelona també hem viscut altres agressions del terror, però, certament, aquest tampoc és un fet puntual més, dels que immediatament se supera. Respecte els valors, quan els sentim amenaçats o sentim que els podem perdre, els reforcem. Però un atemptat així també ens ha de portar a reflexionar sobre molts valors. Per tant, per mi la resposta ha de ser doble: refermar i qüestionar. I, qüestionar no vol dir canviar, sinó reflexionar.
Vostè és una persona que coneix molt bé la ciutat. Li va sorprendre la reacció dels barcelonins?
No em va sorprendre la capacitat de reacció de la ciutat. En el primer moment, quan s’havia expressat el pitjor de la humanitat i la més gran agressió a la dignitat humana, també vam poder veure expressats de forma col·lectiva grans valors: la solidaritat, l’ajuda, l’empatia, l’expressió sincera del dolor, etc. I una ràpida capacitat de recuperació que implícitament portava el missatge: “no ens canviareu”. En aquest sentit, la tornada a la normalitat no va ser una manca de respecte.
L’endemà els restaurants, les botigues i els quioscs van tornar a aixecar les persianes davant les candeles, els peluixos i els missatges de condol. La quotidianitat es va imposar massa ràpidament?
No sé quan ha de tornar la normalitat. Però és evident que no podem oblidar que gent de tot el món hi van perdre la vida, a Les Rambles, i personalment crec que el record del dolor de les víctimes s’ha de seguir expressant amb més serenor i amb més temps. El dolor i la solidaritat no es poden expressar puntualment en un dia i després decaure. Però insisteixo, aquella tornada ràpida a la normalitat també va ser una reivindicació: no canviaran la nostra forma d’entendre la ciutat i no canviaran la nostra forma de vida col·lectiva. També haig de dir que la manifestació no em va agradar.
En quin sentit?
Havia anat a altres manifestacions on l’únic punt central era el silenci sepulcral en record a les víctimes i la solidaritat amb el dolor. L’essència havia d’haver estat protestar contra el dolor i contra l’agressió de gent de tot el món. Però avui tot és tan trepidant que una setmana després altres temes ja s’havien solapat. Per exemple, hi sobraven els símbols partidistes. Vaig trobar a faltar més crespons negres i, en cas de banderes, banderes de tots els països de les víctimes. Ara bé, tampoc en culpo ningú. En canvi a Les Rambles, fora del focus, tot era espontani, respectuós, silenciós….
Podem dir que l’atemptat ja forma part de la nostra memòria. Però creu que hi ha ferides que poden modificar d’alguna forma els valors de la ciutat?
Sí. L’atemptat ha de quedar en la memòria col·lectiva. Aquest és un fet que no es pot oblidar, especialment per respecte al sofriment de les víctimes. La por, l’agressió i la violència també formen part de la nostra memòria. Com a regidor d’aquest districte, fa disset anys vaig viure la mort d’un guàrdia urbà a la Diagonal. I això, també quedarà per tota la vida a la meva memòria i a la de la ciutat. Les ciutats són moltes coses, entre les quals, memòria. Ara bé, la memòria –perquè això seria donar un gran regal a la violència– no pot transformar la nostra vida democràtica o la nostra forma de concebre la convivència. Per tant, refermem-nos en uns valors i qüestionem-nos-en uns altres.
Concreti, quins valors ens hauríem de qüestionar?
Per què uns nois catalans han arribat a agafar una furgoneta i aixafar gent de tot el món al cor de Barcelona? Molt ens equivocarem si creiem que el nostre model és magnífic i, per tant, que no s’ha de reflexionar ni repensar.
Després de l’atemptat, ha trobat a faltar reflexió?
Jo estava a fora i vaig anar a la Rambla dos dies després. Tots els negocis havien tornat a la normalitat, però l’expressió de dolor hi era present. És evident que en els primers moments hi ha actes personals i col·lectius d’autenticitat en què la reflexió no hi té cabuda, però després aquesta s’ha de produir. Caldrà reflexionar sobre la diversitat, sobre el model multicultural, etc. Hi haurà d’haver una reflexió serena i tranquil·la, no per autoflagel·lar-nos, sinó per millorar coses.
Ripoll, a diferència de Cambrils i Barcelona, no ha patit cap atemptat, però també és víctima.
Evidentment, perquè, a més, allà s’hi afegeix el valor de la proximitat. El terrorista és el meu veí, el meu amic, el meu alumne… Per tant, amb serenitat cal reflexionar perquè una cosa similar no torni a passar i, al mateix temps, millorar les coses. Hem d’aspirar a una societat en la qual no hi hagi adolescents amb ganes de matar urbi et orbi. Hem de preguntar-nos de forma sincera: el diàleg interreligiós i intercultural de veritat funciona? La integració social urbana funciona?
En aquesta reflexió, qui no hi pot faltar?
En aquesta reflexió hi som tots cridats. L’any 2006, quan jo estava a l’Ajuntament, els francesos ens preguntaven per què nosaltres no teníem violència a les banlieues. Dotze anys després encara estem aprenent sobre aquest tema. Però ara sabem que en aquest aspecte tampoc som una cosa a part d’Europa i que a problemes globals cal aplicar-hi respostes locals. De fet, el millor homenatge que podem fer a les víctimes és prendre’ns això seriosament. I, si volem fer una societat diversa, hi hem de treballar des del món local i fins a Europa. Els atemptats és evident que queden a la memòria, però al mateix temps ens estimulen a repensar i a treballar, perquè ens mostren que no tot està tan ben travat com ens pensàvem.
Ara potser és un moment de més preguntes que respostes. Un dia, però, creu que realment podrem arribar a comprendre el perquè de l’actuació d’aquests nois?
En aquests casos la llibertat personal és molt important i també l’hem de tenir en compte. Pot tractar-se d’un noi de Ripoll, integrat a la seva comunitat, catalanoparlant… i que es radicalitza sol mirant una pel·lícula per internet. Ara bé, l’entorn també influeix. Si només es tracta d’un petit grup radicalitzat pot convertir-se en una anècdota, però si alguna cosa està fallant, això només serà l’inici d’una sèrie. I en això voldria equivocar-me.
Ara vostè assessora ciutats. En el món, cada ciutat es posiciona abanderant uns valors. Aquests valors són la suma dels valors dels seus ciutadans o són una marca fabricada?
Les ciutats, perquè puguin ser considerades ciutats han de destil·lar uns determinats valors. La ciutat neix perquè les persones viuen juntes, però també perquè comparteixen uns valors. Per tant, paradoxalment, quan una ciutat rep un cop fort és sobretot quan es constata més el seu nivell de ciutadania, de maduresa i de valors. De fet, crec que Barcelona, Cambrils o Ripoll, aquesta vegada, malauradament des del dramatisme, han expressat que, malgrat tot, no estan malament a nivell de valors i de civisme. Sense caure en el cofoisme, eh? Però hem pogut veure gent capaç de plorar junta i fins i tot capaç de construir coses junta.
Fins a quin punt això en el món actual és una excepció?
El món s’està urbanitzant i aglomerant molt, però, en general, s’és lluny de generar projectes de ciutat. Per mi només existeix ciutat quan aquesta és un projecte compartit per la gent i basat en valors compartits. Valors que no han de ser unànimes, ja que les ciutats actuals, si per una cosa es caracteritzen, és per la pura diversitat. De fet, el terrorisme islàmic ataca a les ciutats perquè és allà on la gent està junta i és diversa. La Rambla simbolitza la llibertat i la diversitat en essència.
Per tant, el terrorisme islàmic ataca els valors d’Occident i aquests es focalitzen a les ciutats.
Les ciutats poden ser o no escoles de ciutadania. Les ciutats poden ser o no educadores. Les ciutats poden ser civilitzadores o font de conflicte. Les ciutats són projectes polítics de ciutadans –en el sentit més ampli del terme política– i, per tant, poden derivar cap a una cosa o cap a una altra. Però és evident que el nostre model de la ciutat cívica, diversa, plural i democràtica és l’antítesi de concepcions actuals que van contra la diversitat i la llibertat. Per això és important que ni París deixi de ser París, ni Barcelona deixi de ser Barcelona, ni Ripoll deixi de ser Ripoll…
Barcelona no ha estat l’única ciutat víctima d’un atemptat terrorista gihadista, per tant, les comparatives són inhabitables. A Nova York els bombers es van convertir en els grans herois de la ciutat. Aquí, les darreres setmanes el prestigi dels Mossos ha crescut amb força. Després d’un atemptat, els ciutadans necessiten generar herois?
Em sembla molt bé tot reconeixement als servidors públics que el dia dels atemptats no solament van fer allò que calia sinó que, a més, hi van posar un plus. Ara bé, després, fora del focus, també és molt necessària la reflexió. Prestigiar un sector públic està molt bé si no passem a la idolatria i aquesta, al final, no ens permet la reflexió. Dit això, però, em quedo amb els herois anònims, perquè sempre és molt important tenir bons professionals del sector públic, i amb l’elogi a una societat que, en general, ha respost bé. Tenir un punt d’autoestima, sense exagerar, sempre està bé.
Una altra comparativa amb altres ciutats com París o Londres s’ha fet en clau econòmica. Després d’un fort impacte, com és un atemptat, la competitivitat econòmica d’una ciutat perilla?
Les ciutats ben posicionades al món són capaces d’adsorbir un fet puntual com és el cas d’un atemptat. Ara bé, quan es crea una sèrie de fenòmens negatius o quan s’emeten missatges equivocats –a Barcelona hi ha de tot– sí que es pot afeblir la competitivitat d’un espai. Barcelona en aquest aspecte és forta i des d’aquest punt de vista l’atemptat s’ha superat bastant bé. Ara bé, cal anar en compte, perquè les ciutats són éssers vius i, per tant, són susceptibles de pujar i de caure. Un sempre ha d’estar ramant i vigilar altres coses que puguin afectar.
A què es refereix?
Barcelona no aguantarà qualsevol cosa. Barcelona és forta i vulnerable com qualsevol altre ciutat. Per exemple, i només constato: que lluny i que frívoles queden avui certes imatges sobre la turismofòbia! I això no vol dir que no haguem d’afrontar amb tranquil·litat el gran debat sobre el turisme i la ciutat. L’agressió brutal arribada de fora no ens ha de matar el debat, però també està bé que algú ens recordi que compartim coses amb aquell que no pensa com nosaltres. Gràcies a una descoberta dramàtica molta gent confrontada per aquest tema de cop es va posar a treballar conjuntament i va aparèixer el valor de la unitat.
Diuen els experts que els novaiorquesos, setze anys després dels atemptats, són més tancats i més conservadors. Aquest és un perill que hem d’assumir?
Si fem cas a les primeres setmanes, haig de dir no. I em sembla interessant deixar clar que nosaltres no entrarem en una societat en la qual l’altra passa a ser l’adversari o l’enemic. Ara bé, reitero que ens equivocarem si insistim en el discurs que la multiculturalitat és fantàstica i aquí tot va molt bé. Hem d’abordar certs temes i ens hem d’interpel·lar. Per mi, la interculturalitat, amb la qual sempre he cregut, és mirar-se als ulls, debatre i intercanviar amb l’altre. La interculturalitat vol dir barreja, acceptació de valors comuns i admetre la diversitat com una riquesa i no com una amenaça; però també que hi ha un mínim comú denominador inapel·lable. I, en aquest sentit, cal analitzar la situació amb honestedat. Hem de fer un debat serè i mútuament exigent. És evident que hi ha moltes coses que nosaltres no hem fet bé, però tampoc la comunitat musulmana. És a dir, no podem acceptar una ciutadania falsament integrada. Globalment estic molt content de com ho hem fet, però també sóc conscient que ens queda molt camí per fer. Dit d’una altra manera, tenim pendent tot el bloc de Ripoll. Per exemple, mares que no parlen ni català ni castellà.
Com assessor de ciutats, quin són avui els valors bàsics pels quals una ciutat ha d’apostar?
Jo aspiro que alguns valors estiguin presents a tot el món i, malgrat em puguin acusar d’eurocèntric, en aquest aspecte, no entenc l’excepció cultural. Estic parlant de grans paraules. Per a mi, les ciutats han de ser espais de llibertat: llibertat per poder anar a la plaça a celebrar o reclamar alguna cosa, llibertat personal perquè jo i la meva família ens puguem desenvolupar i educar, etc. Les ciutats també han de ser espais on poder iniciar projectes, on poder manifestar-se i on res ens oprimeixi. I l’opressió pot ser de tipus molt divers: aglomeracions de trànsit, desigualtat, impostos de la màfia… A més, la llibertat reclama unes mínimes condicions socials i econòmiques per poder exercir-la. Només quan la ciutat és tot això, un es pots prendre tranquil·lament un cafè a una plaça mentre veu els seus fills jugar. I d’això se’n diu seguretat, un element que no tenen el 90 per cent de les ciutats del món, perquè actualment el món s’està globalitzant, però sota la lògica del mercat.
