Articles

‘Una prostitució decent’ per Àngel Puyol

L’Anna va néixer amb les extremitats petites i deformades. Utilitza cadira de rodes per desplaçar-se i la funcionalitat dels seus braços i mans és molt limitada. Necessita que algú la banyi, li doni de menjar i l’ajudi en la majoria de tasques quotidianes, però no és una persona discapacitada. De fet, és llicenciada en història, activista política, col·labora amb diverses ONG i –com li agrada dir amb orgull- “tot i que no em puc valer físicament tota sola, sóc jo qui porta les regnes de la meva vida”. Les persones amb diversitat funcional com ella tenen molts més obstacles que la resta per tirar endavant la seva vida, com sabem. Han de fer front a les seves limitacions naturals, però també a la inadequació d’espais físics, legals i mentals que els envolten. Un dels prejudicis que més odia l’Anna és que se la tracti com a un ésser infantívol i asexuat.

Ara té 39 anys. Encara que gaudeix d’una vida activa i amb molts amics, troba a faltar l’afectivitat íntima compartida que proporcionen les relacions sexuals. Mai li ha estat fàcil trobar parella. El seu cos està molt lluny dels cànons de bellesa física, i les persones del seu voltant no acostumen a veure-la en termes de desig. Però ella també és un subjecte de desig sexual. Té libido i fantasies sexuals com tothom. Malauradament, no pot tocar-se els genitals tota sola. Els seus braços no hi arriben. Qualsevol tipus de satisfacció sexual per a l’Anna requereix la intervenció d’una altra persona. Fa temps, els pares, moguts per un immens amor, van intentar ajudar-la, però aquesta no podia ser una solució que es mantingués en el temps, ni era bona per cap d’ells.

L’alternativa és la contractació d’un assistent sexual, una persona formada especialment en el servei sexual a persones amb diversitat funcional, una professió regulada en alguns països europeus, però no aquí. L’objectiu del servei no és redueix a practicar el sexe més simple de la penetració i la masturbació, sinó a facilitar l’accés a tots els racons de la sensualitat, les carícies i el benestar emocional que proporciona la vida sexual. Aquesta és una bona solució per a l’Anna i qualsevol persona en les seves circumstàncies, però planteja alguns interrogants.

Per exemple, la frontera entre l’assistència sexual i la prostitució és imprecisa. Es pot pensar que la primera té una intenció terapèutica que no té la segona, però això és discutible en alguns casos. Moltes persones, encara que no tinguin limitacions físiques o psíquiques, troben en el sexe pagat l’única sortida viable a la necessitat d’una vida sexual. D’altra banda, l’Anna reivindica el dret a la sexualitat, i es pregunta si aquest dret no hauria d’estar subvencionat per l’Estat. Si la societat li paga l’assistència funcional, per què no també la sexual (quan l’usuari no s’ho pot permetre)? Al cap i a la fi, la dificultat per tenir sexe és un obstacle més de la seva diversitat funcional. Vol dir això que les pràctiques sexuals de qualitat s’haurien de subvencionar a tothom que no hi pugui accedir fàcilment?

El segon interrogant té a veure amb la mateixa idea de comprar i vendre sexe, la mercantilització del cos amb fins sexuals. Una part del feminisme denuncia la prostitució precisament per això, per convertir els cossos, bàsicament els femenins, en mers objectes de compravenda. Si no és aquest el cas de l’assistència sexual terapèutica, aleshores hem de concloure que el que hi ha de pervers en la prostitució no és el comerç del sexe, sinó una altra cosa: segurament el domini masclista que els homes exerceixen sobre les dones a través d’aquest comerç. Res a veure amb el que demana l’Anna.

Àngel Puyol éss professor d’Ètica i Filosofia política de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *