Articles

Arxiu d'articles seleccionats de la revista Valors

‘Utilitzar la religió’, per Francesc Grané

Francesc Grané


L’11-S va reintroduir la presència del factor religiós com a element de confrontació. Els integrismes -religiosos o laics- no són producte directe de la religió, sinó una utilització estratègica de la capacitat de mobilització que tenen les religions. Cal preguntar-nos per què. I perquè els intents d’eliminació social del fet religiós han fracassat. Un dels máxims especialistes en psicologia de les religions, A. Vergote, analitza els vincles entre religió i condició humana i afirma que l’experiència religiosa -vincle de la persona amb el cosmos i la història- és la més nuclear; molt més rellevant que la sexualitat.

La campanya de les europees ha posat de manifest la màxima del govern Zapatero: la voluntat de reprendre la utilització de la religió com a vehicle de confrontació. Suggerir que hi ha una religió que vol ser la única a Europa és senzillament confondre. És no reconèixer el paper que el cristianisme ha tingut i té a Europa en l’acollida de les altres religions del món. És cert que molts periodistes s’exciten només sentir la paraula “preservatiu”, però és cert que hi ha vida -i pensament!- més enllá del preservatiu. Per anar més enllá de la caricatura religiosa de Zapatero, recomano les lectures dels discursos pronunciats per Benet XVI en el seu viatge a Terra Santa, com també la relectura pacient de la conferència de Ratisbona i els posteriors discursos davant dels membres de les comunitats musulmanes. (Cal fer esment, també, de la primera lliçó que rep un estudiant d’econòmiques en l’assignatura d’Història Econòmica: l’Estat del Benestar arranca de la por dels estats europeus a què es reproduís el model soviètic a Europa).

L’estratègia del PSOE de Zapatero és trencar amb l’herència de les estratègies de convivència anteriors. Més enllá de considerar que el partit pot ser l’instrument de cohesió a tot l’estat, el partit de masses que té com objectiu els governs de majories ámplies, la miopia de Zapatero consisteix en no poder liderar un projecte d’integració social: incapaç de generar “majories majoritáries”. L’errática gestió del PP fa que fins ara el PSOE de Zapatero sigui “el mal menor” però queda lluny de generar un consens majoritari. La qüestió central és haver iniciat una política que no es basa en la societat real -la societat risc de Beck- sinó limitada a l’imaginari, al “món dels valors”, identificant aquest amb el món de les identitats per posicionament. Això és una opció válida fins que les persones perden la feina o no arriben a final de mes. Maria Teresa Fernández de la Vega era conscient del 78% de base electoral del PSOE que afirma “creure en Déu” -tot i ser una definició vague, és un dels valors més sòlids de l’Eurobaròmetre-. Zapatero dissenya campanyes amb l’imaginari d’una religió que cal “produir”, que cal fabricar, que cal construir com anunciava Barthes, produint consciència.

És la gran operació d’estat que ha estat capaç de generar aquest govern: la substitució dels “vells” aparells de producció d’ideologia, de valors, de criteris (PRISA) per nous criteris, valors, “estils de vida” (Mediapro). Mediapro és avui un dels gegants europeus de les comunicacions: televisió, cinema, el mercat del futbol, distribució de senyal. És l’encarregada del nou disseny ideològic. Sap que la pel·lícula Camino enganya, que falseja el propi llibre d’on surt: tant és. Cal produir una visió de la religió que permeti situar-se en termes de “progressisme”. El número 0 de Público definia la seva estratègia: tots els mals de l’Espanya actual són deguts a l’Església. La producció d’un imaginari religiós el podem veure diàriament a El Intermedio (La Sexta), on els creients i els seus símbols són tractats com a deficients mentals. Producció de nova consciència, és clar.

En el marc d’un sopar que tenia lloc a finals de març a Barcelona Carlos García de Andoaín, coordinador de Cristianos Socialistas, feia dues confessions significatives: en primer lloc, que Rodríguez Zapatero no havia rebut aquest col·lectiu com a tal, des de la seva fundació, i que pel que semblava no tenia cap interès en rebre’ls, ni ho entenia massa. En segon lloc, que Zapatero perseguia la confrontació, per via de la provocació directa, amb el sector més conservador de la Conferencia Episcopal espanyola. Certament, la defenestració de Ramón Jáuregui no és una mera anècdota.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *