VALORS i GÈNERE
Teresa Forcades i
Vila
L’observació
del comportament de les persones i l’articulació explícita dels seus codis
morals sembla que confirmi l’existència del que podriem anomenar ‘valors de
gènere’, això és, ‘valors ètics’ que una persona viu o té més facilitat de
viure en funció de si és dona o baró. Sembla, per exemple, que les dones tenen
en general més facilitat que els barons per cercar consens en la presa de
decisions, per tenir en compte els sentiments i les necessitats concretes de
les persones a l’hora d’avaluar una situació i per ser flexibles en l’aplicació
de les normes quan és necessari; pel que fa als barons sembla, en canvi, que en
general tenen més facilitat que les dones per assumir en solitari una decisió
difícil, per tenir en compte els aspectes objectius implicats en una situació i
per ser rigorosos en l’aplicació de les normes quan és necessari [1].
Alguns d’aquests factors potser poden
explicar que l’any 2001 el 60% de les dones de Barcelona dediquessin més de 15
hores setmanals a les tasques domèstiques (entre les quals cal incloure la cura
dels pares ancians de la seva parella masculina i de vegades fins i tot dels
pares d’una parella masculina anterior), mentre que el 60% dels barons van
dedicar menys de 7 hores setmanals a aquestes tasques. Més de la meitat
d’aquestes dones treballaven simultàniament fora de la llar en una feina
remunerada [2]. Tanmateix, per poder avaluar el tema en
tota la seva complexitat, cal tenir també en compte que la saviesa popular fa
temps que s’ha adonat que la suposada donació de si que caracteritza la
feminitat acaba ‘passant factura’ en el moment més inoportú, i que la suposada
llibertat que caracteritza la masculinitat s’ensorra si no té la dona a casa
‘donant-li suport moral i material’.
Si
acceptem – amb Chodorow - que el procés d’individuació infantil que ens
desvetlla per primer cop el ‘sentit del jo’ (autoconsciència) es produeix en el
cas de la nena per continuïtat amb la
identitat materna i en el cas del nen per
discontinuïtat amb la identitat materna [3],
i si acceptem a més – amb Lacan - que la persona està cridada a subjectivar-se
en la vida adulta travessant un cop i un altre les fantasies identitàries
pròpies de la infantesa [4],
tindrem al meu entendre el marc necessari per examinar de forma crítica i
fecunda les aparents contradiccions associades al tema dels valors de gènere [5].
Per
a la nena (i per a la dona adulta en la mesura en què s’identifica amb el seu
patró psicològic infantil), ‘ser jo’ significa ‘ser semblant a les persones que
estimo’; per a aquest tipus d’autoconsciència l’espontània coincidència de
gustos i aficions tendirà a ser tranquil·litzadora i recomfortant, mentre que
les inevitables diferències que sempre existeixen entre les persones tendiran a
ser percebudes com una amenaça a la pròpia identitat. Per al nen (i per al baró
adult en la mesura en què s’identifica amb el seu patró psicològic infantil),
‘ser jo’ significa ‘ser distint de les persones que estimo’; per a aquest tipus
d’autoconsciència l’espontània coincidència de gustos i aficions tendirà a ser
percebuda com una amenaça a la pròpia identitat, mentre que les inevitables
diferències que sempre existeixen entre les persones tendiran a ser
tranquil·litzadores i recomfortants.
Les
autoconsciències o identitats infantils són només punts de partença a partir
dels quals les persones adultes estem cridades a ‘precipitar la pròpia
subjectivitat’ en actes d’amor lliure. La capacitat d’estimar és indissociable
de la capacitat de llibertat. Tant tens de l’una, tant tens de l’altra. El ‘ser
en continuïtat’ de la nena no és encara amor
perquè pressuposa una incapacitat de ‘ser en discontinuïtat’ que en la dona
adulta se sol manifestar com a ‘por a la solitud’; el ‘ser en discontinuïtat’
del nen no és encara llibertat perquè
pressuposa una incapacitat de ‘ser en continuïtat’ que en el baró adult se sol
manifestar com a ‘por a la dependència’.
La
noció de ‘valor ètic’ pressuposa un subjecte adult capaç d’autodeterminar-se en
llibertat. Avui es discuteix fins a quin punt aquest subjecte (el subjecte
modern) és una mera il·lusió, una mera projecció del desig d’omnipotència
infantil que hauria quedat desemparat després de la mort de Déu. Així com
l’anomenada mort de Déu representa en
la pràctica només la mort d’un Déu omnipotent concebut com a incompatible amb
una llibertat humana plena, l’anomenada mort
del subjecte representaria només la mort del subjecte masculí immadur
concebut com a aquell que pretén exercir la llibertat sense tenir en compte
l’amor. El subjecte femení immadur (el subjecte concebut com a aquell que
pretén exercir l’amor sense tenir en compte la llibertat) tendiria a ocupar
avui el lloc que la crisi del subjecte masculí immadur està deixant vacant, amb
la qual cosa només fem que fer bascular el pèndol d’un extrem a l’altre sense
moure’ns en realitat de lloc. No es tracta de triar entre aquests dos models de
subjectivitat immadura sinó de posar a l’horitzó ètic el subjecte capaç de
travessar les fantasies identitàries infantils, sabent que la identitat
d’aquest subjecte madur no és assolible d’una vegada per totes, sinó que s’ha
d’actualitzar un cop i un altre en la novetat imprevisible i irrepetible de
l’amor lliure i concret.
[1] Gilligan, Carol. La moral y la teoría. Psicología del
desarrollo femenino. Fondo de Cultura Económica. México; 1985.
[2] Carrasco C. and Domínguez M. Temps, treball i ocupació: desigualtats de gènere a la ciutat de Barcelona. Ajuntament de Barcelona, 2001.
[3] Chodorow, Nancy. The
Reproduction of Mothering. University of California Press, Berkeley and Los
Angeles: 1999 (edició 20è aniversari).
[4] Fink, Bruce.The Lacanian
Subject: Between Language and Jouissance. Princeton University Press, 1995.
[5] Forcades i Vila, Teresa. Feminist
Freedom: A dialogue between the psychoanalytical insights of J. Lacan and N.
Chodorow and classical Trinitarian theology (pendent de publicació al
Yearbook 2007 de la ESWTR – European Society of Women in Theological Research).