Articles

Arxiu d'articles seleccionats de la revista Valors

Sebastià Serrano: “Obrir-nos als altres és la millor inversió”

Maria Coll



Quatre anys després del seu darrer llibre, l’expert en comunicació, Sebastià Serrano, filòleg i teòric de la comunicació, torna amb l’obra L’actitud positiva (Ara Llibres) en la qual ens dóna idees per ajudar-nos a créixer, però també per relacionar-nos millor.     

Les relacions són fonamentals pel creixement d’una persona?
La cosa que causa més plaer al nostre cervell és tenir unes bones relacions, des que som petits fins que marxem d’aquest món.

Déu n’hi do per començar. Creu que relacionar-nos és un aprenentatge diari?
L’home ha nascut per relacionar-se, això és innat en ell. De fet, l’home neix preparat per relacionar-se. Tota l’evolució ens ha portat a guanyar habilitats que tenen a veure amb les relacions. Ara bé, els homes som “sistemes oberts”: un sistema obert és una persona que és sensible a l’entorn i als seus canvis. El problema de la societat actual és que els canvis ara són continus. La societat sempre ha estat sotmesa a canvis, sinó no podríem explicar l’evolució. De fet, quan més canvis es produeixen més evolució es produeix, perquè, en general, a els éssers vius els canvis ens estressen.

Ara per exemple ens trobaríem en un moment estressant?
Sí, però abans també hem viscut altres moments estressants. Ara diuen que estem en un moment de molta crisi, però a mi m’agrada recordar que nosaltres som el resultat de superar una crisi molt forta, per exemple, quan en un moment determinat alguna espècie prèvia a la nostra va viure en una situació d’una gran escassetat i una gran sequera. Som fruit de la sequera i de l’escassetat. Això ens va fer espavilar i canviar els cossos.

I en aquests moments d’estrès, l’home tendeix a obrir-se més vers els altres o en moments de tensió, per protecció, passa a reduir el seu cercle de relacions?
En aquests moments, la millor inversió que pot fer l’home és obrir-se als altres. Fins i tot des del punt de vista evolutiu, podem dir que, aquells que es relacionin poc, deixaran pocs descendents. Les persones que es relacionen poc són com carrerons sense sortida. En canvi, aquells que s’obrin, que tinguin més amics… superaran més fàcilment l’estrès i la por. I, molt probablement, sabran transformar aquesta por controlada en satisfacció i, potser, fins i tot, en felicitat. Per què, al cap i a la fi, què és la felicitat? Doncs, l’absència de por.

Perfecte, doncs.
Sí, perquè una altra manera fàcil de superar la por és l’amistat, l’amor… en definitiva, totes aquelles relacions més fortes. S’han fet moltes proves clíniques sobre aquest tema, però és evident que les persones malaltes passen millor l’angoixa si tenen una persona al costat que els agafa la mà. L’espera, per exemple, també es passa millor acompanyada. Precisament, ara, el pitjor problema del sistema sanitari actual és el temps d’espera. Les sales d’espera dels centres d’atenció primària sempre estan plenes. Doncs en aquella estona que moltes persones parlen entre elles i s’expliquen els seus mals, ja comencen a curar-se. Algunes, potser, quan tornin a casa no tornaran a parlar amb ningú durant dies. L’espera del patiment és mot dura!

Comparteixen les penes. Compartir seria un valor bàsic en una relació. Aquest seria l’essencial en qualsevol relació? O en trobaríem algun altre?
N’hi ha molts. En totes les relacions trobem un valor molt interessant: el compromís. Aquest compromís, però, serà  més o menys forts segons el tipus de relació: amics, familiar, feina…

L’amistat és la gran relació de les relacions?
Jo sempre dic que la millor inversió que pot fer una persona és en amics. Aquest sí que és un bon pla de pensions! I una font de benestar i de felicitat. La natura no fa inversions en va. Si ens dóna plaer amb els amics és perquè vol que tinguem amics. Fins i tot, a diferència dels ximpanzés, nosaltres ens trobem bé davant de la idea de tenir amics, malgrat que en aquell moment no els tinguem davant, perquè sabem que aquella persona existeix.

Si l’home té necessitat de relacions fortes, per què ara ens són tan difícils de conservar? Igual que els valors, també es parla de relacions més líquides.
Nosaltres per res estem tan ben disposats com per fer relacions o per mantenir-les. El que passa, però, és que el món és molt complex. Jo, per exemple, ara tinc 68 anys. Doncs, la meva infantesa, de fa sis dècades, s’assembla més a l’època dels romans que a la infantesa que tenen els nens actuals. Vaig viure en un poble petit i les activitats, allà, tot i que no era una localitat endarrerida, no estaven pas gaire mecanitzades. Com arreu, aleshores no hi havia internet i la gent s’enviava cartes. Ara bé, si de petits hem viscut un bon sistema de relacions, amb la mare i la resta de membres de la família, després segur que estem amb més bona disponibilitat per establir noves relacions, tenir una actitud positiva davant de la vida, superar les dificultats…

Si vol llegir tota l’entrevista, enviï un  correu electrònic a redaccio@valors.org.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *