Articles

Arxiu d'articles seleccionats de la revista Valors

Vicenç Villatoro: “La novolatria és l’opi dels intel·lectuals”


Al cor del Raval hi trobem el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, més conegut com el CCCB, un espai de creació, investigació, divulgació i debat en el qual les noves tendències de pensament hi tenen una forta presència. Amb el seu director des de 2014, l’escriptor Vicenç Villatoro, reflexionem entorn del concepte de novolatria.

Villatoro (Terrassa, 1957) ha exercit d’escriptor, periodista i polític. Com a escriptor ha publicat especialment llibres de narrativa, entre els quals destaquen ‘Evangeli gris‘, ‘Hotel Europa’, ‘Memòria del traïdor’, ‘La claror de juliol’, ‘La ciutat del fum’, ‘Un home que se’n va‘ i ‘El retorn dels Bassat‘. Alguns d’aquests títols s’han traduït al castellà, l’alemany, el francès i l’italià. Ha publicat també obres de poesia, assaig d’actualitat, memorialística i narrativa infantil i juvenil.

Com a periodista ha treballat a les redaccions de Diari de Terrassa, El Correo Catalán i TV3, especialment a les àrees de cultura. Ha dirigit el diari Avui, la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió i diversos programes culturals a TV3 i el Canal 33.

Col·labora en mitjans escrits i audiovisuals com el diari ‘Ara’, Catalunya Ràdio, TV3, ‘Revista de Catalunya’ i ‘El Temps’. Ha estat professor de gèneres d’opinió periodística a la UAB. En l’àmbit públic, ha estat director general de Promoció Cultural de la Generalitat, director de l’Institut Ramon Llull i diputat al Parlament de Catalunya per CDC.  

Si considerem la novolatria com la tendència a convertir en bona la darrera corrent de moda pel simple fet que és la més recent, creu que vivim en una societat novolatra?
Jo tendeixo a mirar-me les coses des de la cultura perquè és l’àmbit en el qual em moc amb més naturalitat. En la cultura, no des de la revolució tecnològica dels darrers quinze o vint anys, sinó probablement des de la revolució romàntica, s’ha produït l’exaltació de dos conceptes que anteriorment no havien tingut aquesta cotització: la novetat i l’originalitat. Per exemple, en el seu moment, els escultors Cellini o Miquel Àngel no volien ser valorats com a nous, sinó com a bells i vells. Hi ha un episodi il·lustratiu d’aquest canvi. Miquel Angel fa una estàtua d’un adolescent i algú li diu: “És tan bonica que podria haver estat feta pels antics”. I, acaben fet una aposta. Envellint-la expressament passaria per una escultura descoberta en unes excavacions? I sí, aconsegueixen vendre-la com a vella, la qual cosa és una gran satisfacció per a ell. De fet l’estafen, perquè ell cobrarà molt menys que el preu final de la peça convertida en vella. La qüestió és que per a Miquel Àngel ser nou o original no és un valor. És la revolució romàntica qui dona una cotització excessiva a tots dos conceptes.

Però podem “ser nous” ser sense tenir en compte allò vell? Podem ser originals menystenint tots els precedents?
El culte a la novetat, a l’àmbit de la creació, va molt lligat a l’originalitat. La font de la creació artística deixa de ser l’habilitat manual i passa a ser la personalitat, la sensibilitat i l’ànima noble de l’artista. Per tant, l’artista té dret a firmar, té l’obligació de ser ell, té l’obligació de ser original i diferent i, per tant, té l’obligació de ser nou. Avui una ratlla de Picasso és considerada una obra d’art. Però no és important la ratlla, sinó Picasso.

De fet, les coses noves també ens permeten avançar i canviar. Per tant, quin hauria de ser l’equilibri entre el nou i el vell?
Com a creador, a diferència de l’art egipci o japonès –que passen dos mil anys copiant-se–, la proposta romàntica em sembla positiva. Però tampoc crec que la recerca d’originalitat permanent sigui bona. Quan veig la catedral d’Estrasburg no penso si va ser la primera o la darrera en aquest estil, sinó si és maca o proporcionada. Per mi, l’equilibri entre el nou i el vell és la renuncia a l’automatisme. Cada autor fa les coses intentant respondre un perquè. Dit d’una altra manera, hem de renunciar a fer les coses d’una determinada forma només perquè sempre s’hagin fet així. L’autor, davant d’allò que vol fer, escull un com. Si aquest com és vell o nou no és important, només cal que aquest sigui adequat al perquè. I, de fet, el més probable és que no sigui nou del tot, perquè cent mil anys d’humanitat deixen un gran pòsit d’intel·ligència acumulada; però tampoc vell del tot, perquè el temps sempre és diferent i la noció de progrés existeix. En conclusió, jo demano al creador, al funcionari o a l’empresari que no sigui nou o original, sinó que no sigui automàtic.

Però fins a quin punt avui tenim la necessitat de pensar que tot és nou quan en realitat no ho és?
Fa dos mil anys que cada generació creu haver viscut les transformacions més grans de la història de la Humanitat. Hi ha un poema de Lope de Vega en el qual assegura que el món està canviant “porque dicen, y lo creo, que suena a vidrio quebrado y que ha de romperse presto”. Doncs no es va trencar! Totes les generacions tenen la sensacions que viuen el final del món i d’haver-ho canviat tot. Jo començo un capítol d’una novel·la dient que la generació d’internet creu ser la generació amb més distància entre el món del seu naixement i el món de la seva mort, però el meu avi, Vicente Villatoro Castro del Río, va néixer en una casa sense corrent i va morir havent vist l’arribada de l’home a la Lluna. Potser el seu canvi és més gran que el meu! La sensació de viure l’acceleració de la història és constant.

Més enllà de la cultura, creu que l’adulació del nou pel fet de ser nou, es podria estendre a altres àmbits de la societat com la política, el pensament, l’espiritualitat…?
Sí, la política, el consum, el pensament… són coses no allunyades de la creació o de la cultura, en un concepte més ampli del terme. De fet, la novolatria també és l’aplicació d’una altra funció que ha tingut sempre la cultura i que avui ha generat aquesta forma de realitzar-se. La cultura és moltes coses bones (formació, participació, cooperació…), però també representa coses dolentes. La cultura, per exemple, pot ser utilitzada com a element d’exclusió o jerarquització. I la novetat participa d’aquest procés d’exclusió.

En quin sentit?
Una persona descobreix en aquest barri un bar on no hi ha ningú. Considera que és molt bo perquè fan unes tapes fantàstiques. Als dos mesos, quan ja està ple de gent, el bar perd interès. Problema: més enllà de la qualitat de les tapes, el bar ha deixat de ser nou. La idea d’estar atent a la darrera novetat marca una jerarquia respecte els altres. “Jo sóc més que tu perquè conec el nou”. I això acaba sent autònom del valor real, creatiu i de pensament dels objectes. La novolatria no és només papanatisme ingenu, que també ho pot ser, és sobretot jerarquia. De fet, els influencers són això. La demostració que en l’acumulació dels temps, ells van dues estacions més endavant que la resta. Mentre el papanatisme ingenu davant la novetat –com la fascinació per la tecnologia– pot ser fins i tot tendre i entranyable, l’ús de la novolatria com a eina jerarquitzadora té un grau de perversió i maldat. (…)

Si voleu llegir l’entrevista sencera, acudiu als nostres punts de venda o compreu-la directament a l’iQuiosc.cat.  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *