Articles

Arxiu d'articles seleccionats de la revista Valors

Pep Serra: ‘Tu estàs de passada i ells ho saben. Però fas que es desperti una esperança’

Joan Salicrú

Pep Serra

Pep Serra


Pep Serra intervenint en un Valors a peu de carrer sota el títol Canviar de vida.

Pep Serra, de 43 anys, porta set anys fora de casa. Sis els ha passat a Bolívia -els lectors ho recordaran perquè va participar a la secció Una carta des de…– i el darrer a Sierra Leona, treballant com a director de la ONG Metges del Món. Ara ha tornat a la seva llar, a Mataró, i juntament amb la seva família -té dona i dos fills- decidirà si hi ha un nou destí per als quatre. Si és així, quan torni, ens explicarà la següent aventura.

Què va ser la primera cosa que va fer en arribar a casa seva, a Catalunya?
Doncs endollar les bateries de l’ordinador perquè “ara que hi ha llum s’ha d’aprofitar” [riu].

És una qüestió molt pràctica, aquesta.
Si, però t’ho dic molt sincerament, perquè no és normal allà a Sierra Leona tenir corrent tot el dia. Després fer-me una dutxa d’aigua calenta… coses molt de comoditat, estar amb la família, amb els amics… sinó no estaria aquí altre cop després d’aquest any que he passat a Sierra Leona.

Abans d’estar a Sierra Leona vostè va estar sis anys a Bolívia i els nostres lectors ho saben perquè va tenir l’amabilitat d’escriure’ns a la secció “Una carta des de…” fa més d’un any. Què el va portar de Bolívia a Sierra Leona?
A Bolívia la feina a què jo m’havia compromès estava bastant avançada i vaig voler marxar. Treballava per l’Agència Espanyola de Cooperación Internacional perquè m’encanta aquest tema, el de la cooperació pel desenvolupament. Vaig pensar que s’hi realment m’agradava havia de conèixer què és la pobresa. I una mica per curiositat i de les ganes de canviar de país va sortir l’oportunitat d’anar a Sierra Leona, mitjançant una ONG, Metges del Món.

Quina ha estat la seva tasca allà?
Jo vaig anar a fer-hi dues feines, com a director de Metges del Món i a més com a coordinador d’un projecte al districte nord del país. Sierra Leona té tretze districte, treballàvem en dos i jo era el coordinador d’una d’aquestes zones.

Què es troba Pep Serra quan arriba allà?
Quan vas a llocs nous intentes no pensar gaire en què és el que trobaràs sinó que intentes preparar-te perquè quan et trobis amb les novetats sàpigues com afrontar-les. És complicat anar a la família en un lloc on no hi ha electricitat, aigua… serps en el lloc on vius… però són coses a què vas fent front. A més, l’entorn on vius et fa adonar que les dificultats que tinguis són petits problemes davant els que tenen la resta de la població i que els pots afrontar perfectament.

Cal dir que vostè no fa l’excursió sol sinó en companyia de la seva dona i dos fills. Aquí això no és habitual…
Si, si. La imatge del cooperant sovint és d’una persona que viatja sol, però en altres països hi ha fins i tot avis que treballen en el tema de la cooperació. A més parlem del tema de la cooperació des d’una perspectiva professional, no anem a fer de missioners, malgrat el compromís personal que hi tinguis. Igual que pots estar treballant aquí en una feina superdigna, doncs pots estar allà fent una feina digna.

Situem la gent a Sierra Leona. Es troba a la costa Oest d’Àfrica.
És un país situat a la costa oest africana. Baixant per la costa hi ha Marroc, Mauritània, després Senegal, Guinea Bissau, Guinea Conakry i Sierra Leona, que va frontera amb aquesta darrera Guinea i Libèria. Té una superfície dos cops i quart Catalunya, és dels més petits d’Àfrica. Són uns 72.000 quilòmetres quadrats i uns cinc milions i mig d’habitants, tot i que el cens no està molt clar. Hi ha nou grups etnolingüístics, aproximadament el cinquanta per cent és musulmana, el 45 per cent animista i el restant catòlics. El país el va fundar el Regne Unit quan va abolir l’esclavatge, d’aquí ve el nom de la capital que es diu Freetown (ciutat lliure, en anglès). Els antics esclaus són una ètnia minoritària però que s’han imposat respecte les ètnies locals.

La gent coneix Sierra Leona per la guerra civil que hi va tenir lloc entre 1991 i 2002.
Aquest és un dels conflictes més crus que hi ha hagut en tot el segle XX, malgrat que va acabar a principis del segle XXI amb els acords de pau de 2002. La guerra va començar per la inestabilitat social que es vivia al país i encomanats sobretot per Libèria, el país veí, que per interessos de diamants va fomentar la presència d’una guerrilla que va començar aquesta guerra tan crua, que ha deixat la població amputada, amb atrocitats com els nens soldats, les esclaves sexuals…

Sierra Leona és un clàssic d’Àfrica, en termes polítics i econòmics: fam, guerres, absència de perspectives econòmiques…
Estem parlant d’un país que durant molt anys ha ocupat el darrer lloc en l’Índex de Desenvolupament Humà que cada any l’ONU genera. Ara és Níger i en segon lloc hi ha Sierra Leona, és el penúltim. Això no vol dir que hi hagi altres índexs terribles com el de mortalitat infantil, que és el més elevat del món. La guerra: no ha estat una guerra entre ètnies, sinó més aviat induïda pels interessos dels països veïns i Charles Taylor, el cap de la guerrilla, per interessos econòmics, a partir de la riquesa que té el país en diamants. En el cas de Ruanda, per exemple, el motiu és més ètnic, si vols molt induït per la presència d’excolònies.

Creu que ha pogut ajudar els habitants a tirar endavant? O sent frustració per haver-los pogut ajudar poc?
Necessitaria més mesos per poder respondre. Ara mateix és una barreja, sento la sensació i tinc la certesa d’haver fet coses de molta vàlua alhora que tinc una frustració per no haver pogut fer del que m’hauria agradat. Per la vessant personal l’enriquiment és ple -l’esgotament també- i per la part professional… potser hauríem de filosofar sobre quin és el sentit de la cooperació: potser les coses que fem som molt minses i el que hauríem de fer és més estructural. Si em preguntes serveix d’alguna cosa el que aneu a fer? Doncs si, i més quan ho veus cara a cara, i veus que tenen més motius per tirar endavant per ells mateixos. Tu estàs de passada i ells ho saben. Però fas que es desperti una esperança que ells mateixos puguin agafar les regnes de la situació. Estructuralment, però, això no és pràcticament res.

Quin és el gran problema del país, més enllà de la guerra?
Econòmic. Si l’estructura de la nostra societat el que està pensada és per fer formatges, si li demanem que en faci menys i produeixi llet desnatada o iogurts… si que pots acabar adaptant-la una mica… però amb això no resols el problema. El problema el resols canviant l’estructura. La cooperació fa canvis molt minsos, però per ara no poden ser d’altra manera. Mentre fem aquests esquitxos, anem reflexionant i agafant compromisos per intentar canviar més coses. El que està clar no és sostenible que algunes persones visquem amb els luxes de la nostres societats i que en altres llocs hagin de tallar un arbre per menjar-se l’escorça. I és real, l’exemple, no ho dic perquè si.

Abans es deia que als països del Sud calia ensenyar-los com pescar i no donar el peix, però fins i tot això sembla una mica depassat… no pot ser contraproduent ensenyar-los com fer les coses, a la nostra manera?
Tenint en compte la situació a què estem arribant respecte el canvi climàtic potser ens haurien d’aconsellar d’anar a veure com viuen els africans de forma sostenible amb el territori. Això d’ensenyar a pescar… caldria veure qui ensenya a qui… en tot cas, està clar que és un tema en què tots ens hem d’implicar, des d’una banda i una altra. No cal que uns ensenyin i els altres aprenguin sinó que en l’intercanvi està la transformació.

Perquè la reacció que ha vist dels habitants de Sierra Leona quina és?
Hem de distingir contextos, hi ha hagut una guerra molt crua en què han intervingut moltes ONG, en situació d’emergència (brots de còlera, aixoplucs…). D’aquí passem a una nova fase que és intentar desenvolupar l’entorn on vivim: el turisme, la pesca… En el nostre cas estàvem tractant d’enfortir tota la banda sanitària.

Amèrica Llatina diuen que se’n sortirà però Àfrica seguirà sent el forat negre del món?
Anar endavant vol dir moltes coses… les cultures africanes, en general, em porten a pensar que si, que hi ha esperança de que la seva forma de viure és molt més adequada, més sostenible, que no pas la nostra. En termes economistes, neoliberals, et diria que Amèrica del Sud anirà molt més endavant que Àfrica. Però no et voldria respondre d’aquesta manera, perquè condemnats hi estem tots. A tot arreu hi ha esperança.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *