Articles

Arxiu d'articles seleccionats de la revista Valors

‘Valors per oposició’, per Francesc Grané

Francesc Grané


Una gran pancarta a la Plaça Catalunya: “el valor de tenir valors”. La revista Valors de Mataró, penso jo, podria anunciar-se amb el Barça de Rosell. L’etapa Guardiola ha estat una casualitat: podia no haver sortit bé, però ha sortit bé. La junta que va contractar Guardiola practicava tota mena de corrupció. Però Guardiola se’n va saber estar, marcant distáncies. Amb ell neix una nova forma de concebre Catalunya, el mite catalá del segle XXI. Deixem de banda les derrotes, deixem la lletra definitòria de l’enfrontament entronitzat a Himne Nacional. Comencem a definir-nos per les victòries.

Catalunya necessita deixar l’adolescència permanent. Necessita deixar la identitat per oposició. Necessita deixar tots aquells que encara necessiten a Franco, o a Mourinho. Catalunya es pot definir per si mateixa! No per oposició!

Però el negoci mediàtic català, i part de l’establishment polític que s’ha castigat a les darreres oposicions, es construeix sobretot a base del victimisme. El Polònia necessita sempre Madrid, i necessita sempre el PP. I necessita Franco, per això el van ressuscitar. Necessitem Mourinhos! Necessitem dir que retorna la dreta més cavernícola!

La mateixa por que hi va haver davant la possible nacionalització de tot plegat l’any 1982, amb l’arribada de Felipe González, és la por que s’alimenta des de fa anys des la indústria mediática catalana. Ens sembla que és democràcia alguns centenars de joves dormint a Plaça Catalunya i, en canvi, ens sembla perillós per la democràcia l’arribada del PP. Construïm una imatge equivocada de la nostra realitat. I d’un dia per l’altre, el nostre país fa una esmena a la totalitat a la realitat construída des de TV3 o els negocis afins! La construcció mediàtica de la Catalunya contemporània està esbiaixada. Als privilegiats periodistes de les cinc pagues extres que es neguen a perdre ni un privilegi, els sembla més democrátic uns quants nois clamant per més despesa pública que no milions de vots destinats a una força política que pot agradar o no, però que és representació real del país.

A la Plaça Catalunya, una pancarta gegantina recorda als acampats que els valors poder ser subvencionats per Nike si porten algun guany social. Que els valors poden ser un moviment ciutadá, cívic, real i concret. A la Plaça Catalunya recorda que la democràcia és, sobretot, govern, i no desgovern. El somni viu en la literatura, en la poesia, però no en la gestió de qui vol cobrar cada més i que no li retallin ni el cinc per cent ni cap paga extra.

D’aquesta manera, la democràcia real s’acaba quan guanya el PP. Llavors la indignació va contra aquesta força política, partit que democràticament ha guanyat arreu de l’estat. Ens semblava que la democràcia real era una assemblea de nens que aplaudeixen sense fer soroll, però la democràcia real és la lluita per poder posar un plat a taula i poder fer front a la desesperació de famílies senceres sense feina. No volen somnis, volen feina. No volen canviar el món, volen viure en el món. Fastigosament real, com ha estat sempre, i sense productes Decathlon per fer-se l’alternatiu.

Catalunya necessita operar en termes de funcionament Guardiola: deixar una identitat que només es defineix per oposició. Afirmar-se en positiu, per les victòries reals, no per la producció d’utopia, encara que sigui a través dels negocis d’aquells qui declaren “no ser empresaris” però que controlen bona part de la producció mediática del nostre país.

A la Plaça Catalunya, o a Puerta del Sol, els periodistes han creat un experiment de democràcia no votada. La mirada de certes empreses de comunicació així com de certs estaments polítics, fa anys que viuen en funció de la Catalunya que voldrien, no en funció de la Catalunya real. Ha caigut i caurá encara més una generació que es va afirmar, sobretot, recordant Franco i atemorint per l’arribada del PP. En l’imaginari, el PP és el dòberman que necessita Catalunya per alimentar el victimisme. Però el cinturó roig pot convertir-se en cinturó blau, de la mateixa manera que un dia s’aplaudeix el Barça i l’altre, amb perdó, s’aplaudeix la selecció espanyola, més enllà del què es digui a TV3.

Caldrà començar a pensar en definir-nos en positiu, i deixar de construir Francos, PP i Mourinhos de torn.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *