Articles

Arxiu d'articles seleccionats de la revista Valors

‘Responsabilitat docent’ de Xavier Serra


Els professionals de qualsevol àrea hem de tenir la competència adequada i oferir un servei de qualitat en allò que treballem. Quan prenem un autobús urbà, anem al servei administratiu que ens correspon o truquem al 112, tenim el convenciment que, ocupant-se d’aquestes tasques hi ha algú preparat i competent i, fins i tot, un especialista.

El mateix s’aplica a l’ensenyament: moltes persones estan convençuts, i amb raó, que a l’aula dels seus fills, a les reunions d’avaluació, en el treball personal de recerca, programació i millora, hi ha uns grans professionals, i no uns xitxarel·los.

Tot i així, avui dia, sembla que que qualsevol pot esbatre acusacions contra un o més docents: que si no li agrada com imparteix la matèria aquell professor, que si suspèn massa, que si li té mania al meu fill o filla, etc. No diguem ja si xiuxiuegen que s’ha aprovat algú per decisió de la Direcció del centre o de la Inspecció…

Però ara em refereixo a una nova modalitat, la cacera de bruixes que, promoguda potser des d’algun Ministeri estatal o per interessos de desballestament social, permet acusacions que es trameten judicialment en forma d’investigació. Per exemple, per presumptes adoctrinaments ideològics.

Cal tenir en compte que, “allò que està malament”, “està malament”!; però que acusacions orquestrades només interessades per “fer mal” – a l’honor d’algú o a la veritat i a la llibertat de càtedra dels docents – són vergonyoses, i haurien de tenir conseqüències. Que un jutge t’investigui, tot i fent bé la teva feina, és massa greu. Ah! I no s’hi val a dir que…: defensi’s vostè d’aquests “fangs” que li llencem.

El control ideològic de l’educació no té sentit. És més, atempta contra la capacitat i la confiança que tenim en les persones a qui els confiem aquesta tasca. No m’estranya gens que sigui propi de sistemes socials autocràtics, sempre ho ha estat. A més, tenim un codi deontològic (des del 1992): permet aturar conductes il•lícites – en continguts o en la forma -, però es resol en àmbit acadèmic, no en un jutjat o amb detencions policials.

Que quedi clar que no em refereixo – en els centres – de la licitud de disposar d’un estil o ideari propi o de l’anomenat “projecte educatiu”; parlo estrictament del “control ideològic” del professional. Estarem d’acord en què, en la formació ètica del joves, cal parlar de drets humans i civils, de respecte a l’autoritat, de dret a la dissensió política, de defugir la violència i la discriminació, de la imparcialitat judicial, etc.

A Catalunya s’estan donant ara situacions típiques del «maccarthisme» més retrògrad, que s’expressen en l’acusació escandalosa i sobtada contra certs docents, motivada per interessos polítics circumstancials.

Tinc molt clar el paper de les famílies en el sistema educatiu: és ben rellevant. I també el codi ètic que abans he esmentat, però em fastigueja que algú atempti contra l’honor del professorat, mogut només per venjances personals. Ningú – sigui ciutadà o ministre – pot ser incendiari, i menys amb els qui li fan la feina a primera línia.

Ah! I quines són les solucions que proposo avui? Mireu, només dues: a) refieu-vos dels docents, coneixeu-los, col•laboreu-hi; i b) abans de tirar una pedra, examinem de què parlem.

Tampoc en educació, la violència – ni física ni moral – és mai la solució.

Xavier Serra i Besalú és professor de Filosofia a l’Institut “Salvador Espriu” (Salt, Gironès) / @xserra

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *