Propostes amb valors

L'últim dia que vaig ser a Lisboa era dilluns, dia poc habitual per a ser de viatge. Les combinacions aèries, però, sovint són més favorables econòmicament si es viatja en horaris intempestius. Eren dos quarts de vuit del matí, sortíem de la pensâo Geres, a tocar de la plaça Dom Pedro IV (la del Rossio), i pensava: tan de bo no haguéssim de marxar encara i ens poguéssim quedar ni que fos un migdia més a la ciutat. La vista de la plaça, ja des de l’habitació, era magnífica; havia plogut i el terra estava mullat, embellint el paisatge. Sovint he pensat que les ciutats són més boniques quan fa núvol o plou, no pas quan fa sol i tot té un aspecte massa perfecte.

Si ens haguéssim pogut quedar una mica més hauríem anat a aquella pastisseria de tota la vida sortint del carrer que porta cap a la Praça de Comércio, i hauríem llegit el Diário de Notícias mentre ens preníem, a la barra, un parell de pastéis de nata (de crema) i dos galâos (cafès amb llet). Després hauríem enfilat de nou cap al Bairro Alto a veure si aconseguíem trobar la vista de postal de l’Elevador da Bica, que -sense guia- havia estat incapaç de localitzar. Quan haguéssim resolt l'enigma, ens hauríem endinsat en un d’aquests restaurants senzills, populars, amb parets de rajoles -com en un lavabo- i hauríem dinat balcalhau amb patates bullides. Lisboa -i tot Portugal, de fet- té un regust de patata bullida, de vell, d’antic. No estar a la moda, no ser fa-shion, és el principal reclam que té avui aquesta encantadora i tranquil·la ciutat. Una ciutat, a més, que és molt assequible pel visitant: amb un parell de dies -dalt dels mítics tramvies grocs- es pot visitar el pintoresc barri de l'Alfama, el castell de Saô Jorge, la zona del Rossio -l'Eixample de la ciutat- i el Monestir dels Jerònims (a Belem), mescla del gòtic tardà i el Renaixement amb motius orientals i mariners. Una delícia. J. SALICRÚ