Articles

Arxiu d'articles seleccionats de la revista Valors

Pasqual Maragall: ‘Sense picardia i intel·ligència l’entusiasme no va enlloc’

Maria Coll/Joan Salicrú

Pasqual Maragall

Pasqual Maragall

L’expresident de la Generalitat Pasqual Maragall va obrir el mes de maig de 2008 la porta del seu despatx a Valors en un número dedicat a parlar de l’entusiasme, qualitat inherent al també exalcalde de Barcelona. Aquest és un extracte de la conversa.

Vostè ha tingut sempre una capacitat innata per engrescar i engrescar-se. Ho ha demostrat sovint, l’última vegada davant l’anunci que pateix Alzheimer. En comptes d’abaixar el cap, de retirar-se, vostè dóna una nova lliçó entusiasmant-se i conver-tint una amenaça en una oportunitat.
Home, tant com entusiasmant-me…

Bé, ja m’entén.
Sí, però què hi farem, no?

Seria més fàcil i comprensible deixar-ho estar tot…
Jo simplement vaig dir que sí que plantaria cara, que faria tot el possible per vèncer la malaltia, perquè sembla mentida que després de cent anys ningú hagi trobat com curar-la. El doctor Alois Alzheimer va descobrir-la fa cent un anys, el 1907, en el temps del Cant espiritual del meu avi. És una malaltia que -no sé ben bé perquè- però no s’ha atacat. Fa tanta por que a la gent li fa basarda… Sortosament em vaig trobant gent que em diu que hi vol lluitar. Ara he trobat un altre que ho té, un novel·lista anglès molt famós, multimilionari. Aquest senyor diu: jo penso seguir escrivint, encara que no sigui a màquina. Em va dir que si no podia escriure a màquina ho faria a mà, cosa que a mi em va preocupar molt, perquè vaig pensar: si no pots escriure a màquina… estàs fotut! Si no trobes les lletres del teclat… Ell diu: bé, almenys donem la cara. Doncs és això.

És una malaltia l’origen de la qual s’ha investigat poc.
Sí, perquè crec que fa por. L’Alzheimer s’estigmatitza una mica, que si demència senil, que si “als vells els passa”… De moment la relació entre els diners que es destinen al càncer i a l’Alzheimer és de deu a u. És una cosa que fa angúnia i per tant… val més no posar-s’hi. I ara s’hi estan posant.

Vostè acaba de rebre el guardó de català de l’any, preci-sament per aquesta lluita que encapçala contra l’Alzheimer.
De fet crec que me’l van donar per això. Maragall és els Jocs Olímpics, l’Estatut i ara l’Alzheimer. Tot el que es pugui mitificar -i per tant resumir- ven, tot allò que no, no ven.

Sigui com sigui vostè ha estat capaç de donar la volta a la situació i treure la malaltia de l’ombra on estava…
Bé, un polític, en el moment en què deixa de ser-ho perd la condició de perillós. Ja no fa por perquè no mana, no té poder, i llavors passa a ser simpàtic. La veritat és que jo ara no puc anar pel carrer. De cada deu persones una em saluda i una de cada vint-i-cinc m’abraça… això és molt estimulant! És una cosa que no li passa a la resta de la gent que té la malaltia. I a mi encara em passa una altra cosa. He estat alcalde tants anys de Barcelona que, arreu on vaig… hi tinc sempre records. Per una banda això crea una certa nostàlgia, però per altra banda… clar, no et pots perdre mai! El fet és que amb aquesta malaltia tens una memòria remota però no recent, de manera que quan vaig als llocs sempre me’n recordo del que va passar en aquell indret fa molt temps però no el que acaba de passar.

D’on neix aquesta capacitat per entusiasmar-se, per emocionar-se, per entossudir-se en un projecte que ha demostrat sempre?
Ui, jo us explicaré la meva vida. Però no n’opinaré! Us l’explico i prou. No hi he pensat, sobre això de l’entusiasme. És com parlar del color de la samarreta: l’entusiasme el tens però no l’expliques, el tens o no el tens. Qui diu l’entusiasme diu la bona fe, el despreniment o la caritat d’aquest senyor [assenyala una portada de Valors protagonitzada per l’exmissioner Vicenç Ferrer; n’ha escrit unes notes que ens regala].

L’entusiasme pot portar a perdre també el món de vista, a perdre la noció dels límits (físics, intel·lectuals, humans, col·lectius…). És un perill, doncs.
L’entusiasme té uns límits evidents, sí. És com el xampany, que surt molt fort però al cap d’una estona s’ha esfumat.

L’excés d’entusiasme pot ser contraproduent.
Sí, és clar, perquè pot ser ingenuïtat, bromera; que en realitat no hi hagi res sòlid al darrera.

A vostè l’han acusat d’això, a vegades.
Em reconec entusiasta, però a estones, no sempre. Però bé, amb l’entusiasme sol… no n’hi ha prou. Per exemple el Barça és un equip fantàstic però ara li manca entusiasme, trempera. També és cert que només amb entusiasme tampoc s’aconsegueix res. No n’hi ha prou amb l’entusiasme: cal intel·ligència, picardia, tenacitat… A mi, més que entusiasta, el que sempre m’han dit és que sóc tossut. Però vaja, són coses que es toquen.

Recordem el moment en què, segurament, es va generar més entusiasme a la Catalunya dels darrers trenta anys, els Jocs Olímpics de Barcelona, el 1992.
El tema dels Jocs va ser una mica de xiripa. Bé, una xiripa no perquè ho vam fer bé. L’inici de tot plegat són Samaranch i [Narcís] Serra. Els Jocs van començar amb una vinguda del Rei a Barcelona, el dia que en Narcís [Serra] li va demanar recolzament.Van ser una colla de casualitats que Déu n’hi do!

Després, el 1982, vostè va substituir Narcís Serra com a alcalde de Barcelona.
Sí. Abans que res cal recordar que jo em vaig negar a ser l’alcalde quan m’ho va dir en [Joan] Raventós. Jo sabia de l’A-juntament perquè n’havia estat funcionari i en coneixia el funcionament tècnic. Però no volia ser el candidat. Vaig pensar: que vingui qualsevol altre! Però al final em van convèncer. Ara bé, el dia que em van investir i vaig fer el primer discurs… vaig flotar! El cert és que quan et cau la púrpura al damunt… resulta que no pesa.

No pesa?
No, al revés: voles, és com si tinguessis unes ales.

Després d’agafar el relleu a l’alcaldia vostè ja va assumir el repte dels Jocs Olímpics i va anar tot rodat.
Bé, vam passar uns anys durs, el 86-87, perquè hi havia crisi com ara. No teníem ni un duro. Encara me’n recordo del dia que va venir l’interventor i ens va dir el que quedava a caixa! Però vam anar a buscar diners i al final vam invertir tres-cents mil milions de pessetes. Amb aquests diners vam canviar la ciutat, de dalt a baix.

Estarà d’acord en què a vegades hi ha administracions que inverteixen molts diners en un projecte però no sempre es genera un entusiasme com el que va haver-hi aquí.
És que Barcelona ho estava esperant! Per cert, tot a base d’equilibris. Per exemple: Felipe González em va venir i em va dir: jo et recolzo pels Jocs Olímpics, però l’Alta Velocitat serà Madrid-Sevilla, quan era evident que havia de ser Madrid-Barcelona. Vaig dir que d’acord. Jo estava entossudit en què no podia ser, això de l’AVE de Madrid a cada capital de província, sinó que també havia de ser Barcelona-València o Barcelona-Bilbao.

Tornem a la reacció que va tenir Barcelona.
La gent es va entusiasmar perquè Barcelona, a causa de la seva trajectòria històrica, ho necessitava. Barcelona és la primera ciutat del món que va ser bombardejada, el 1937, abans que Londres i tot el 1941! Hi havia la llegenda urbana que Barcelona era una ciutat màrtir, que se’n sortia tota sola… I també és cert que els Jocs Olímpics del 36 s’haurien hagut de fer a Barcelona i no es van fer perquè finalment es van donar a Berlín, a l’Alemanya de Hitler. En el seu lloc es va celebrar l’Olimpíada Popular, que va començar el 18 de juliol, el mateix dia de l’alzamiento d’en Franco. De fet molts dels atletes que van venir a Barcelona es van quedar com a brigadistes. Però bé, celebrar els Jocs Olímpics amb majúscules va quedar pendent. I amb els Jocs del 92 Barcelona es reivindica.
Hagués pogut sortir tot malament, però va sortir bé, tot i que vam tenir moltíssima feina, perquè històricament tot el que s’havia fet a Barcelona s’havia fet sense fonaments, era per a una sola ocasió. Literalment. Per exemple: el Palau de Montjuïc i l’estadi estaven construïts sobre el terra però sense fonaments. Va passar amb els edificis de les exposicions universals de 1888, 1929… Per altra part, pel que fa a l’elecció de Barcelona com a ciutat olímpica… la veritat és que va anar d’un pèl, vam estar a punt de no sortir!

Aquell octubre de 1986, el dia que va tornar vostè de Lausanne -on Samaranch havia anunciat que Barcelona acolliria els Jocs del 92-, es va produir una d’aquelles imatges que han quedat en la memòria col·lectiva: vostè saltant dalt de Montjuïc amb una gavardina llarguíssima. Expressa molt bé l’entusiasme, precisament.
Si, però saps què va passar, en realitat? Que jo no tenia veu. I em van dir: parla. I no tenia veu! Vaig improvisar quatre paraules dient que el que era bo per Barcelona era bo per Catalunya, i que el que era bo per Catalunya era bo per Espanya. I prou. I em vaig posar a saltar!

El que està clar és que no s’ha tornat a repetir la mateixa situació. Res a tornat a entusiasmar Barcelona i Catalunya com els Jocs del 92.
Bé, l’Estatut diuen que en va portar, també, d’il·lusió.

Tanta eufòria com els Jocs? Vol dir?
Home, tanta eufòria popular no, perquè els Jocs Olímpics tenen aquesta dimensió esportiva.

Ara potser s’ha perdut, en general, l’entusiasme suscitat per cites com els Jocs, no li sembla?
No, no, això és la cançó de l’enfadós; no s’ha perdut. Després dels Jocs es va fer el Fòrum de les Cultures, que jo trobo que va ser esplèndid. I el que es va aconseguir canviar de Barcelona és molt, eh! Molt! L’herència dels Jocs va ser molt important, però la del Fòrum també. Només cal mirar les classificacions i observar en quins llocs està Barcelona: en els millors! La ciutat ara ja no necessita inventar-se esdeveniments. En un temps va ser necessari però en aquests moments ja no perquè és la cinquena o sisena ciutat d’Europa, en qualitat de vida, en universitats… som una gran ciutat.

Barcelona i Catalunya van bé, doncs, segons vostè.
Ara el que caldria és estructurar l’àrea metropolitana. Ho te-nim una mica difícil, però és que cal tenir en compte que Barcelona ciutat són cent quilòmetres quadrats, no és res. La realitat no és aquesta sinó que som quatre milions de persones, és molt més gran. Ara bé, en el seu moment el nacionalisme català va veure l’Àrea Metropolitana com una amenaça; creien que Barcelona es menjaria el país. I la va suprimir, en el mateix moment que Thatcher al Regne Unit va suprimir el Gran Londres, que llavors governava el Ken Livingstone que ara ha perdut. En Pujol va fer el mateix dient que en Maragall s’havia inventat la famosa bandera de l’Àrea Metropolitana.

Què vol dir amb això? És mentida aquell episodi de la bandera i l’himne de la Gran Barcelona promogut per vostè?
L’àrea metropolitana és molt més important que una ban-dereta. Quan va arribar en Tony Blair jo vaig anar allà a fer campanya perquè recuperessin el Gran Londres. Però aquí no s’ha fet! Nosaltres, quan érem al govern, vam fer les vegueries. I en vam fer set: les quatre províncies i tres de noves.

Bé, el conseller de Governació, Jordi Ausàs, manté que es faran, les vegueries.
És que ja hi són, les vegueries! El govern ja està dividit internament en vegueries.

Durant la conversa s’han dit noms d’importants polítics de la història de Catalunya i Espanya. Potser els polítics d’ara no tenen el mateix carisma, la mateixa trempera?
Sí, però jo penso que més que noms el que s’hauria de buscar són grans temes.

Però darrerament vostè ha parlat molt del candidat demòcrata Barack Obama, per exemple.
Sí, però cal tenir en compte que els lideratges venen quan venen: són el casament d’una determinada persona en un de-terminat moment. Ara portem vuit anys de Bush. Aquesta passió per l’Obama no sé si s’hagués existit, en unes altres condicions.

L’entusiasme també pot ser un globus que es desinfla, per exemple amb el cas de Sarkozy a França.
Sí. Jo sóc obamista per interès propi, per interès català, espanyol, europeu. Necessitem un polític que s’entengui amb Europa, que entengui el món. Els nordamericans fa mig segle que l’estan pifiant, després d’haver salvat el món del feixisme i del comunisme. Porten vint anys que no arreglen res: ni Iraq, ni les relacions amb la Xina… No s’entenen amb Europa ni amb Amèrica del Sud… Sempre dic que l’Obama és l’únic que pot agafar el telèfon i dir: “Osama, soy Obama!“. Però bromes a part penso que l’Obama és una esperança, una esperança mundial: és una persona que té unes percepcions no tan intel·lectuals sinó que venen més de la panxa, de les emocions, unes idees que pot compartir el vuitanta per cent de la població que no és ni europea ni americana.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *