Articles

‘Actitud de la gent gran enfront la vida i la mort’ d’Ignasi Carsí

Sóc voluntari en una residència per a gent gran des de fa un parell d’anys. Els visito dues tardes a la setmana i, realment, l’únic que faig és parlar amb ells, cap activitat, perquè se sent només entrar-hi que del que estan mancats és de parlar. Amb alguns aprofitem i fem un passeig pel jardí o pel carrer.

És una residència rural i petita, amb uns trenta i pocs residents. L’edat de tots ells és molt avançada; excepte un parell de casos —que per qüestió de salut estan ingressats—, la resta passa dels noranta de llarg, inclús hi ha una resident amb cent dos anys.

Això es deu al fet que en els pobles, tots els del voltant tenen entre dues-centes i quatre-centes persones, les famílies encara tenen el costum de tenir-los a casa fins que la situació es fa insostenible. La majoria d’ells sofreixen demències senils greus o molt greus i malalties físiques invalidants.

La finalitat d’aquest article és explicar el que és fruit del contacte i de l’experiència continuada amb ells, no és un treball tècnic ni estadístic.

Dues coses criden l’atenció ràpidament, l’actitud amb la qual viuen en la residència i l’actitud diversa davant de la mort, més o menys propera.

Com a tot arreu hi ha casos que per una banda o una altra se surten de la generalitat, però que intentaré també descriure aquí.

Sorprèn la disciplina amb què un grup de persones que ha viscut tota mena de situacions durant una llarga vida acaten les normes del centre. És ben cert que gairebé totes ho fan a desgrat i passen tot el dia enyorant, ja no tant els familiars (cosa que veurem més endavant), sinó casa seva.

Ser una residència petita fa que en realitat sigui una casa gran i es permeti molta més flexibilitat. Complir els horaris de llevar-se i d’anar a dormir i els dels menjars se’ls fa dificultós. Fa noranta anys que han fet el que han volgut!

Les activitats que es fan al matí, com la gimnàstica, pintar o exercicis de memòria —i sé que sona rotund—, les troben ridícules i innecessàries. Només fer-les en grup i la disciplina que s’imposen, o perquè es veuen atrapades en un carreró sense sortida, fa que cada dia les compleixin estrictament.

Sovint sents comentaris: “Es creuen que som canalla, fent-nos fer aquestes coses”, “Això es fa en un moment, es deuen pensar que som rucs”.

La valoració tècnica i sanitària de la necessitat de fer-les la deixo a banda, no sóc jo qui per valorar-la.

Ells tenen el cap en altres coses, la pèrdua d’un fill, la pèrdua de la parella, la incapacitat per moure’s lliurement, el rebuig dels fills, la soledat… i els estan fent pintar un mandala.

Llavors, entre tota aquesta pena, et trobes una persona que està encantada, sovint prové d’una família en una situació molt límit o sense cap tipus d’estructura. Mai havia menjat tan bé, ni vestit així, rep carícies i estimació dels treballadors, pot jugar a jocs de taula amb altra gent, li fan bromes, pessigolles, se sent algú i tot són avantatges. No canviarien aquest lloc per res del món. Diuen: “Doncs, si ara em toca estar aquí, ben bé estic, el que manin farem”.

I també et trobes amb un petit nombre d’interns que han ingressat perquè ells han volgut, coneixent totes les conseqüències i sabent que aquest lloc serà l’últim que ocupin en la seva vida. Aquest grup, curiosament, no participa tant de la vida social de la casa, no fan activitats comunes. Llegeixen, fan llargues caminades o tenen televisió a la seva habitació i fan la vida una mica a part.

El segon tema del qual parlen obertament és la mort. És un tema present i que ningú parla amb recança ni por, però podem distingir diferents grups entre ells.

El primer i el que sobta més és el grup de persones que la desitgen, que l’estan esperant perquè estant molestos vivint, diuen que donen feina i que vius ja no fan res. Davant la pregunta: “Que no estimes els seus fills, néts i besnéts per seguir vivint i estar amb ells?”, et responen que ja faran la seva vida. Clar, la majoria de fills tenen entre seixanta i setanta anys. No és que no se’ls estimin, és que han arribat a un punt de poder desprendre’s d’ells sense dolor. Aquí és on es veu el que he comentat anteriorment, sí que enyoren la família, però enyoren més les seves coses, casa seva, la vista des d’aquella finestra…

Cal esmentar una anècdota de fins a quin punt arriba aquest desig. Una resident de més de noranta anys, operada fa pocs mesos d’un càncer de còlon i que té aquesta actitud davant la mort, va patir un parell d’ictus lleus pels quals va estar unes hores que no coneixia a ningú. Passades unes setmanes la veig asseguda en una butaca amb el front frunzit i cara de molt preocupada.
—Què et passa? Estàs preocupada per alguna cosa?
—Enfadada, és el que estic! —va respondre.
—I això? Què ha passat?
—Què ha passat? Que vés si no podia morir-me ara que no coneixia ningú, ja tenia l’ictus, doncs morta i sense patir. I ara, au! Encara aquí.

Aquesta part de la mort sí que els angoixa, volen morir, però sense patir, ja que a la casa hi ha uns quants residents que estan al llit des de fa anys, sense moviment, sense seny, arribar a aquest estat els terroritza.

Hi hauria un grup que ho encara traient importància al fet. “Quan arribi, arribarà, i que sigui ràpid” i viuen amb aquesta espasa al damunt, però sense ni desitjar-la ni rebutjar-la. Es veuen més tranquils, sense patir tanta angoixa. Físicament i amb el caràcter veus com quan es va acostant el moment, es desconnecten d’algunes coses, estan més endormiscats i en el rostre les faccions es fan més dures, la pell color de cera, més apergaminada i el final arriba suaument sense sofriment afegit. Potser és com quan es diu: “A mort de vell”.

I finalment hi ha uns pocs que encara no hi han pensat, o no volen ni pensar-hi i es rebel·len constantment contra les coses que van veient que no poden fer. Acostumen a ser persones que cuiden molt el seu aspecte, sempre van molt ben vestits i estan interessats per l’actualitat, llegeixen el diari i veuen les notícies, es cuiden físicament tot el que poden i creuen el metge sense dubtar que el que els diu els anirà bé.

Veient aquesta lluita i amb l’experiència de l’observació, sembla que al final claudiquen i accepten el destí, i la mort pot esdevenir tan tranquil·la com en els altres casos o ser més agitada, respiració més dificultosa, per exemple.

Hi hauria un cas a banda i segur que diferent en cada individu que el pateix. És el cas dels que estan atrapats dins del cos, fet que planteja molts dubtes. Són gent que quan els acarones o parles amb ells, obren molts els ulls, mouen els llavis, però estan totalment immòbils, emeten algun soroll i tenen una expressió característica a la cara de fer un esforç brutal per fer-se entendre. Estaran demanant ajuda? Simplement estan contents? El que angoixa més de no poder comunicar-me més amb ells és… Què et demanen realment? Quin tipus d’ajuda necessiten i fins quan?

Amb tots els residents es crea un vincle afectiu, ja que el nombre d’interns és petit, però hi ha persones en que el sentiment de no poder arribar al fons d’elles per ajudar-los d’alguna manera causa una frustració que cal treballar-la a part i, has de suposar que el contacte físic o visual durant una estona els lleva una mica de l’angoixa de tot el dia.

Ignasi Carsí és escriptor i voluntari a una residència de gent gran

2 respostas a ‘Actitud de la gent gran enfront la vida i la mort’ d’Ignasi Carsí

  1. Carme Torijas diu:

    Desde la mort dels meus pares vaig decantarme a fer cursos de geriatria, m’agrada la gent gran, m’encanta parlar amb ells i escoltar les seves vivencies, he treballat a domicili i amb un geriatric, me trobat de tot, però amb el què mès he viscut ès amb la manca d’interes dels fills i familiars, no ès preocupen el minim de res d’ells, fa molta rabia i pena, perquè penses que potser amb un futur tu mateix et trobaràs amb el mateix.La meva feina al geriatric va ser molt dura, tant fisica com psiquica, fins al punt d’enfentrarme amb la directora del centre i dirli que jo tractaba amb persones, no amb bèstiar, si ès dur però ès el que en penso, les residencies son una maquina de fer calers , exploten els treballadors i els residents son un moble m’es de l’estancia. Treballar a domicili ès diferent, tot i què també me trobat fills despreocupats, d’aquells què no els vinguis amb problemes, pensan què si tenen una persona amb l’avi o avia ho te què solucionar tot .
    En fi, ès un comentari de la meva vivencia, no vol dir què totes les residencies son igual ni tots els fills o familia també.

  2. Yolanda diu:

    Impressionan Ignasi! aquesta descripció. Felicitats per aquest article i segueix fent aquesta tasca de voluntariat tant reconfortant per aquests avis/ès.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *