Federico Mayor Zaragoza (Barcelona, 1934) ens rep a la seu de la delegació que la Fundació Cultura de Paz, presidida per ell mateix, té a l’edifici Nexus II, al Campus Nord de la Universitat Politècnica de Catalnya (UPC). L’entrevista té lloc l’endemà de la seva aparició a l’espai Salvados presentat per Jordi Évole a La Sexta, i d’això comencem parlant a l’inici de la conversa.
Si li pregunto per un líder mundial que estigui actuant amb responsabilitat, qui em diria?
Obama, als Estats Units. Jo crec que ha estat un gran president dels Estats Units sobretot després de l’irresponsable i delictiu senyor Bush. Ha fet la reforma sanitària, ha reduït un terç la despesa militar, ha fet una forta injecció de diners per animar la generació de feina, ha redefinit la seva mirada mundial cap al Pacífic… Penseu que el tema de la reforma sanitària, per exemple, venia de fa molts anys, del temps de Harry Truman! Ho havien intentat molts dels presidents demòcrates. No podia ser que hi hagués quaranta milions de persones sense accés a la salut. I, per a aquesta reforma, Obama no ha tret ni un vot dels republicans. Com es pot arribar a ser tan partidista? Com pot ser? Quina manca de solidaritat! Si són compatriotes seus! És realment una falta de responsabilitat. Aquí a Espanya també ho vam viure, el 2003, quan el noranta per cent dels espanyols estava en contra de la guerra a l’Iraq i al Congrés dels Diputats, tots els seus van votar a favor de la intervenció. Una intervenció basada en la mentida, en la voluntat que el petroli i el gas d’Iraq canviessin de mans… I ni un sol vot en contra dels seus. L’obediència partidista, la irresponsabilitat partidista, fa que es pugui arribar a aquesta situació. Hi ha qüestions de consciència… a les quals s’ha de dir no.
A Espanya torna a haver-hi el debat habitual al voltant de les ideologies que es transmeten a l’escola, concretament a l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania o, com es dirà ara, Educació Cívica. Són debats responsables?
Per l’amor de Déu! Jo d’això en sé una mica. He estat quinze anys a l’UNESCO. Sé una miqueta el que representa l’educació a tot el món, un tipus d’educació o una altra. I l’educació, que és el primer que cal tenir en compte. El que no pot ser és que es posi com una de les finalitats programàtiques d’un partit determinat que es digui: “nosaltres estarem a favor de l’educació cívica però no de l’educació ciutadana”. I que la jerarquia eclesiàstica aplaudeixi, irresponsablement, temes sobre els quals –amb tota la sinceritat que he de tenir– l’Església és plenament incompetent. L’Església és plenament competent en els seus temes i incompetent en d’altres. I això li dic com a creient…
Com creu que ens hauríem d’aproximar, tots plegats, a aquest debat?
L’any 93 va haver-hi una reunió que vaig organitzar jo on cinc mil professors, educadors vam parlar sobre com es pot educar bé els nois i noies amb Drets Humans i Democràcia. De-mo-crà-ci-a!, que és el que ens fa falta i que ens han anat substituint pel sistema neoliberal. Ens hem quedat amb grups de plutocràcia, el G-7, el G-8, el G-20… Al final de la trobada, vam escriure un pla d’acció sobre tots aquests temes… volen fer el favor de llegir, tot això? Així és com vostès ara podran fer una bona educació ciutadana. (…)
