Articles

‘Té sentit sortir d’Europa?’ per Xavier Serra

La nit del 30 de març d’enguany, l’actual primera ministra britànica, Theresa May, va signar una carta en la qual es comunicava oficialment la intenció de Regne Unit d’abandonar la Unió Europea. Això no havia passat mai abans a la història. El document va ser lliurat per Tim Barrow, l’ambaixador britànic a Brussel·les, l’endemà mateix, dia 31, al president del Consell Europeu, Donald Tusk. La negociació de sortida durarà un màxim de dos anys, i això ja no hi ha qui ho aturi.

“Podia passar”, però estic ben segur que ni els pares fundadors de l’actual Unió Europea, ni tampoc els seus precedents intel·lectuals, de Leibniz a Kant, ni molts altres, mai s’ho haurien imaginat. Com hem arribat fins aquí? I ara, què?

La meva tesi és que no saben ben bé el que fan. O potser no ho saben del tot. Ni els votants de l’ “anar-se’n” ni els líders i els executors de la decisió. La Unió no és una “geografia”, ni una “economia”, ni tan sols “un piló d’Estats”. No es creà –preguntin-ho a Schuman, a Adenauer o a De Gasperi– per a satisfer interessos momentanis. Europa és una memòria de llibertats, una generadora de valors, una conjuminació extraordinària de cultures. Crec que ens caldria una Europa de persones i de nacions (no d’Estats, sovint mesquins) que visquin – com diu el nostre lema oficial des del 4 de maig de 2000 – “In varietate concordia”, o sigui “Units en la diversitat”.

Els populismes d’Estat, que entenen la política com l’“ocupació d’un espai electoral” van fer córrer eslògans com: “recuperem el control”, “que ens tornin el país”; “Brexit significa Brexit”, o similars. Alguns d’ells apuntaven idees clarament xenòfobes, i d’altres calumniosament crítiques amb la tasca –certament, millorable– que es fa a les institucions europees. Ha estat un engany, un miratge momentani, un rampell –el qual, certament, venia des de fa temps-. Som molts els qui –tot i convençuts que existeixen valors supraelectorals i no oportunistes- no hem pogut o no hem sabut defensar-los.

És cert que, si es fa un referèndum i es guanya, s’ha d’assumir allò votat en les condicions en què s’hagi realitzat (és de dret i és garantia de pau), però hi havia trampa? Què es preguntava exactament?

Des del Tractat de Roma, d’ara fa seixanta anys, 28 Estats s’han anat afegint a un projecte europeu, que venia d’abans. Entre els objectius de la Unió hi ha preservar i consolidar la pau; fomentar la cooperació; garantir la seguretat i promoure la solidaritat econòmica i social; i també preservar la identitat i la diversitat europees en front de la globalització, escampant arreu els valors que aquí compartim. Per cert, quins valors?

Són força evidents: uns valors humanitaris i de progrés, i el fet de vetllar per a què les persones siguin les beneficiàries i no pas les víctimes dels grans canvis que s’estan produint actualment al món. Ens n’adonem que, per a satisfer les necessitats dels ciutadans, no n’hi ha prou amb les forces del mercat o l’acció unilateral d’un país qualsevol. Els europeus, que som ben variats, estem contents de voler difondre – tot i que costi – un model de societat guiat pel respecte dels drets humans, la solidaritat social, la llibertat d’empresa, la distribució equitativa de beneficis, la preservació mediambiental, el respecte de la diversitat cultural, lingüística i religiosa: una síntesi harmoniosa de tradició i progrés.

Tot això va ser signat a la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea (Niça, 2000). Els la recomano: ara és jurídicament vinculant per la seva incorporació al Tractat de Lisboa (2009). Aquest recull de drets hauria de ser suficient per a crear un sentiment de pertinença que ens protegís de les votacions populistes. Però no ha estat així.

Cal insistir: Europa no és el problema; és la solució. I no parlo de diners, de poder ni de facilitats fronteres, sinó de valors, d’ideals, de futur.

El “llibre blanc” britànic contra la Unió, del 2 de febrer, assenyala com a prioritats acabar amb la lliure circulació de persones entre el Regne Unit i la UE, i sortir-se’n de la jurisdicció del Tribunal Europeu de Justícia. Té sentit trencar l’ideal europeu per això? O és senzillament “populisme del moment”?

Xavier Serra és professor de Filosofia a l’Institut “Salvador Espriu” (Salt, Gironès) / @xserra

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *