Articles

Sol Picó: “Hem de tenir consciència del propi cos”

Entrevistem Sol Picó just abans que viatgi cap a Croàcia a representar un dels seus darrers espectacles. La sala de La Piconera, seu que la Companyia Sol Picó té al Poble Sec de Barcelona, ara és buida, però aviat acollirà un nou assaig. Cossos perfectes –o no– expressaran emocions i sentiments al ritme de la música. Aprofitem aquest temps previ per parlar amb la coreògrafa i ballarina sobre la importància del cos.

Sol Picó (Alcoi, 1967) va estudiar dansa espanyola i clàssica al Conservatori Òscar Esplà d’Alacant, on es graduà el 1985. L’any següent va ampliar els seus estudis a Barcelona sota la direcció de Cesc Gelabert, Ramon Oller i Andreu Bresca, i el 1988 va viatjar a París. L’any 1988 va iniciar la seva activitat com a ballarina a la companyia teatral La Cassola d’Alcoi i després de passar per diverses companyies va fundar la Companyia Sol Picó (1993), amb la qual ha desenvolupat la seva carrera. Entre 2002 i 2004 va ser la companyia resident de dansa al Teatre Nacional de Catalunya i des de la seva creació ha dut a terme més de 900 representacions a 25 països d’arreu del món.

Què representa per a vostè el cos?
Per mi el cos cada vegada és més important, perquè el cos d’ara no és el mateix de fa vint anys. I, per tant, ara me n’adono de la importància i com de fonamental és mantenir el cos. Un ballarí de trenta anys pot mantenir el seu cos sense fer gran cosa; en canvi, als cinquanta cal tenir-ne molta cura. És molt important saber com penses el cos, com el domines, com evites que s’expandeixi, com intentes recollir-lo… perquè el cos no té límits. A més, no es pot lluitar ni contra la força de la gravetat, ni contra el cicle natural de la vida. Tampoc vull fer-ho, però sí tinc clar que hi ha maneres de sostenir-lo. Per exemple, a diferència de fa uns anys, ara faig un altre tipus de manteniment, per exemple, més musculatura.
Amb el cos es poden dir coses que per altres vies, com pot ser la paraula, costarien de dir?
Els cos ens dona molta informació, però no ens n’adonem. Per exemple, quan estic treballant en una producció amb ballarins nous, amb tres o quatre improvisacions, sense dir res, ja podria fer una radiografia bastant assertiva d’ells mateixos. I no m’acostumo a equivocar! Això en el terreny de la dansa, però si t’asseus a la terrassa d’un bar i mires cossos… també pots veure coses molt interessants. Aquesta és una de les meves grans passions.
Això és psicologia a través dels cossos, no?
Psicologia no professional, òbviament! Però es pot relacionar la personalitat d’una persona amb la forma com es mou, gesticula, mira, camina… El caminar és la cosa més bàsica del món, però és brutal analitzar com camina la gent.
I som conscients d’aquest poder que té l’expressivitat corporal?
No, en absolut. Avui hi ha un culte al cos molt basat en la imatge i en l’estètica: tatuatges, pircings… Cosa que em sembla molt bé, perquè això és una cosa ancestral que ja feien les tribus. Ara bé, més enllà d’això, hem de cuidar el cos. De fet, hem de tenir consciència del nostre propi cos.
I en tenim poca?
Les coses estan canviant. Per exemple, fa uns anys no s’estilava que les dones de seixanta anys fessin ioga; en canvi, ara és una moda. Malgrat tot, encara estem en una era en què sembla que només l’intel·lecte s’hagi de cultivar. El cos, però, no s’ha de cultivar per una qüestió d’imatge, sinó perquè és una estructura que t’acompanyarà al llarg de la vida i perquè quan millor estigui, més qualitat de vida tindràs. I, atenció, la cura del cos no ha de començar als setanta anys, sinó des de petits.
Segons vostè, quina connexió, si es que existeix, hi ha entre el cos, la intel·lectualitat i les emocions?
Personalment, en tots els espectacles, intento posar-hi ment, cos i ànima. De vegades, però, quan començo un espectacle parteixo només d’un aspecte del cos, sense cap tipus de context: de la forma, de la intensitat, de la força, de l’energia… i ja després connecto tot això amb un concepte més intel·lectual o mental. Els dramaturgs i els coreògrafs sembla que no ens haguem d’entendre, però és tot el contrari. És una meravella com jo puc transmetre a través del cos l’intel·lecte del dramaturg. I és impressionant l’anàlisi intel·lectual que dramaturgs com la Txiki Berraondo, en Roberto Fratini o la Marta Galán fan d’un moviment meu i com l’endemà d’aquell concepte em demanen un nou repte. I jo sempre em pregunto: com podré fer això amb el cos? Però al final apareix el toc màgic: l’ànima. Una cosa que ni es veu, ni es toca, ni s’entén… però hi és.
I suposo que els tres elements –cos, ment i ànima– han d’estar en equilibri perquè tot sigui un èxit.
Sí, i tant, quan més equilibrats estiguin, millor. Pots analitzar les tres coses per separat, però quan les unifiques la potència és brutal. De vegades veig obres de teatre en què tot es queda en la paraula i en l’intel·lecte, però hi manca el cos. I no demano coreografia sinó moviment. El cos també respira segons allò que passa al seu voltant i ajuda a transmetre allò que dius amb la paraula.
Igual que no triem on naixem, tampoc triem el cos que tenim. Abans es deixava molt clar que per segons quines feines es necessitava un cos especial (ballarina, model, esportista…). El cos que ens ha tocat per genètica és difícil d’acceptar?
El cos és una estructura que es pot modular. Pots ser ballarina encara que no tinguis un cos molt agraït per a la dansa. El meu en un principi no ho era. No sóc pas la model de ballarina llarga i estilitzada que tots tenim al cap. Amb molta perseverança i disciplina els cossos es poden modular. He vist cossos aparentment poc agraïts expressant molt i cossos ultra perfectes que dalt d’un escenari no deien res.
Hi ha límits en aquesta modulació?
Depèn fins on un vulgui arribar. No pots canviar el fet de tenir unes cames curtes, però segur que això ho pots compensar amb uns braços més forts. Jo treballo amb un ballarí que és la meva antítesi: ultraprim i molt flexible, però, en canvi, li costa tenir més resistència o potència. El meu avi i el meu pare –que era comerciant– tenien les mateixes cames que jo; ha estat realment una herència genètica, però no les van explotar creativament. Per tant, és cert que hi ha una part d’acceptació. I davant això la pregunta és: amb el que tinc, què puc fer i on puc anar? I, a partir d’aquí, treure el màxim partit del propi cos. Per exemple, hi ha casos de persones que comencen a treballar el cos quan tenen un accident i perden mobilitat en una part o es veuen impedits d’una extremitat. (…)

Si voleu llegir l’entrevista sencera, acudiu als nostres punts de venda o compreu-la directament a l’iQuiosc.cat.   

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *