Parlem de diàleg amb un referent en aquest tema, un sacerdot catòlic que després de viure a Algèria, Egipte, Síria i Israel, l’ha convertit en el seu compromís de vida.
El prevere dominic Jean Jacques Perénnès, referent en el diàleg entre cristians i musulmans, ha visitat Barcelona per recollir el premi Memorial Cassià Just, reconeixement que atorga cada any la Generalitat de Catalunya a una persona o entitat destacada en la difusió de la diversitat religiosa. Són dies d’entrevistes i emocions, però conversem tranquil·lament al convent que la comunitat dominica té al carrer Ausiàs March de Barcelona.
Què representa per vostè el diàleg? Una eina, una necessitat…?
El diàleg és una necessitat absoluta. Un ésser humà només adquireix aquesta categoria quan comença a parlar: amb els seus pares, amb els seus germans i germanes… El diàleg és un element constituent de l’ésser humà. Però, a més, en un segon nivell, no podem oblidar que la persona també s’humanitza quan forma part d’una societat i d’una cultura.
Avui hi ha manca de diàleg?
El diàleg és el contrari de l’autisme, persones que no poden comunicar-se amb els altres. Actualment, respecte el diàleg, estem en un moment molt paradoxal, perquè precisament quan hi ha més globalització, és quan caiem més en la temptació de l’autisme. Avui la tendència majoritària és el tancament de fronteres, ja siguin nacionals, culturals o religioses. El món globalitzat és un desafiament molt gran que condueix a dues possibilitats: igual que ens permet relacionar-nos amb persones de tot el món, també provoca un augment del tancament de fronteres. Aquests dies que he estat a Catalunya, però, he descobert que aquí, malgrat hi ha una gran diversitat, també hi ha molt de diàleg.
El diàleg ja és un valor, però quins altres valors estarien associats al diàleg?
L’hospitalitat. Si analitzem les arrels d’Europa, ens adonarem que aquesta es crea després de la Segona Guerra Mundial, un esdeveniment molt dramàtic. No podem oblidar que França i Alemanya van estar en conflicte pràcticament durant un segle. En aquell moment hi havia persones com Jean Monnet, Konrad Adenauer, Robert Schuman o Alcide de Gasperi, amb una visió única d’Europa. Aleshores, una qüestió clau era conèixer-nos millor entre nosaltres. I, en aquest sentit, per exemple, el programa Erasmus ha estat clau. Fa trenta anys aquest projecte era una oportunitat única per aquells joves que volien contactar amb altres llengües i ser amics d’altres joves.
Certament, avui més que mai –si tenim en compte el nombre d’immigrants i refugiats que truquen a les portes d’Europa– l’hospitalitat demana diàleg…
La globalització comporta avui la migració de moltes persones i això genera molta por a Europa. I, davant d’aquest fenomen és evident que ens hem d’organitzar. Per una banda, és cert que no podem acceptar tothom sense una bona organització ni sense haver aprovat prèviament unes lleis d’acollida, però tampoc podem oblidar que la dignitat i els drets de les persones són una part constituent de la civilització europea, per això el repte de l’hospitalitat en aquest moment és tant important.
Suposo que l’aproximació a l’altre, l’empatia, també és un valor clau.
A França, tenim un islamista molt important anomenat Louis Massignon. Ell, a inicis de segle XX, va estar a l’Iraq com a arqueòleg. Allà va viure un moment de crisi personal, de fet, va estar a punt de suïcidar-se, però una família musulmana el va acollir i gràcies a ella va aconseguir recuperar la seva identitat cristiana. Massignon sempre va explicar que aquella família musulmana de Bagdad havia estat l’exemple de la dimensió sagrada de l’hospitalitat.
De vegades, abans que dos s’asseguin a dialogar, ja es marquen unes condicions mínimes prèvies. És bo això?
El diàleg no és aconseguir un mínim comú, perquè assolir un mínim comú significa deixar de banda les especificitats de cadascú. Per exemple, pels cristians la Santíssima Trinitat és un element molt important i bàsic de la seva identitat. Nosaltres entenem que Déu es comunica amb la gent a través de l’Esperit Sant, però els musulmans consideren això politeisme. Posar-se d’acord respecte certes coses resulta impossible. Per això, abans del veritable diàleg és necessària la construcció d’una amistat; generar una trobada humana. Només després de la creació d’una amistat es pot començar a parlar de les dificultats i de les diferències. Amb els amics un oblida les diferències sense renunciar a les seves especificitats. Necessitem treballar i fer coses junts amb els altres. I hi ha moltes possibilitats, només cal posar a treballar la imaginació.
Per tant, el diàleg seria un valor final i abans hi hauria respecte, amistat…?
No, el diàleg no és un valor final. El diàleg és el camí. El diàleg és una forma de ser. Jo he fet dues vegades el Camí de Sant Jaume. I la importància d’aquesta ruta no és aconseguir arribar a Santiago de Compostel·la, sinó caminar al costat dels altres. Doncs, en el cas del diàleg, la situació és la mateixa. Després de trenta anys dedicat al diàleg entre cristians i musulmans, puc dir que potser no hem aconseguit gaires resultats positius, perquè actualment la situació és difícil, però l’alegria d’haver fet aquest camí junts és immensa.
I, en el diàleg, és tan important parlar com escoltar?
Sí, sens dubte. En aquest sentit, Europa arrossega una arrogància molt gran. Sempre pensem que tenim el poder absolut: cultural, econòmic, científic…. Escoltem poc perquè creiem que tenim la solució a tot. Per exemple, anem al Tercer Món no per preguntar-los si tenen alguna proposta a fer, sinó perquè donem per fet que som nosaltres els qui els podrem ajudar o ensenyar. Quan la veritat és que avui Europa pot aprendre moltes coses de la resta de països! Només un cas. L’hospitalitat del món àrab és enorme: t’obren les portes de casa, maten l’anyell… mai no escatimen res. En canvi nosaltres som avars amb els estrangers.
El diàleg, de forma intencionada o no, té sempre un punt d’estratègia?
Sí, però el diàleg sempre hauria de ser molt obert perquè mai sabem quin serà el resultat final. Quan un s’enamora d’una persona és més important estar amb ella que el futur. Amb el diàleg passa una cosa similar. Les trobades entre les cultures i les religions sempre han de tenir una dimensió d’obertura i de sorpresa.
…. viure el moment sense esperar res de l’altre.
És així! Si tenim uns objectius massa clars, ens podem deixar perdre moltes coses.
Ens falta educació per al diàleg?
Molta. La gent té por dels altres perquè no els coneix. Quan una persona coneix un noi que es diu Muhammad la seva visió canvia. Aleshores diu: “Tenim problemes amb els musulmans. Ah, però en Muhammad és diferent!”. L’amistat crea la possibilitat de combatre la por. És una llàstima que a Occident, on tenim tanta possibilitat de coneixement, avui la única informació que tinguem sobre els altres sigui tan pobre; només prejudicis i visions limitades. I això significa que, en aquest sentit, encara hi ha un treball molt important a fer als mitjans de comunicació. Jo, per exemple, vaig viatjar tres vegades a l’Afganistan per escriure un llibre sobre un frare dominic que havia viscut vint anys en aquest país i havia estat especialista de la mística musulmana i professor de la Universitat de Kabul. Els europeus només relacionen Afganistan amb talibans, però allà vaig descobrir que el potencial cultural d’aquest país és enorme. Per exemple, l’art gandhara, que barreja l’estil artístic grec i la serenitat del budisme, és un autèntic tresor.
El diàleg flueix més en les zones de frontera, on hi ha més diversitat?
On no hi ha diversitat avui dia?
Cert.
La paradoxa actual és que en temps de la globalització, quan les possibilitats de coneixença són majors, la por vers els altres també és més gran. Potser el dilema sigui la por a la dissolució de la meva pròpia identitat. Qui som nosaltres? Quins valors sustenten la nostra identitat? Abans de la Segona Guerra Mundial eren molt importants la religió i el nacionalisme, però… i després? Ara, en temps de pau, el consumisme és el valor dominant. Abans construíem catedrals, ara fem centres comercials. És evident que cal replantejar–nos l’escala de valors i tornar a una vida més senzilla.
En el discurs de recepció del premi Cassià Just 2017 va assegurar que avui “vivim en la bombolla de la comoditat”. Com es pot trencar aquesta bombolla? És una qüestió de mentalitat?
La majoria de vegades són els altres els qui t’ajuden a trencar la bombolla en la qual vius immers i que no té sentit. Avui, Europa s’està protegint com si fos una ciutadella. Estats Units, és un país més jove, però en canvi té més capacitat d’acollida. A nosaltres, la pròpia història, ens perjudica.
Vostè va descobrir la importància el diàleg quan va ser destinat a Algèria. Com va ser aquella experiència?
En els anys setanta, quan encara era un jove dominic, vaig fer un doctorat en economia del desenvolupament. Llavors, feia pocs anys, que el papa Pau VI havia publicat l’encíclica Populorum Progressio, sobre la necessitat del desenvolupament dels pobles. Aleshores, vaig creure necessari visitar alguns països, però amb els anys, vaig adonar-me que l’experiència més gran que havia adquirit havia estat l’amistat amb alguns musulmans. I, vaig tornar a casa amb la idea d’ajudar, però, sobretot, de gaudir de l’alegria de la trobada amb els altres. No tenia cap estratègia, només un missatge: podem ser feliços a casa dels altres.
De fet, vostè ha estat a Algèria, però també a Egipte, Israel, Síria… I en aquest país, el convent on vostè va viure avui és una presó d’Estat Islàmic.
Sí. La meva experiència sempre ha estat molt positiva, malgrat també he viscut moments molt difícils. El meu millor amic, qui em va ordenar sacerdot, va ser assassinat. I quan alguns germans nostres han estat segrestats per fonamentalistes hem hagut de pagar rescats. Hem plorat molt. La meva experiència no és ingènua, perquè la vida dels cristians en els països musulmans no és fàcil. I, precisament per això i especialment avui, quan hi ha poca esperança a Europa, és molt important donar el testimoni de la possibilitat de la trobada i de l’alegria d’aquesta. Ens hem d’enriquir de les diferències.
Actualment viu a Jerusalem i és director de l’Escola Bíblica i Arqueològica Francesa d’aquesta ciutat. Lamenta que en zones on regna la pau, no hi hagi més diàleg interreligiós?
La meva sort sempre ha estat ser un cristià en minoria. A Occident, en canvi, encara que s’han perdut els valors, els cristians encara es pensen que són superiors. I, per aquest motiu, som poc propensos a rebre, a escoltar, a acollir…
A Jerusalem hi conviuen les tres principals religions del món. En aquest moment, quina és la situació?
Respecte els darrers trenta anys, aquest és el moment més difícil. Hi ha tensions i dificultats. Vivim un temps de bogeria religiosa. Recentment s’ha publicat un llibre sobre la història de Jerusalem en el qual se la qualifica de “ciutat epilèptica” perquè cada metre quadrat de la ciutat pot ser una oportunitat de guerra. Hauria de ser la ciutat de la pau i de la gran trobada entre les religions, però avui lamentablement és tot el contrari.
Avui es parla molt de fonamentalisme islàmic, però en el fons totes les religions han extremat les seves posicions?
Cert. A Europa, ara els cristians tenen molta por. Quan un cristià em pregunta: “Per què a Europa hi ha d’haver tantes mesquites?”, la meva resposta és senzilla: “Aquest no és el problema. Si hi ha musulmans, hi ha mesquites”. La pregunta hauria de ser: “Per què les nostres esglésies estan tan buides?”. A les nostres esglésies no hi ha joves i aquest hauria de ser el nostre repte. Quan els joves es troben a Taizé o a les Jornades Mundials de la Joventut no tenen por els uns dels altres. Hem de recuperar espais de diàleg i de trobada, llocs on puguem conversar de tot, també de les dificultats, i des del respecte mutu.
Tenint en compte el context mundial: terrorisme islàmic, Trump president dels Estats Units, Corea fent proves nuclears…. Creu que avui, més que mai, el diàleg és un valor necessari?
El món viu un moment molt difícil i per això ha arribat l’hora de subratllar la responsabilitat dels polítics. Els polítics tenen una gran responsabilitat i moltes vegades la temptació del populisme –dir allò que la gent vol sentir, com per exemple, que els àrabs són un perill– els venç. Els polítics haurien de començar a remarcar que l’altre també pot ser per nosaltres una riquesa. En política, per prendre certes decisions o dir algunes coses cal coratge i ara aquest és necessari.
Per tant, a part del diàleg interreligiós, el diàleg polític seria l’altra gran crida a fer en aquest moment?
Sí, però moltes vegades els polítics només volen ser reescollits. Vivim una crisi de la política. L’evidència és que poques persones van a votar. Avui els polítics no s’interessen per la complexitat de les situacions, els seus missatges són missatges a Twitter. En aquest sentit, crec que els cristians hauríem de fer més esforços per estar presents en l’àmbit de la política, l’economia i els sectors de responsabilitat social. Ara ja no tenim persones com van ser en el seu moment Romano Prodi o Jacques Delors.
