Articles

Arxiu d'articles seleccionats de la revista Valors

Paciencia Melgar: “A Libèria, als supervivents d’ebola, ara se’ls rebutja”

Maria Coll/Queralt Flotats

Paciencia Melgar

Paciencia Melgar

Paciencia Melgar als estudis de Mataró Ràdio.

Paciencia Melgar als estudis de Mataró Ràdio on va ser entrevistada en el marc de 'Valors a l'Alça'. Foto: Valors

L’epidèmia d’ebola ha provocat nou mil morts a l’Àfrica. Sortosament, però, més de 13.000 persones han sobreviscut a aquest virus que encara no té cura, entre les quals la missionera concepcionista Paciencia Melgar. De fet, l’infermera Teresa Romero, infectada també per la malaltia, va rebre com a tractament experimental el seu sèrum immunològic.

Què va sentir el 25 d’agost quan després de setze dies als anomenats “campaments de la mort” va rebre l’alta?
Molt contenta. Va ser com veure una petita llum al final del túnel. Dono gràcies per haver superat la malaltia.

El sacerdot Miguel Pajares, que va acabar morint a Espanya, va demanar que vostè també fos expatriada per ser tractada. El govern espanyol, però, s’hi va negar…
En aquell moment érem moltes les persones infectades i podíem haver estat moltes més les repatriades a Espanya. Ara bé, era un moment difícil perquè ningú sabia com la malaltia es contagiava. És veritat que normalment només es repatrien les persones del propi país, però tots teníem esperança amb el viatge cap aquí. Va ser un desengany i un fracàs. Vam tenir la sensació que ens abandonaven.

També una victòria. Vostè s’ha salvat…

Sí, però en aquell moment Libèria vivia un moment de pànic. Ningú volia anar als centres d’aïllament perquè es pensaven que ja no en tornarien. Va ser un fracàs en el sentit que ens van deixar allà, abandonats a la nostra sort. Però sembla que hi va haver un miracle.

A què atribueix la seva recuperació en tan limitades condicions? Un miracle?
És difícil d’explicar. Vam ser molts els que vam pujar a un tren, però durant la travessia uns baixaven i altres pujaven i només uns quants hem arribat aquí. Sembla que el meu destí encara no ha arribat, però quan sigui el moment també baixaré del tren…

El seu sèrum després ha servit perquè altres persones, com la infermera Teresa Romero, també hagin pogut superar la malaltia…
Sí. Ara puc ajudar altres persones perquè abans altres també m’han ajudat a mi. És una cadena. Si el meu sèrum pot salvar algú en dono gràcies a Déu. I penso que si he conservat la vida, deu ser per alguna cosa. Quan faig el Bé, em sento bé.

Ha hagut de fer moltes donacions?
He donat sèrum quatre vegades. La primera va ser el mes d’octubre i la darrera el desembre. Quan hi ha nous casos, em criden i vaig a l’Hospital de la Paz.

Vostè aquests darrers mesos ha vist moltes morts. Això com es digereix?
Amb molta pena, tristesa i dolor. Persones i companys que un dia estaven bé, l’endemà ja estaven estirades a un llit o se les enduien en una bossa. L’ebola és una malaltia mortífera que no té edat i que se t’emporta de la nit al dia. Vaig resar molt. Aquells malalts que ens podíem moure intentàvem ajudar els altres, encara que ens recomanaven no tocar-nos.

Quina és la situació actual a Libèria?
Ara hi ha entitats, per exemple, Creu Roja i Metges sense Fronteres, que hi han anat a ajudar i gràcies a ells els recursos sanitaris han augmentat. Abans pràcticament tots els metges del país van morir infectats, per això el govern va decidir tancar els hospitals, la qual cosa també va provocar la mort de la molta gent per altres causes que no era l’ebola. Actualment la mortalitat ha baixat, però la malaltia continua.

Es podien haver evitat aquestes morts?
Si fa uns anys s’hagués fet alguna cosa per combatre l’ebola, aquesta vegada no hi haurien hagut tantes morts. Els governs, però, no han fet res fins que l’ebola ha creuat les fronteres d’Àfrica i ha arribat a Europa i Amèrica. S’hauria de trobar una vacuna o una medicina definitiva. Tots podem ajudar a acabar amb l’ebola: uns des del terreny, altres fent donatius o, com jo, sent la veu d’aquells que no tenen veu.

L’epidèmia ha provocat nou mil morts i això té conseqüències; per exemple, molts nens han quedat orfes…
Sí, es tracta de nens orfes que ara no són acceptats per la societat. Que una persona se salvi de l’ebola és una notícia a celebrar cantant i cridant, però a Libèria no és així. Els supervivents d’ebola, nens o adults, són rebutjats per la societat. Per exemple, molta gent no compra a botigues en què el botiguer ha superat la malaltia per por a infectar-se. Cosa realment incomprensible.

De fet, aquesta persona ara és immune…Sí, i són precisament aquestes persones les que poden ajudar a aturar l’epidèmia, perquè només elles poden entrar a cuidar els infectats.

L’ebola aïlla la persona, moltes moren completament soles; per tant, la funció dels supervivents ara és vital. Nosaltres som els únics que podem agafar una cadira i seure al seu costat.

Segons un estudi de l’OMS a Sierra Leona un quaranta per cent dels supervivents tindrà seqüeles físiques.
Ara diuen que hi ha gent que es queda cega. Es tracta d’una malaltia poc estudiada i de la qual realment encara no se’n saben les conseqüències.

Com es recupera el país d’un brot tan devastador?
En aquest moment Libèria intenta tornar a aixecar el cap, però no és fàcil perquè aquesta epidèmia ha deixat moltes cicatrius, moltes persones desaparegudes… És difícil la recuperació, però s’ha d’intentar.

Creu que realment els espanyols hem estat conscients de l’horror de l’ebola?
Espanya no ha estat conscient de l’epidèmia fins que es van haver de repatriar els dos missioners i desgraciadament Teresa Romero es va infectar. Només aleshores molta gent es va indignar, però tampoc n’hi havia per tant comparat amb el que s’estava vivint a l’Àfrica. Hem de ser més conscients i mirar què passa al nostre voltant, no només reaccionar quan el problema ens afecta. Els africans també són éssers humans i necessiten ajuda. Els que tenen més sempre haurien d’ajudar els que tenen menys. No podem ser sords i cecs als crits dels nostres germans. Ens hem d’ajudar mútuament i ser més humans.

Què ha après d’aquesta experiència?
A la vida s’ha de tenir esperança, cal lluitar i allò que un rep gratuïtament també ho ha de donar gratuïtament. Sento que m’han donat una nova oportunitat i que ara l’haig d’aprofitar al màxim. La vida serveix per fer el bé i hem de viure en fraternitat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *