En aquests moments la societat actual està marcada per dos elements teòricament inseparables: la crisi econòmica i la desesperança. La primera fa el seu curs destructor deixant la ruïna al seu pas: aturats, negocis tancats, famílies desnonades, empreses en concurs de creditors… Mentre l’altre, com a conseqüència de la primera, es propaga com la pesta, fins i tot, entre aquells que no són les principals víctimes de la crisi. “I què passa si això va a pitjor? Més val ser conservadors, prudents i estalviadors”, diuen aquests. Sense cap dubte, som una societat desesperançada. Però com ja apuntava Aristòtil tres cents anys abans de Crist “l’esperança és el somni de l’home despert”. Un home que no creu en el dia de demà, en què el futur serà millor, en què les coses poden canviar, en què els seus somnis es poden fer realitat… no lluita, no treballa, es resigna i es deixa vèncer. I una societat així està perduda. Per aquells més negatius, una advertència: l’esperança no és creure en utopies, en realitats tan irreals que puguin esdevenir absurdes.
L’esperança no és cosa de bojos que viuen instal·lats en la irrealitat o de persones ingènues. L’esperança ens permet pensar en futur mentre netegem l’horitzó de falsos paranys, és adir, mentre construïm el present. Per tant, l’esperança també es relaciona amb el valor de l’esforç, la perseverança, la valentia, la llibertat… Com apunta Francesc Torralba “en la matriu de l’home esperançat hi ha el germen de la rebel·lió i de la disconformitat”.
Aquesta vegada per parlar de l’esperança comptem amb la col·laboració del teòleg Josep Maria Rovira Belloso; la germana teresiana, Victòria Molins; l’orientadora familiar, Victòria Cardona; l’historiador Jaume Botey i el periodista Bernat Dedéu. Tampoc us perdeu fora del monogràfic l’entrevista a la Premi Nobel de la Pau, Rigoberta Menchú. I és que en el nostre món, si mirem entre la boira grisa, hi ha molts punts de color esperança.
