Amb permís, qui
contamina a qui?
Són les 8 del matí. Arribo a la
meva escola en el meu cotxe particular, amb la meva esposa i la nostra filla, i
trobo que en el jardí d’entrada el gran espai dedicat a aparcament està ja ple
d’automòbils maniobrant, deixant nens o bé aparcant-hi. De fet, ja tots els
carrers que voregen les escoles que hi ha per tot el districte (Sarrià és el de
més concentració de població escolar de tot Europa), estan gairebé col·lapsats
de trànsit, com també passa de nou a les 5 de la tarda. Els meus pares, quan anys
enrere ja em portaven a aquesta escola, em deien que estava en la zona de
Barcelona més propera a Collserola, i per tant, es
respirava un millor ambient molt menys contaminat per als nostres pulmons
infantils. Avui porto jo a la meva filla de gairebé dos anys i ja no puc dir el
mateix… A més, em sorprèn veure cada dia com els cotxes que transiten per la
zona són de més cilindrada i potència, i en no poques ocasions es tracta de
vehicles més coneguts com a tot-terrenys. Un cotxe d’aquestes característiques
em recorda més aviat a un tractor de pagès que no pas a un automòbil urbà, i em
pregunto perquè van per ciutat on justament l’espai per moure’s i per aparcar
és cada dia més limitat i, a sobre, el nivell de contaminació d’aquest tipus de
vehicles és molt més elevat que el de qualsevol altre. Per què els ciutadans
haurem de respirar l’excés innecessari de pol·lució ocasionat per uns quants sense
haver-nos demanat cap permís? Sorpresa és la meva quan, aquest matí en arribar a
l’escola ha passat pel meu costat i a bon ritme, un home en bicicleta que s’ha
dirigit a l’espai assignat per a aparcar-les, que sol estar bastant buit; el
ciclista porta un nen darrera, i interpreto que és un pare de família que duu
el seu fill a escola. Per moments, em donen ganes d’agrair-li la suor que
pateix per mi, perquè sens dubte ell està equilibrant la contaminació excessiva
que provoquen els tot-terrenys i els cotxes més contaminants del mercat. Per
aquest bon home, al que no conec, sento una admiració especial: no només ve ell
en bicicleta, sinó que porta al seu fill;
el ciclista ja estava educant-lo de debò en la sostenibilitat
i el respecte al medi ambient, amb cada pedalada de bon exemple: l’esforç diari
i la suor matinal de portar el nen a escola en bicicleta, en un entorn tant
transitat de cotxes, és sens dubte, el més efectiu dels sistemes educatius. Qui
contamina a qui, doncs? Comparat amb aquest ciclista, jo sóc més contaminant
que la seva forma de mobilitat. I ara no sé com demanar-li permís…
Xavier Garí és educador