Articles

Arxiu d'articles seleccionats de la revista Valors

Marina Garcés: “La societat no és crítica, sinó criticaire”

Maria Coll


marinagarcesWEB_02Just el dia abans que agafi un avió cap a Nova York, entrevistem la filòsofa Marina Garcés, una de les pensadores més influents i conegudes del moment a casa nostra. A la llibreria del centre de Barcelona on ens ha citat –tot i ser professora de la Universitat de Saragossa viu a la capital catalana– tenen el seu darrer llibre –Filosofia inacabada (Galaxia Gutenberg)– exposat de forma visible i entre la llista dels volums més venuts d’entre els de no-ficció. Garcés (Barcelona, 1973) és professora titular de Filosofia de la Universitat de Barcelona i membre de la seva Càtedra de Filosofia Contemporània. També ha col·laborat amb altres universitats, com la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), la Universitat d’Alcalá o la Universitat de Girona. I forma part del Màster en Pràctiques Escèniques Contemporànies de l’Institut del Teatre de Barcelona. Ha impulsat la Fundació Espai en Blanc (www.espaienblanc.net), una aposta col·lectiva per una relació compromesa, pràctica i experimental amb el pensament filosòfic. Defensa la filosofia com una forma de vida, un art que neix al carrer i que continua sense interrupció a l’espai privat, a casa. Marina Garcés avui és considerada una de les cares més visibles de la generació de filòsofs catalans nascuts a les dècades dels 60 i 70 i una de les filòsofes del moment amb més projecció. Ha publicat: En las prisiones de lo posible (2002), Un mundo común (2013) i Filosofía inacabada (2015).  

La crítica és un valor vinculat exclusivament a les societats modernes?
Fa poc vaig iniciar un curs de filosofia política moderna fent aquesta mateixa pregunta als estudiants. La resposta és ambivalent. D’entrada, hem de tenir clar que la paraula “crítica” és d’origen grec. Totes les paraules del nostre idioma que comencen o tenen la síl·laba cri –crítica, criteri, discriminar….– tenen a veure amb discernir o separar, en tallar una cosa segons el seu bon o mal resultat, en separar el gra de la palla.

Per tant, la crítica també tindria aquest ús?
La crítica és l’art de posar límits i de separar allò que considerem bo, d’allò que considerem dolent. Això no vol dir que la finalitat de la crítica sigui exclusivament jutjar. Jutjar només és un sentit molt específic de la crítica. Per exemple, ho fem a Facebook quan marquem “m’agrada” o ho fan els crítics d’art, de literatura o de cinema als mitjans de comunicació.

Però si la crítica prové dels grecs, per què considerem el pensament crític com una herència moderna?
Amb la modernitat la crítica, com a actitud fonamental que vincula l’ésser humà a la seva societat i col·lectivitat, deixa de ser específica de determinats àmbits i passa a ser constitutiva del subjecte modern. Dit d’una altra manera, mentre a l’àmbit grec la crítica estava associada exclusivament a determinades professions, a la modernitat se suposa que tot ciutadà ha de tenir actitud crítica per entendre, relacionar-se amb el món i ser lliure.

I quines eren aquestes professions que abans tenien el privilegi de criticar?
En època clàssica, l’activitat crítica estava en mans dels jutges. Ells discerneixen entre culpable i no culpable. I, també, en poder dels metges. Els metges eren aquells que tenien la capacitat de discernir si una persona estava bé o malament. De fet, la paraula “crítica” continua lligada a l’àmbit sanitari quan diem que una persona ha tingut una crisi o està en estat crític. I, ja a partir del renaixement, la crítica s’associa als actuals filòlegs, perquè aquests restitueixen el sentit i tornen a llegir els textos antics, clàssics i sagrats.

Per tant, abans eren crítics uns pocs i ara ho som tots. Però, antigament, estava clar que qui criticava tenia criteri per fer-ho. Ara, quan l’actitud és generalitzada, no és pas així…
A l’entrada de la crítica de l’Enciclopèdia francesa, escrita al segle XVIII –un moment en què s’amplia aquest concepte de crítica–, s’especifica: “tota persona dotada de la capacitat i de la sensibilitat suficient està dotada per relacionar-se lliurament amb les produccions humanes”. En aquest condicionant és on entra l’educació, la política… Per tant, la crítica, com a actitud que ens permet relacionar-nos lliurement amb allò que fem i en allò que som, té un pressupòsit: tenir-ne les capacitats. Per això, en el gir modern, també es posa l’educació en el centre. Perquè si no es dota la persona de capacitats, d’intel·li-gència i de sensibilitats per convertir-la en un subjecte autònom i de crítica, caiem en l’arbitrarietat del judici sense criteri. I el judici sense criteri és la dictadura de la opinió, del “m’agrada”/“no m’agrada”, “estic en tu”/”contra tu”… Un món de discriminacions fetes sense arguments, sense avaluació i sense valoració d’allò que fem.

En aquest moment, estem en aquesta situació? S’està imposant la crítica per la crítica, sense argumentació?
Avui es confon l’opinió amb el pensament, base de la filosofia. La filosofia no busca determinar si una cosa és veritat o falsa, sinó examinar-ne els arguments. Actualment, en el reialme de l’opinió en què vivim, guanya qui exposa amb més contundència la seva manera de veure les coses. Per això, en aquest moment, hem de reivindicar la distinció entre: poder opinar i poder pensar. Són coses diferents. Només quan defensem que tota opinió pot ser sotmesa a una crítica des del pensament, guanyarem en llibertat col·lectiva i ens aproparem més a una societat realment crítica i no criticaire, que és on estem ara.

És fonamental ser una societat crítica per ser una societat adulta?
El terme societat adulta també és molt modern. Kant va escriure aquest terme en el famós text Què és la il·lustració?, un assaig publicat en un setmanari d’idees. Segons ell, la il·lustració és la majoria d’edat de l’home. Però no hi som, sinó que hi estem anant. Dit d’una altra manera, la il·lustració no és un estat, sinó un anhel. De fet, dos segles i mig després, dubto que aquest progrés cap a una societat adulta s’hagi produït. De fet, més aviat estem vivint constants involucions d’aquest desig.

No és una visió massa optimista de la societat… Per què creu que anem enrere?
Els il·lustrats moderns associaven el fet de ser adults a l’autonomia i al fet de decidir críticament què s’ha de fer i valoraven especialment les eines d’emancipació respecte el dogmatisme i els arguments autoritaris (educació , coneixement, ciència…). Avui, però, quan tenim a les nostres mans totes les eines que es consideraven condició per garantir la majoria d’edat –accés al coneixement i democratització del saber–, hi ha infantilisme, dogmatisme, arbitrarietat, una criticoneria i una incapacitat d’autonomia molt paradoxal. (…)

Si voleu llegir l’entrevista sencera, acudiu als nostres punts de venda o compreu-la directament al nou iQuiosc.cat

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *