Articles

“L’esport i els valors morals”, per Guillem Turró

Cada esport a la seva manera, per la seva idiosincràsia particular, ens permet desenvolupar-nos humanament i moralment, convertir-nos en millors ciutadans i persones. Els valors que es desprenen de l’esport poden ser transferibles als altres àmbits de la vida personal. Hem de prendre consciència del contingut formatiu de l’esport. Creiem que l’esport pot ajudar-nos en el desvetllament de moltes de les capacitats i habilitats que ens fan humans. L’esport pot ser una pràctica edificant que ens imprimeixi sacrifici o disciplina i que ens ensenyi la possibilitat del fracàs, la lluita per l’èxit i la consciència dels nostres límits.

L’esport pot ser un bon instrument per assimilar les victòries i encaixar dignament les derrotes, per saber-nos forts i alhora vulnerables. A través d’ell, podem adquirir la tolerància a la frustració, és a dir, la capacitat per acceptar els propis límits i aprendre que el fracàs també ens pot ajudar a millorar i progressar. També pot convertir-nos en éssers comprensius i benvolents, en fer-nos capaços d’apreciar i viure la fraternització en situacions joioses i amigables. L’esport pot ser un àmbit de trobada interpersonal i de progrés que ens ajudi a esdevenir éssers humans més complets.

Les habilitats socials i les capacitats relacionals transmeses per l’esport poden contribuir a un ordre social més humà. El bon esportista encarna perfectament l’autosuperació gràcies a la voluntat de guanyar mitjançant la dedicació tenaç i valenta. L’esport ens pot servir per afirmar-nos i provar-nos a través de l’obstacle o l’adversari, ens ensenya a esforçar-nos per intentar millorar. Només lluitant per tal de transcendir les dificultats podrem
avaluar les nostres capacitats i adquirir un coneixement més profund de nosaltres mateixos. És l’esforç per superar-nos el que fa que la nostra vida sigui autènticament humana: podem afirmar que l’home no és només el que és sinó el que pot arribar a ser.

Mitjançant l’esport podem contribuir a formar individus competents i competitius. L’esport pot ser un bon camp per a la nostra socialització i educació, una manera d’aprendre a col·laborar i coordinar-nos amb els altres per atènyer objectius comuns. També serveix per desenvolupar el capital social i, per tant, pot actuar com una estratègia d’integració que freni el risc d’exclusió social que pateixen moltes persones de la nostra societat, joves
i no tan joves, i com una eina de resocialització i de reinserció social.

Ja sabem que l’esport és només un aspecte de la vida i que aquesta pot oferir-nos realitats més importants o interessants. És evident que l’esport és un element social més, que existeixen àmbits més transcendents i problemes socials, polítics o econòmics més rellevants. L’esport no pot abandonar la seva condició lúdica; el seu valor humanístic més profund radica en el seu paper secundari. Però també penso que l’esport pot ajudar a donar més valor a la nostra vida, fer-nos veure de manera diferent la nostra existència i nodrir el nostre temps personal. L’esportista és un aprenent de la vida: a través de la seva activitat adquireix grans lliçons existencials.

La defensa d’una concepció humanista de l’esport pot contribuir al creixement personal i a la formació global de l’individu. Estic convençut que la mentalitat esportiva es troba en perfecta sintonia amb els valors humanistes. Al nostre entendre, l’esport només conservarà el seu veritable sentit si es troba al servei d’una convivència responsable, constructiva i solidària, d’una ciutadania cohesionada i intercultural.

Hem d’esforçar-nos per impedir que l’esport es converteixi en una diversió totalment deslligada de l’ètica; només així podrà col·laborar a construir una societat més cívica, justa i emancipada. Tal com va deixar escrit Albert Camus: “Tot el que sé amb més certesa sobre la moral i les obligacions dels homes ho dec al futbol”. Ningú no pot posar en dubte el compromís existencial d’aquest intel·lectual, la seva implicació ètica i humana. Potser algú pensarà que aquestes paraules són exagerades. Tot el contrari: considero que és una frase clarivident que mostra una idea del tot imprescindible per copsar l’esperit esportiu. Camus reconeixia que el futbol va representar per ell un àmbit de gran riquesa vital, un autèntic aprenentatge existencial. Aquest esport va inspirar-li una saviesa sobre el capteniment antropològic i moral, una altra manera d’esdevenir més pròpiament humà.

En aquest cas concret, l’escriptor i assagista francès ens parla del futbol, però també hauria pogut fer referència a molts altres esports. El futbol era l’esport que millor coneixia perquè el va practicar en els seus anys de joventut a Algèria. En un camp de futbol va poder descobrir la substància moral de l’esport vivint un noble esperit de lluita, amistat, honestedat, esforç, felicitat i respecte. L’esport ens pot ensenyar coses importants i convertir-se en una veritable escola de vida.

L’esport amaga un profund valor educatiu, que fem esport per divertir-nos però també per ser millors i per aprendre una bona manera de relacionar-nos amb nosaltres i les altres persones. Sóc del parer que l’ethos esportiu és molt important per avançar en el nostre recorregut vital. L’esport enforteix l’esperit i ens prepara per ser més humils, respectuosos i humans.

L’esport ens permet ser més disciplinats, ardits, tenaços, forts i vigorosos, i estar completament disposats a plantar cara a les adversitats. Serà d’aquesta manera que podrem enfrontar-nos millor als problemes que la vida ens planteja.

L’esport és una dimensió irrenunciable en la vida humana, que en tota societat ha de seguir bategant l’homo deportivus. L’esport ens encoratja a ser generosos en la desfeta i condescendents en el triomf, pot ensenyar-nos que la victòria és efímera i que la derrota no s’ha de traduir en derrotisme, que perdre sempre ha d’exigir una resposta: aixecar-se novament i seguir lluitant.

Vull reivindicar l’esport com una pràctica socialment valuosa i enriquidora, com un àmbit de realització humana i personal, com una realitat educativament imprescindible. Si l’humanisme ens ensenya a estimar l’home i a defensar la seva dignitat, l’esport ens pot acompanyar en aquest camí d’aprenentatge que és la vida humana.

Guillem Turró (Castelló d’Empúries, 1972) és llicenciat en Història i Filosofia i doctor en Pedagogia. Exerceix de professor de filosofia a l’Escola de Batxillerats del CIC. És autor de diverses publicacions: ‘El laberint i la màscara’ (2000), ‘Les Màscares de l’autenticitat’ (2007), ‘El valor de superarse’ (2013) i conjuntament amb Conrad Vilanou, ‘Més enllà de l’espectacle Mediàtic’ (2013). Va rebre (ex aequo) el Premi Joan Profitós d’Assaig Pedagògic (2011).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *