Articles

Arxiu d'articles seleccionats de la revista Valors

Tomás Domingo Moratalla: “La vida humana és narrativa de principi a fi”


Tomás Domingo Moratalla, professor de Filosofia Moral de la Universitat Complutense de Madrid (UCM), ens rep a les instal·lacions d’aquest centre de la capital espanyola. Moratalla defensa la vessant narrativa del pensament, de l’home i de la societat.

Doctor en Filosofia, professor de Filosofia Moral del Depatament de Filosofia del Dret, Moral i Política de la Facultat de Filosofia de la Universidad Complutense de Madrid i professor col·laborador d’Antropologia Filosòfica a la UNED, observant la seva obra publicada es descobreixen les seves dues grans passions: la figura i el pensament del filòsof i antropòleg francès Paul Ricœur i el cinema. Del primer en flueix la seva defensa de la narrativa en el pensament, idea que ha defensat en les seves darrers publicacions: ‘Bioética y cine. De la narración a la deliberación’ (Editorial San Pablo y Universidad Pontificia de Comillas, 2011) –una obra molt útil per aquells, educadors o no, que vulguin consells sobre com reflexionar entorn del setè art i necessitin recomanacions de títols sobre bioètica–; ‘Bioética narrativa’ (Escolar y Mayo Editores, 2013) i ‘El nacionalismo en el universo del imaginario social. El cuento de la nación’ (Diálogo Filosófico 95, 2016), entre altres. 

Generalment, quan parlem de pensament ens referim al ‘pensament racional’. Vostè, en canvi, treballa el ‘pensament narratiu’. Quines serien les seves característiques?
Howard Gardner, ja fa temps, va plantejar les intel·ligència múltiples. I jo defenso la mateixa idea. No hi ha un únic model de pensament, sinó pluralitat de formes de pensar. El problema és que en la tradició occidental sempre ha primat una forma de pensar determinada; un model de racionalitat científica, exacta, matemàtica i que busca les veritats absolutes i universals, com si fos una llei científica. En la nostra cultura pensar és ser racional, és calcular i és establir relacions causa-efecte. I, en la nostra tradició, aquest model de pensament s’ha establert des dels presocràtics, passant per tota l’Edat Mitjana –amb grans moments amb Galileu o Newton–, fins als nostres dies.

Però hi ha una altra forma de pensar?
Sí. Davant aquesta forma de pensar més logocèntrica (logos, vol dir raó) hi ha altres formes de pensar, com seria el pensament narratiu. Una manera de pensar que compta amb el plural, la diversitat, que es mou en àmbits d’indeterminació i d’incertesa. Una manera de pensar que no té a veure amb el moment deductiu, racional i fred, sinó amb el moment càlid, les emocions, els sentiments…

Podríem afirmar que el pensament narratiu és més humanista?
Sí, més humanista, també. De fet, fins i tot es pot afirmar que el pensament narratiu és més sincer amb la pròpia essència de l’ésser humà, perquè l’ésser humà uneix i barreja la part forta, egocèntrica, racional, deductiva i científica amb la seva dimensió més narrativa, emotiva i càlida. I això no vol dir que l’home sigui irracional. Si volem apropar-nos a la realitat de l’ésser humà i ho fem utilitzant un mètode de pensar racionalista-deductiu ho farem des d’una determinada posició, en canvi amb el pensar narratiu-imaginatiu ho fem des d’una altra. No únicament mesurant o calculant, sinó també sentint i emocionant-nos. Una forma més complexa.

Sí, sembla més complicat.
No podem oblidar que la realitat és complexa. De fet, moltes vegades el pensament racional el que fa és simplificar aquesta complexitat. En canvi, el pensament narratiu, amb totes les dificultats, busca abordar totes les incerteses i tractar temes que no poden quedar al marge d’un tractament públic perquè no són esfera privada. El pensament narratiu és una qüestió d’emocions, de sentiments i de valors. Els valors no són unitats abstractes i racionals a partir de les quals podem deduir la vida; estan barrejats en la vida. Per tant necessitem formes complexes de pensament per apropar-nos a aquesta realitat.

En el mapa de les intel·ligències múltiples –cada vegada més gran, per cert–, la intel·ligència narrativa agafaria elements d’altres o tindria caràcter propi?
La intel·ligència narrativa agafaria una mica de moltes. Tindria a veure amb la intel·ligència musical, l’empatia i la relació amb els altres, etc. És molt important formar-nos en aquesta forma de pensar i plantejar-nos els problemes narrativament. I no es tracta, com moltes vegades se sol dir, de substituir un model de racionalitat per un altre i oblidar completament el pensament logocèntric. En absolut. L’objectiu és complementar un model amb l’altre i capacitar-nos en la manera de pensar narrativa.

A la vida quotidiana, el pensament narratiu tindria una funcionalitat més pràctica?
La vida quotidiana està plena de pensament narratiu, perquè la vida té una forma d’evolució narrativa: tu em preguntes, jo et responc i et torno a preguntar… i, llavors, jo m’explico, etc. Per exemple, si jo et pregunto: Qui ets? Tu no et limites a dir-me un número d’identificació, m’expliques una història: d’on ets, en quin lloc vius, en què treballes … Comencem a conèixer la realitat a partir de contes i petites narracions. Hi ha una saviesa en els relats que no podem deixar de banda. I és una saviesa molt humana que també hem d’aprofitar per a l’hora de pensar, per educar, per formar-nos en la vida, per a afrontar problemes ètics i bioètics, polítics, culturals, etc. En conclusió, per què deixar de banda aquesta ‘saviesa pràctica’, com la denominava Aristòtil? Una saviesa pràctica que és imaginativa, narrativa, prudencial… no de grans principis. De fet, a la saviesa pràctica també hi ha principis i valors, però aquests es duen a terme a la vida, entesa aquesta com un teixit de relats que entrecreuem entre tots.

Per tant, és més experiència que pensament?
Certament reivindiquem més l’experiència, però no contra el pensament. Es tracta de portar l’experiència al pensament i que aquest tampoc quedi en alguna cosa abstracte. Els principis, la filosofia, la racionalitat … també tenen a veure amb la vida. El pensament neix de la vida i dels relats, per tant, el pensament ha de desembocar en relats, narracions i persones concretes que tenen les seves pròpies històries.

Vostè deia fa un moment que “aquesta és una saviesa que no podem deixar de banda”. Per què fins ara no hem valorat la importància del pensament narratiu?
S’ha valorat, però només en determinats àmbits i, al final, la narrativa ha quedat emmarcada a l’entreteniment: literatura, cinema… Però una de les grans contribucions del segle XX ha estat precisament reivindicar que el pensament narratiu no és merament privat sinó una forma de raonar perfectament vàlida i pública. I això s’ha produït quan l’altre model de pensar, més científic, fred i racionalista, ha entrat en crisi i ha patit el seu moment de desfonamentament.

Si voleu llegir l’entrevista sencera, acudiu als nostres punts de venda o compreu-la directament a l’iQuiosc.cat

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *