David Plana: ‘Sóc un gran convençut de la intel·ligència de l’espectador’

David Plana (Manlleu, 1969), és un dramaturg format com a actor i autor a l’Institut del Teatre de Barcelona. Ha participat en multitud de muntatges: Mala sang (autor i direcció, 1997), Petita mort (autor i director, 1998), Després ve la nit (autor i direcció, 2001), La dona incompleta (direcció, 2001), El Paradís oblidat (autor, 2002), Això no és vida! (Direcció, 2003),  Criatures (Direcció, 2003), Boris Godunov (Autor i direcció, 2008). En televisió ha escrit per La memòria dels cargols, Moncloa, ¿dígame? i Jet Lag. Ha rebut diversos premis, entre els quals el Serra d’Or al Millor Text Teatral 1997 per Mala sang.

Vostè és el responsable d’un artefacte àudiovisual molt potent que s’asseu amb els telespectadors catalans cada tarda des de TV3, la sèrie La Riera. Com va encaixar el repte de saber que coordinaria els guions d’un serial diari a la televisió pública de Catalunya?
S’intenta no pensar-hi, perquè d’alguna manera sí que que jo era conscient d’aquest pes. Des del primer moment sabíem que la sèrie que faria TV3 als migdies tindria una gran repercussió, no sabíem l’audiència i l’acceptació que tindria però des del primer moment si que jo era molt conscient que influiríem en molta gent i que tot el que expliquéssim seria valorat no només des d’un punt de vista argumental sinó ètic o moral. Però un cop et poses a crear intentes no pensar-hi perquè sinó et bloquejaries molt, realment. Intentes que la teva pròpia ètica personal impregni el que estás fent.

Abans de vacances, un dels eixos argumentals de la sèrie va girar al voltant d’un cas de pederàstia. La germana, a la ficció, del pederasta li va plantar a la cara una antiga víctima per fer-lo penedir. Són conscients que hi ha qui pot prendre aquestes solucions de forma normativa?
Aquest és el cas més delicat que hem tractat a La Riera i el cas que més preocupava a la cadena mateixa, com a televisió pública que és. Ens vam assessorar moltíssim des del punt de vista de les víctimes sinó que ens en vam assessorar també dels pederastes i les famílies dels pederastes, que també són víctimes. Anávem amb peus de plom en aquesta trama però alhora que la història fos coherent. Se’ns va ocórrer que la Mercè fes el mateix que potser faríem nosaltres, recórrer a les persones a qui el pederasta ha fet mal. A nivell dramátic és molt interessant. Els psiquiatres i psicòlegs que vam consultar ens van dir que sovint és difícil assumir la situació, confrontar-ho i explicar-li a aquella persona que el que fa está malament. Volíem explicar que els pederastes són gent normal, que ens els podem trobar al costat.

Creu que a vegades menysvalorem la capacitat de l’espectador de decodificar allò que veu?
N’estic convençut. Sóc un gran convençut de la intel·ligència de l’espectador. Els creadors no hem de donar mastegats els continguts als espectadors. L’espectador sap perfectament què pensa, la ficció no li modificará allò que creu que està bé i el que está malament. L’espectador ja té el seu propi sistema de valors. Sap decodificar i distingir els persones i perquè fan el que fan.

Però en alguns casos si que passa i l’audiència acaba interpretant de forma simplista el que veu a la tele: si es critiquen les nenes lletges, per exemple a la sèrie juvenil d’Antena 3 Patito Feo, l’infant pot acabar pensant que cal discriminar efectivament les lletges.
Jo crec que nosaltres això no ho haguéssim fet mai. Mai faríem una trama on un personatge lleig és ridiculitzat. És que no entra en el meu sistema de valors. Nosaltres no estem disposats a fer qualsevol cosa per l’audiència; no ho hem fet en cap cas. I afegiria que en casos com el de la sèrie Patito Feo, que va adreçada a un públic infantil, s’ha d’anar especialment en compte, perquè és un públic en formació.