Articles

Arxiu d'articles seleccionats de la revista Valors

Ramon Maria Nogués: “Estem davant d’un humanisme accelerat”

Maria Coll



Ramon M. Nogués (Barcelona, 1937) és catedràtic emèrit de la Unitat d’Antropologia Biològica a la Facultat de Ciències i a la de Ciències de l’Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha fet estudis de Pedagogia, Filosofia i Teologia a Navarra i Salamanca, i és doctor en Biologia per la Universitat de Barcelona. Treballa en genètica de poblacions, especialment en poblacions humanes aïllades. Ha estudiat temes de neurobiologia evolutiva i ha col•laborat en equips interdisciplinaris de neuropsiquiatria amb la Fundació Vidal i Barraquer. En aquest context ha analitzat qüestions relatives a la neurobiologia de la religiositat. Ha intervingut en estudis de bioètica i en comissions oficials sobre aquesta disciplina. És escolapi des del 1955 i prevere des del 1961. Ha publicat ‘Déus, creences i neurones. Un acostament científic a la religió’ (2007), ‘Sobre la vida i la mort. Possibilitats i límits de la intervenció humana’ (2008, en col·laboració) i ‘Cervell i transcendència’ (2011).

Al llarg de l’entrevista confessarà que no és un home pendent de la tècnica; de fet, encara que viatja amunt i avall, diu usar molt poc el telèfon mòbil. La seva afirmació és contundent i molts ens l’hauríem d’aplicar, potser: “Per sistema no trobo interessant això d’estar connectat en tot moment”.

Segons vostè fins a quin punt hem de tenir en consideració o ens ha de fer reflexionar el moviment transhumanista?
El moviment transhumanista l’hem de tenir en consideració, perquè què és l’espècie humana encara no està escrit enlloc. I, per tant, és una realització que es va fent. El problema actual és que el progrés tècnic ha fet una evolució tan ràpida i intensa que tot ens fa pensar que estem en un punt singular de l’evolució.

Un punt singular?
Sí, perquè no estem vivint una evolució lenta com la que fan tots els essers vivents. Tant des del punt de vista demogràfic, com des del punt de vista de l’acceleració tecnològica i de tots els medis, s’ha produït una singularitat. I això ha fet que entre l’antic procés d’humanització i això que estem encarant ara hi hagi una fita singular que es pugui anomenar diferent. Ara bé, personalment, jo no li diria transhumanisme.

Per què no?
A mi no m’agrada l’expressió transhumanisme perquè amb aquesta paraula sembla que l’humanisme es vulgui deixar enrere. Estem vivint el mateix humanisme, però de forma accelerada. Ara bé, això no vol dir que no sigui important tenir present el transhumanisme.

I aquesta acceleració fins a quin punt ens hauria de preocupar a nivell ètic?
Em sembla que hi ha dos nivells de preocupació. Un primer, que no prenguem mal. Hi ha moltes coses en el progrés que es poden considerar potencialment tòxiques. Per exemple, ara estan augmenten les malalties de tipus mieloide, de la sang, i probablement sigui a causa de derivats dels plàstics.

I el segon nivell de preocupació?
Els humans fa molt de temps que tenim uns ritmes de vida. Aleshores, podria ser que l’acceleració actual dels ritmes de vida podria afectar la forma d’enfocar la vida. Per tant, aquí estaríem davant d’un fenomen tècnic, sinó més psicològic i espiritual, des d’un punt de vista molt ampli. Aquest canvi també seria bo preveure’l perquè podria provocar aspectes perjudicials per l’home i desajustaments a nivell de l’experiència general del fet de ser humà.

Per exemple?
La rapidesa, la manca de silenci, la manca de reflexió… qüestions d’aquest tipus.

En aquesta línia que vostè apunta, l’home podria evolucionar vers un ser cada vegada menys espiritual?
No necessàriament. Sí, però, que la tecnologia ens podria fer una espècie més… esverada. I si estem més esverats automàticament tenim menys serenor. Per tant, des d’aquest punt de vista, indirectament, sí que es veu afectada l’espiritualitat, però no perquè el nou home pugui tenir un caràcter més malèfic.

Això ja s’estaria produint avui…
Sí. Els nens, per exemple, avui sempre estan comunicats i quan els desconnectes s’esveren, els agafa una mena de sensació de buit que no saben gestionar. I això no és bo perquè per als humans, la sensació de buit és una part important de la plenitud. Un humà sol és un humà molt sencer i, de fet, periòdicament ens convé quedar-nos sols per trobar a nosaltres mateixos. Aquestes necessitats no crec que la tècnica ens les modifiqui, però sí que ens podria reduir els espais d’interiorització personal.

Podríem considerar el transhumanisme com una espècie de “religió moderna”, tenint en compte la fe que alguns tenen amb la tecnologia?
Tots aquests moviment tenen un risc: automitificar-se. I ara el transhumanisme s’està posant de moda. Ara bé, no podem perdre de vista, que l’evolució té uns ritmes bastant marcats. L’evolució es pot accelerar o frenar una mica, però avui no s’esperen canvis espectaculars. I l’estructura fonamental del vivent humà és molt complexa i no fàcil de modificar. De fet, segons quines intervencions tècniques, és més fàcil que l’esbotzin que no pas que el millorin, perquè hi ha uns patrons d’evolució extraordinàriament complexos que per modificar-los de forma positiva caldria actuar sobre el conjunt d’aquest patró biològic. Però això és molt difícil. I, per tant, no es pot parlar d’una espècie nova diferent a l’actual. (…)

Si voleu llegir l’entrevista sencera, acudiu als nostres punts de venda o compreu-la directament al nou iQuiosc.cat.  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *