Per què ens interessa la novetat? Quina ús se’n fa de tot allò que és nou a la nostra societat? Totes les coses noves són originals? Parlem de novolatria amb Vicenç Villatoro, un home de cultura, un sector que tradicionalment ha fet de la novetat una virtut.
Al cor del Raval hi trobem el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, més conegut com el CCCB, un espai de creació, investigació, divulgació i debat en el qual les noves tendències de pensament hi tenen una forta presència. Amb el seu director, l’escriptor Vicenç Villatoro, reflexionem entorn del concepte de novolatria.
Si considerem la novolatria com la tendència a convertir en bona la darrera corrent de moda pel simple fet que és la més recent, creu que vivim en una societat novolatra?
Jo tendeixo a mirar-me les coses des de la cultura perquè és l’àmbit en el qual em moc amb més naturalitat. En la cultura, no des de la revolució tecnològica dels darrers quinze o vint anys, sinó probablement des de la revolució romàntica, s’ha produït l’exaltació de dos conceptes que anteriorment no havien tingut aquesta cotització: la novetat i l’originalitat. Per exemple, en el seu moment, els escultors Cellini o Miquel Àngel no volien ser valorats com a nous, sinó com a bells i vells. Hi ha un episodi il·lustratiu d’aquest canvi. Miquel Angel fa una estàtua d’un adolescent i algú li diu: “És tan bonica que podria haver estat feta pels antics”. I, acaben fet una aposta. Envellint-la expressament passaria per una escultura descoberta en unes excavacions? I sí, aconsegueixen vendre-la com a vella, la qual cosa és una gran satisfacció per a ell. De fet l’estafen, perquè ell cobrarà molt menys que el preu final de la peça convertida en vella. La qüestió és que per a Miquel Àngel ser nou o original no és un valor. És la revolució romàntica qui dona una cotització excessiva a tots dos conceptes.
Però podem “ser nous” ser sense tenir en compte allò vell? Podem ser originals menystenint tots els precedents?
El culte a la novetat, a l’àmbit de la creació, va molt lligat a l’originalitat. La font de la creació artística deixa de ser l’habilitat manual i passa a ser la personalitat, la sensibilitat i l’ànima noble de l’artista. Per tant, l’artista té dret a firmar, té l’obligació de ser ell, té l’obligació de ser original i diferent i, per tant, té l’obligació de ser nou. Avui una ratlla de Picasso és considerada una obra d’art. Però no és important la ratlla, sinó Picasso.
De fet, les coses noves també ens permeten avançar i canviar. Per tant, quin hauria de ser l’equilibri entre el nou i el vell?
Com a creador, a diferència de l’art egipci o japonès –que passen dos mil anys copiant-se–, la proposta romàntica em sembla positiva. Però tampoc crec que la recerca d’originalitat permanent sigui bona. Quan veig la catedral d’Estrasburg no penso si va ser la primera o la darrera en aquest estil, sinó si és maca o proporcionada. Per mi, l’equilibri entre el nou i el vell és la renuncia a l’automatisme. Cada autor fa les coses intentant respondre un perquè. Dit d’una altra manera, hem de renunciar a fer les coses d’una determinada forma només perquè sempre s’hagin fet així. L’autor, davant d’allò que vol fer, escull un com. Si aquest com és vell o nou no és important, només cal que aquest sigui adequat al perquè. I, de fet, el més probable és que no sigui nou del tot, perquè cent mil anys d’humanitat deixen un gran pòsit d’intel·ligència acumulada; però tampoc vell del tot, perquè el temps sempre és diferent i la noció de progrés existeix. En conclusió, jo demano al creador, al funcionari o a l’empresari que no sigui nou o original, sinó que no sigui automàtic.
Però fins a quin punt avui tenim la necessitat de pensar que tot és nou quan en realitat no ho és?
Fa dos mil anys que cada generació creu haver viscut les transformacions més grans de la història de la Humanitat. Hi ha un poema de Lope de Vega en el qual assegura que el món està canviant “porque dicen, y lo creo, que suena a vidrio quebrado y que ha de romperse presto”. Doncs no es va trencar! Totes les generacions tenen la sensacions que viuen el final del món i d’haver-ho canviat tot. Jo començo un capítol d’una novel·la dient que la generació d’internet creu ser la generació amb més distància entre el món del seu naixement i el món de la seva mort, però el meu avi, Vicente Villatoro Castro del Río, va néixer en una casa sense corrent i va morir havent vist l’arribada de l’home a la Lluna. Potser el seu canvi és més gran que el meu! La sensació de viure l’acceleració de la història és constant.
Més enllà de la cultura, creu que l’adulació del nou pel fet de ser nou, es podria estendre a altres àmbits de la societat com la política, el pensament, l’espiritualitat…?
Sí, la política, el consum, el pensament… són coses no allunyades de la creació o de la cultura, en un concepte més ampli del terme. De fet, la novolatria també és l’aplicació d’una altra funció que ha tingut sempre la cultura i que avui ha generat aquesta forma de realitzar-se. La cultura és moltes coses bones (formació, participació, cooperació…), però també representa coses dolentes. La cultura, per exemple, pot ser utilitzada com a element d’exclusió o jerarquització. I la novetat participa d’aquest procés d’exclusió.
En quin sentit?
Una persona descobreix en aquest barri un bar on no hi ha ningú. Considera que és molt bo perquè fan unes tapes fantàstiques. Als dos mesos, quan ja està ple de gent, el bar perd interès. Problema: més enllà de la qualitat de les tapes, el bar ha deixat de ser nou. La idea d’estar atent a la darrera novetat marca una jerarquia respecte els altres. “Jo sóc més que tu perquè conec el nou”. I això acaba sent autònom del valor real, creatiu i de pensament dels objectes. La novolatria no és només papanatisme ingenu, que també ho pot ser, és sobretot jerarquia. De fet, els influencers són això. La demostració que en l’acumulació dels temps, ells van dues estacions més endavant que la resta. Mentre el papanatisme ingenu davant la novetat –com la fascinació per la tecnologia– pot ser fins i tot tendre i entranyable, l’ús de la novolatria com a eina jerarquitzadora té un grau de perversió i maldat.
Això vol dir que les societat més ingènues són més propenses a ser novòlatres?
No, precisament en les societats que creuen ser menys ingènues, com és el nostre cas, la novolatria té un espai. Vivim en una societat crèdula –la única diferència és que abans la credibilitat venia de la perfecció i del poder i avui de l’absència d’aquest– i en la qual els sistemes de distinció han quedat superats. Per tant, el culte al nou és una manera de reactivar la distinció. Per exemple, la creació de paraules noves, també forma part de la novolatria. En aquest sentit, els gremis intel·lectuals tendeixen a crear llenguatges nous per distingir-se. I aquesta és una actitud exacerbada pel nostre temps.
Amb quina altre element relacionaria aquest fenomen?
Amb el temps. S’ha consolidat de forma absoluta una visió del temps linial i s’ha abolit una idea del temps cíclica. Els nostres avantpassats directes tenien més elements de vocació de temps cíclics que nosaltres. La unificació del calendari, la pèrdua de pes de les estacions, l’allunyament dels cicles naturals… ens han fet perdre la idea que les coses tornen.
… per tant, tot és nou.
També és interessant veure aquest concepte des de la gran producció industrial. Quan el meu avi deia: “Aquest abric és bo!”. Volia dir que tenia durabilitat. Però, per la producció industrial, la durabilitat –que una cosa et duri tota la vida–, és un inconvenient. Per tant, cal inventar-se un concepte contrari a la durabilitat per garantir vendes contínues: “Aquest abric és nou!”.
Arriba la moda!
I la caducitat. Perquè la caducitat sigui un valor de mercat superior a la durada i sigui qualificada de positiva, cal associar-la a valors positius. I això es relaciona amb el temps, perquè avui les coses ja no només han de ser “noves”, sinó que també han de ser d’ara. I molt sovint, sota l’epígraf de “nou”, ens diuen “actuals”.
Hi ha qui relaciona la novolatria amb el fet que la societat actual cada vegada es mogui més a ritme d’emocions. Es parla de màrqueting emocional, política emocional, etc. Hi estaria d’acord?
D’una forma molt indirecte. “M’exalta el nou i m’enamora el vell” de J.V. Foix és un lema romàntic. El romanticisme lloa les ruïnes perquè són velles, però també exalta l’individu per les seves emocions. Avui podem dir que estem en un romanticisme desbordat. Igual que els romàntics
–Gauguin va viatjar als Mars del Sud i Lord Byron va participar a la guerra de Grècia– desitgem viure emocions. Un fenomen molt contemporani és percebre la vida com una col·lecció d’emocions. Volem que ens passin coses i necessitem ser sacsejats. I, en aquest sentit, l’emoció i la novetat van associades. Si Byron hagués estat 150 dies a la guerra de Grècia se li hauria convertit en una rutina! La demanda d’emocions és una demanda de novetats.
Abans un període artístic, un moviment cultural o de pensament duraven segles. Ara, a l’interior d’un segle, hi ha micromoviments. Avui l’ànsia de novetat demana canvis constants. Això és perjudicial per a l’evolució d’una societat?
Estic convençut que sense la novolatria viuríem més bé, que sense l’obsessió i la pressió per l’originalitat la creació milloraria i que sense la recerca de la novetat el consum cultural seria més arrelat. La novolatria és un problema? Sí. Però, aleshores, què fem amb les fàbriques d’abrics? Amb tota la nova producció i el nou pensament? La novolatria no és una cosa injectada artificialment que va en contra del funcionament, de fet, és una cosa que rima amb el seu funcionament. Per tant, les esmenes parcials són útils i segurament les úniques possibles, però no les esmenes a la totalitat. Si ara prohibíssim per decret la venda de qualsevol cosa o idea nova –“tot s’ha de vendre per bo i no per nou”– aquestes necessitats socials buscarien un altre sobreeixidor perquè a la nostra societat existeixen. La necessitat de distinció és una realitat. Per exemple, en el món del coneixement, del pensament o de la ciència la necessitat de destacar i fer coses noves és una evidència i una necessitat. Si la necessitat social de distingir-se hi és, una forma o altra trobarà. Si podem produir molt i podem consumir menys, d’alguna manera necessitem alimentar el sistema perquè aquesta sobreproducció trobi consumidors.
Potser el problema no és tant la quantitat de coses noves, sinó saber discernir la qualitat entre totes elles…
…però el problema és el mateix. Tots estem d’acord en què durar és bo. I ser nou tampoc és dolent. La substància del nou, en canvi, és discutible. I una cosa és evident: quan el millor que pots dir d’una cosa és que és nova, no estàs parlant massa bé d’aquesta cosa. Igual que si algú qualifica una cosa únicament d’original és que li ha agradat poc. Si la novetat i l’originalitat són la única etiqueta que podem posar a un producte, ja sigui un abric o un pensament, l’elogi és molt escàs i una forma d’amagar la seva insubstancialitat. Per tant, potser la novolatria és l’opi dels intel·lectuals i la societat no és tan novòlatra com li atribuïm.
Les noves tecnologies i les xarxes socials quin paper juguen en aquest fenomen?
Les noves tecnologies, que ja no són noves, tenen un efecte doble: per una banda, són un bon territori per a la metàfora ferroviària –jo ja estic a la següent estació i us explico què hi ha l’estació anterior– i, per altra banda, l’ús de les noves tecnologies ha acabat sent el contrari del que li atribuïm, la creació de bombolles. Les persones s’han creat zones de confort on no hi entra la novetat.
Per exemple.
Quan condueixo escolto la ràdio. Amb la tecnologia tradicional, les ràdios generalistes posaven música de tota mena. Per tant, durant el meu trajecte diari escolto música que no he sentit mai i que potser m’agrada. En canvi, quan surto a córrer – aquells que ho fan– porten la música que els agrada i que prèviament s’han gravat al seu MP4. En conseqüència, amb les noves tecnologies puc generar zones de confort sobre música, opinió… en les quals les coses desconegudes no hi entren mai. Per tant, les noves tecnologies ens generen un rebuig de la novetat, perquè ens condueixen a les coses contrastades. I, en aquest sentit, la periodització absoluta dels costums i la impenetrabilitat de la teva bombolla a les coses desconegudes em semblen un efecte antinovolatria molt inquietant.
I, per acabar, la novolatria ha tingut un efecte clar a l’àmbit de la política. Avui els nous partits tenen gran èxit. Quina és el seu anàlisi en aquest camp?
En aquest fenomen hi ha dos aspectes: per una banda, la fascinació pel nou –encara que la nova política deixa de ser-ho molt ràpidament quan se submergeix en les regles del joc de la política existent–, però sobretot, un desengany pel vell. Seguint amb la metàfora, ara ens hem adonat no solament que l’abric de l’avi no durava sinó que, a més, tenia forats. Ara hem vist que les perfeccions que havíem associat a la idea de model definitiu d’Estat del Benestar no són certes. A més, la Unió Europea s’inventa perquè no hi hagi guerra, però la meva generació veu el conflicte dels Balcans. I, davant de tot això, volem canviar d’abric. Aquesta necessitat ara s’explota amb tècniques novolàtriques, però el nou no es vendria tan bé sense un descrèdit del vell. I aquest descrèdit no es produeix perquè descobrim a l’Estat del Benestar nous defectes, sinó perquè no té les virtuts que proclamava. Si Europa hagués estat més humil, potser l’hauríem acceptat millor. Hi ha hagut una supèrbia de l’Estat del Benestar.
Ara caldrà veure si a part de nous, aquests partits ofereixen alguna cosa més.
El seu valor el descobrirem quan deixin de ser nous i quan el seu principal atribut de màrqueting deixi de ser la novetat. I, després, no crec que el seu nou valor hagi de ser la coherència, perquè precisament la coherència –pensar sempre el mateix– és negació de la novetat.
