Articles

“Un Elkarri a la catalana?”, de Joan Salicrú

Doncs n’hem de parlar, de tot plegat, sí. No hi ha volta de full. En Jordi Amat, presentant La confabulació dels irresponsables (Editorial Anagrama) a Mataró –suposo que l’ocurrència la va repetint arreu on va–, va explicar als assistents que havia decidit portar a sobre, de forma permanent, un metafòric martell de grans dimensions per poder ajudar a enderrocar el mur que sembla que s’instal·la entre catalans arran del Procés i de la reacció de l’Estat. Un martell que fos l’arma de tots aquells que no es resignen a la divisió de la societat catalana en dos blocs irreconciliables i que volen treballar per crear espais de consens entre la gent.

En sentir-lo, em va venir al cap el País Basc. Em van venir a la memòria, sempre amb totes les prevencions, els moments en què hi va haver un enfrontament més fort entre els dos blocs de la societat basca, però en el qual alguns moderats-possibilistes-pragmàtics dels dos bàndols (per bé que especialment de l’àmbit sobiranista) van constituir uns grups locals de debat per intentar trencar barreres, desfer l’embolic, intentar restaurar una mínima confiança. Tot aquest moviment va cristal·litzar el 1992 primer sota la fórmula Elkarri –diàleg, conversa, debat, en basc– i posteriorment el 2006 amb Lokarri –“el que serveix per unir”, en aquesta mateixa llengua–. Tota aquesta feina de base, de sotabosc, duta a terme en desenes de localitats basques als vespres i als caps de setmana, va acabar generant un correlat político-institucional que va posar les bases del procés de pau al País Basc (per molt que finalment ETA deixés les armes de forma unilateral els entesos estan d’acord que la creació d’aquests grups va ser clau).

Doncs sí. Sentint Jordi Amat vaig pensar que davant l’evidència de l’atzucac on ens trobem i la confirmació que la polarització social al nostre país serà cada cop més forta (hipòtesi que recull avals dia rera dia), caldrà prendre nota de l’exemple basc i organitzar, des de la “societat civil”, alguna mena de rèplica d’aquella experiència exitosa en terres germanes. Un lloc on els diferents parlin, per entendre’ns. No podrà ser entre els extrems –els que creuen que la República catalana existeix i els que volen portar Puigdemont a presó, per dir-ho pel broc gros– però sí entre les parts més obertes, més poroses de cada bloc. Començar a parlar, a escoltar-se. Començar a curar ferides. Començar a desfer la troca on estem entortolligats. Començar a sortir del nostre tancament epistèmic. Després ja veurem qui i de quina manera serà capaç d’aprofitar aquest hipotètic treball ciutadà i conduir-lo cap a les institucions, però tinc la percepció que aquest (nou) procés caldrà treballar-lo de baix cap a dalt. I sobretot amb calma, a foc lent, sense presses, que com la saviesa popular ja ens va anunciar que són “males conselleres”.

N’hem de parlar, sí. Sense cap dubte. No fer-ho, amagar el cap sota l’ala, seria una greu irresponsabilitat. Acabaríem sent còmplices i participants d’aquesta conjura dels irrresponsables en la qual, com apunta Amat, vivim des de fa tants anys.

Joan Salicrú és periodista i codirector de la revista Valors

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

For security, use of Google's reCAPTCHA service is required which is subject to the Google Privacy Policy and Terms of Use.

I agree to these terms.