Fins ara se’ns havia dit que la debilitat de la democràcia era la corrupció, el sistema de partits… Però Daniel Innerarity, catedràtic de Filosofia política i social i director de l’Institut de Governança Democràtica del País Basc, assegura en el seu darrer llibre Una teoria de la democracia compleja (Galaxia Gutemberg) que el principal problema de la democràcia actual és la simplicitat.
Vostè assegura que el problema de la democràcia és la simplicitat. Per què necessitem una democràcia més complexa?
Hi ha dos tipus de problemes que tenen relació amb aquest assumpte. D’entrada, la meva hipòtesi és que la majoria dels conceptes que usem ara en política (territori, nació, poder, sobirania, representació…) van ser concebuts fa més o menys tres-cents anys en un moment en què les societats eren molt senzilles, les tecnologies del sistema polític eren molt simples i la societat era homogènia i autàrquica. Per tant, hem de reconèixer que no hem sabut adaptar aquests conceptes a la nova realitat política.
I, segons vostè, quin segon aspecte té a veure amb la simplicitat?
El segon problema és més pràctic. Hi ha actors polítics que simplifiquen la realitat perquè això els dona redit a curt termini, cosa que ens perjudica a tots.
Això vol dir que la corrupció o els partits no són els veritables problemes de la democràcia o només en són una part?
Són una part del problema perquè és evident que hi ha problemes de corrupció, d’ineficàcia… però en aquest llibre volia subratllar un dèficit [la falta de complexitat] que em sembla més bàsic, estructural i elemental i a través del qual s’explica perquè moltes campanyes contra la corrupció són completament ineficaces.
En general, la paraula complexitat ens fa por. Això és un nou problema o un repte?
També forma part de la professió del filòsof espantar una mica i inquietar al lector, però després també oferir alguna pista respecte cap a on poden anar les coses. La complexitat –que d’entrada ens espanta– al final del dia pot ser un gran avantatge. El fet que les coses siguin més complicades pot esdevenir una oportunitat per desenvolupar democràcies més robustes i sofisticades. Les democràcies més complexes, que ens permeten que hi hagi més actors en el joc i que hagi més valors i plans de govern, són més positives que les democràcies simples, autoritàries, totalitàries o populistes.
Hem parlat de teoria, però quins canvis concrets hauríem d’aplicar per millora el sistema democràtic?
Per començar, els nostres sistemes polítics estan gestionant el curt termini i haurien de gestionar agendes i visions que tinguin una mica més de recorregut. Si aconseguim articular això, haurem fet un gran pas. El sistema polític està massa bolcat a la lògica electoral, al curt termini, a la victòria respecte l’adversari… i això només ens porta a una presa de decisions estúpides, col·lectivament parlant. Si els governs milloressin la seva capacitat estratègica, afrontessin les crisis abans de la seva arribada, faríem un pas de gegant.
Vostè parla de “millorar la democràcia sense sacrificar el nucli”. A què es refereix?
El nucli de la democràcia és la igualtat de tots els ciutadans en la presa de decisions. Això, abans, en un món d’espais delimitats i autàrquics era molt senzill de fer, però, avui, en un món globalitzat, en el qual les decisions de les subprimes nord-americanes afecten l’economia grega i el model de consum dels països nòrdics afecta els incendis d’Austràlia, no és gens fàcil. Cal revisar els nostres sistemes de participació. Si em perjudica a mi, per què no puc decidir sobre el que passa a l’altre punta de món?
Hi ha voluntat política per fer aquest canvi vers una democràcia més complexa?
Perquè hi hagi voluntat, primer cal fer un diagnòstic dels problemes. Moltes vegades no hi ha voluntat perquè abans no hem identificat convenientment les dificultats.
La digitalització política, bàsica en el segle XXI, va en contra de la transparència?
No necessàriament. Però sí que és cert que hi ha aspectes de la digitalització bastant inquietants. La Intel·ligència Artificial està generant un paisatge ple de caixes negres, aparells que decideixen per nosaltres sense que entenguem el codi pel qual es pren aquesta decisió. Un exemple clar: cada vegada més, la decisió respecte si un banc ens concedeix un crèdit dependrà més d’un algorisme i menys del cap de la sucursal bancària del nostre barri. Això serà més just o menys? Despendrà de la naturalesa de l’algoritme. Per tant, el principi de transparència, iguals que molts altres, també l’hem de reformular segons aquestes noves circumstàncies.
Les democràcies actuals estan preparades per afrontar temes globals com la Intel·ligència Artificial o el canvi climàtic?
Les democràcies actuals, enteses com un sistema de nacions –separades i cadascuna organitzada per solucionar els seus propis interessos– no estan preparades per gestionar aquests dos problemes que esmentes. En el cas de la crisi climàtica, si el seu origen no és nacional, la seva gestió tampoc ho serà. Per resoldre el problema calen instruments de cooperació entre diferents agents i diversos estats, però les democràcies actuals no estan preparades per aquesta lluita, com ho demostren els resultats obtinguts en les diferents cimeres internacionals celebrades sobre aquest tema. Per altra banda, la intel·ligència artificial ens posa davant d’un desafiament fantàstic: cada vegada cedirem més àmbits de decisió a algoritmes, a sistemes automatitzats. Però segons la teoria clàssica, la democràcia és autogovern, llibertat, capacitat de decidir… Per tant, com apostem per la Intel·ligència Artificial sense acabar amb els valors de la democràcia?
El debat d’investidura va generar moltes crítiques respecte el nivell de la qualitat de la democràcia espanyola…
El debat d’investidura va ser penós. Ara bé, els ciutadans hauríem de ser conscients que un debat d’investidura, com tota la política representativa, té molta part de teatralització. Una teatralització que s’ha de saber mesurar igual que l’oposició ha de saber regular les seves forces, una cosa més difícil fins i tot que governar.
