Articles

“Selectivitat i eficàcia” per Xavier Serra

Aquests dies, fa un any, el juny del 2016, més de 26.000 nois i noies de tot Catalunya ven fer les Proves per accedir a la Universitat. Aleshores van superar-les un 97% dels de matrícula ordinària i, en general, casi el 95%. Un èxit. I ara, aquests dies, es repeteix aquest fenomen anual: una mica d’angúnia, una setmana cansada i l’esperança d’accedir al futur desitjat.

Sóc conscient que no són pas tots els joves els qui van a la Universitat; altres milers recorren diferents vies: Cicles Formatius Professionals, Programes de Formació i Inserció, l’accés immediat al treball, i altres. Però la Selectivitat té una vàlua i un significat molt especial: ho hem pensat?

Ara com ara, les Proves d’Accés a la Universitat (les PAU) són les úniques avaluacions externes independents i comunes a tots els aspirants, al menys a la nostra demarcació. Sé que també s’han inventat unes Proves de competències al final o al mig de certs cicles educatius, a l’ESO o la Primària, però estem ben lluny de les proves de revàlida que es fan a altres països. Per això, la Selectivitat té una importància clau, fixa un objectiu, un nivell. Ara bé, està ben plantejada?

Admetem que el sistema educatiu català mira cap a un doble objectiu: formar ciutadans prou educats per a la vida cívica i social i, al mateix, temps, mirar de treure el millor de cada un dels alumnes. A vegades, algunes escoles i certs docents se’n surten molt bé. També, potser, perquè compten amb la col·laboració d’alumnat i famílies a l’alçada. Altres vegades tot es fa més feixuc: si els pares no hi estan a sobre, si el centre educatiu grinyola, si els nens estan molt descompensats o tenen un nivell general massa baix. En fi, que sempre hi ha els més i els menys, en educació.

Amb tot, cal reconèixer que – des de fa ja força decennis – s’ha consolidat un llistó, un nivell, al qual cal que hi arribin aquells que volen accedir als estudis superiors universitaris: les PAU, celebrades cada mes de juny i, en segona instància, al setembre.

Segurament saben què conté aquesta prova: consta d’una part mínima, de 5 exàmens, General per a tots els qui s’hi presenten; i d’una altra part, anomenada Específica, on es poden examinar de fins a 3 matèries acadèmiques, per a obtenir un màxim de 4 punts més, per sobre el 10 inicial. La part comuna inclou proves de les tres llengües del país (l’anglesa, l’espanyola i la pròpia) i dues proves més: una on cal escollir entre Història d’Espanya o Història de la Filosofia, i l’altra segons el tipus de Batxillerat (ara, bàsicament, es tracta de Llatí o d’alguna mena de Matemàtiques, excepte per als pocs qui han cursat un Batxillerat artístic).

Tot i que no hi ha proves arreu, força Estats fixen exàmens per a accedir a la Universitat. Se sol tenir molt en compte l’expedient acadèmic preuniversitari però freqüentment s’ha establert també una prova d’accés: són ben coneguts el SAT Reasoning Test (a Estats Units i Canadà), el Bac (a França), els A-level (a Anglaterra) o la Maturità (a Itàlia), entre molts més.

Aquestes proves condicionen molt l’estil i el que es demana en els anys previs: és un “fenomen cascada”, per al qual – des del Batxillerat, però sovint abans – l’orientació acadèmica dels Instituts té a la vista el punt final. Penso que caldria una revisió d’aquest fenomen que por derivar, en algunes ocasions, en un “preparar-se per a passar exàmens”. I qui ho diu, críticament, de les nostres PAU, ho podria transposar als tests del “Programme for International Student Assessment” (els test PISA!, oecd.org/pisa), aquella enquesta triennal que avalua els sistemes educatius d’arreu del món fixant-se en les habilitats i coneixements d’alumnes de 15 anys d’edat. Se’ls valora en ciències, matemàtiques, lectura, resolució de problemes de col·laboració i l’educació financera.

Permetin-me que digui una picardia, ara que estem en confiança. Se’n refien vostès d’aquests índexs?, vull dir d’aquestes avaluacions que avaluen justament allò que pregunten, però no altres coses?

El meu parer, en aquest cas, és doble: a) cal fer avaluacions comunes externes serioses sovint, de les que no en derivin conseqüències humiliants ni discriminatòries (per a persones o institucions), precipitades, injustes o circumstancials. O sigui, cal paciència!

I, d’altra banda, opino que b) cada docent hauria de fer, en el seu àmbit d’actuació, “les seves proves externes” Que com? Senzill!, miri: vostè es proposa uns objectius, prepara unes proves i… els les passa a principi de curs a un col·lega al qual vostè no coneix o amb qui no està confabulat. Ell ho conserva i, al cap del temps, passa les proves – que pot haver modificat, però no en els seus objectius – i les corregeix. Això ho feien ja fa uns anys a un prestigiós centre educatiu anglès, i em va semblar senzill, honest i útil: quatre ulls hi veuen més que dos.

En fi, que tenim les PAU d’enguany ja aquí: i si penséssim en com aprofitar-les – en el seu caràcter de fixació de nivells, de frontera de coneixement, de punt de valoració – abans que el proper curs ens arrossegui a un nou “qui dia passa, any empeny” educatiu, si hi penséssim, segur que en trauríem profit: nosaltres, i els alumnes, la comunitat educativa i la nostra societat. Bona Selectivitat a tots!

Xavier Serra i Besalú és professor de Filosofia a l’Institut “Salvador Espriu” (Salt, Gironès) – @xserra

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *