Articles

Arxiu d'articles seleccionats de la revista Valors

Rafael Ribó: “Allò que no es pot fer públic, no és democràtic”

Maria Coll

Rafael Ribó

Rafael Ribó

Històricament, un dels càrrecs públics de Catalunya que més ha lluitat perquè la ciutadania tingui accés a la informació i perquè les administracions siguin transparents ha estat el Síndic de Greuges. Aquesta institució té la seu a l’Avinguda Lluís Companys, cantonada amb el carrer del Portal Nou, a Barcelona. Allà ens rep Rafael Ribó, figura històrica de la política catalana, i des de fa poc més de deu anys, quan va entrar en substitució d’Anton Cañellas, titular d’aquest càrrec públic que, segons la llei del 2009, escull cada nou anys el Parlament de Catalunya.

Per què cal reivindicar el valor de la transparència? Per què és important que una societat tingui en compte aquest valor?
La transparència és l’estació d’arribada, però l’estació de sortida és el dret d’accés a la informació. Si les invertim, ens estem equivocant en el concepte i en praxis democràtica. Des de l’any 1987, a l’informe anual del Síndic al Parlament, hi ha un apartat sobre transparència. I allà ja se suggereix que es vagi consolidant el dret a l’accés a la informació.

Un dret que sovint és vulnerat.
Nosaltres rebem moltes demandes de gent que creu que se li nega aquest dret  i el Síndic cada setmana signa diverses recomanacions a les administracions sol·licitant que es faciliti informació. De fet, cal tenir en compte que, abans de les lleis actuals, en molts àmbits, legalment ja teníem dret a l’accés a la informació, una altra cosa és que ens el permetessin.

Per exemple?
Doncs teníem dret a consultar el nostre propi expedient: administratiu, sanitari, acadèmic… o temes urbanístics i mediambientals… En aquesta casa, fins i tot, ens arriben demandes de càrrecs públics que se’ls hi ha negat l’accés a la informació, bàsicament regidors de l’oposició de diversos ajuntaments. Una cosa inaudita i inadmissible perquè això representa  limitar la capacitat d’actuar a un càrrec públic, però això passa des de fa molts anys i encara continua passant.

Coses d’aquest tipus les resol la Llei de Transparència o estem davant d’un problema de manca de cultura democràtica?
De fet, segons el color polític que mani, l’administració pot canviar d’actitud. Hi ha equips governants que ara neguen la informació als seus regidors de l’oposició i no se’n recorden que anys abans havien vingut al Síndic per queixar-se que qui governava els negava, a ells, la informació. Això demostra clarament una manca de cultura democràtica.

La informació pot ser una gran arma.
Són molts els membres de l’administració que encara pensen, per diversos motius, que cal anar en compte en donar algunes informacions. Fins i tot, abans el Síndic es trobava moltes vegades que se li negava el dret a la informació; cosa que està penalitzat en el Codi Penal. Jo no he portat mai una administració a la fiscalia per negar-me informació, però quan vaig arribar en aquesta casa el 2004, entre un vint i un trenta per cent de les respostes de l’administració eren el silenci i ara aquest percentatge és zero. Això també ha estat un pas endavant en la cultura democràtica.

Però, segons vostè, si la transparència és l’estació d’arribada, encara queda molta feina per fer…
Ara queda tot un canvi cultural. Arribar a assumir, com ja deia Kant, que tot el que és públic ha de ser conegut. El que no pot ser públic, no és democràtic. Kant, fins i tot abans del triomf de la democràcia universal, ja defensava que tot allò que ens pertany a tots ha de ser potencialment conegut.

Sense cap tipus de límits? Les administracions han de fer un ‘striptease’ total?
No hi ha d’haver el més mínim límit. El codi europeu diu que la norma general ha de ser l’accés i que la negativa ha de ser superexcepcional i molt ben taxada. Un dels defectes de la llei catalana i de la llei espanyola és, precisament, que ha deixat uns límits imprecisos, els quals poden permetre una certa interpretació reductiva del dret d’accés. A Europa hi ha lleis bastant més clares al respecte.

Quins serien aquests límits “superexcepcionals”?
Per una banda, temes de seguretat i de defensa i, per altra, de privacitat de qualsevol persona, ja sigui governant o no governant. A part d’aquests, no hi hauria d’haver més límits. Hi ha debat sobre l’interès econòmic. L’accés a tota la informació pot trencar la llibertat de mercat per què el competidor agafa avantatge? Fins i tot en aquest cas, si hi ha diner públic, s’haurien de poder anonimitzar les dades  o bé separar les parts publicables de les que no ho són.

La Llei de Transparència catalana va costar molt de ser aprovada i no va obtenir el consens de tots els partits. Abans ja n’apuntava un defecte, però és suficient?
Hem estat una de les últimes democràcies europees a regular el dret d’accés a la informació i a la transparència. Ara només queda Xipre i Liechtenstein i això ens hauria de fer pujar els colors a la cara. En canvi, Estats Units o Escandinàvia fa temps que  caminen cap a  aquest sentit. Fet aquest comentari, benvingudes siguin les dues lleis, l’espanyola i la catalana. La catalana va més lluny. Per exemple, en aquesta, el silenci és positiu. Si l’administració al cap d’un temps no contesta vol dir que ha donat la informació. En canvi, a l’espanyola, si l’administració no et contesta cal iniciar el procés per via contenciosa. (…)

Si voleu llegir l’entrevista sencera, acudiu als nostres punts de venda o compreu-la directament al nou iQuiosc.cat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *