Metamorfosi
dels valors
El món dels
valors s’ha transformat significativament. Ens trobem al final d’un món, o
segons com es miri, a l’albada d’una nova civilització. D’una banda, ens adonem
que aquells valors (religió, pàtria, política) que havien estat pal de paller
en la tradició de casa nostra s’han esfondrat vertiginosament, però, d’altra
banda, observem l’emergència de nous valors i de noves actituds socials
(ecosensibilitat, solidaritat internacional), tant a nivell individual, com a
nivell col·lectiu. Ni les lectures catastrofistes, ni les lectures
apologètiques del temps present són adequades per a comprendre la magnitud dels
temps presents.
Certament no
vivim en el millor dels mons possibles, perquè hi ha grans contradiccions en el
conjunt del planeta i en el si de les societats occidentals, però tampoc no
vivim, com alguns mil·lenaristes i apocalíptics insinuen, en el pitjor dels
mons possibles, perquè hi ha indicis d’una certa renovació i d’una voluntat de
perfeccionament. Travessem una època difícil on les grans certeses sobre el bé
i el mal s’estan difuminant. Entren en un escenari complex on tots els
problemes tenen moltes cares i és molt difícil resoldre’ls moralment d’una
única manera. La simplicitat és el pitjor enemic en l’era de la complexitat i
en la societat del coneixement.
1. Crisi o inflació de valors?
En el nostre
context actual hi conviuen paradoxalment una «crisi» de valors, o si més no una
vivència subjectiva de crisi per part de certs sectors, amb una certa
«inflació»de valors derivats de propostes fetes des de diversos horitzons de
referència. Aquesta pluralitat de valors que es detecta en el teixit social no
la contemplem com a negativa, sinó més aviat al contrari, però ens obliga a
discernir col·lectivament, és a dir, dialogadament i corresponsablement quins
són aquells valors que cal emfasitzar en l’espai públic per a assolir unes
cotes de civilitat i d’equilibri social que ens permetin viure amb qualitat
dins el nostre país.
Observem,
tanmateix, que s’està produint a tot Europa una transformació global dels
valors i que Catalunya no és aliena a aquest procés sinó més aviat tot el
contrari. Aquesta transformació que no identifiquem exclusivament en termes de
desfeta, es tradueix, a la pràctica, en el declivi d’alguns valors
tradicionals, de valors que hem heretat culturalment al llarg dels segles, a
través d ela comunicació intergeneracional mitjançant l’oralitat i el
testimoni, però també observem l’emergència de valors nous que aporten, d’una
banda, les noves generacions de casa nostra i, de l’altra, conseqüència del
contacte amb altres cultures que ja formen part del nostre univers social.
Partim de
l’afirmació que ens trobem davant d’una societat plural en molts sentits, però
també, i especialment, en el camp dels valors. A Catalunya, coexistim persones
que participem de mentalitats diferents i que tenim diferents jerarquies de
valors o, si més no, no exactament iguals els uns i els altres. Aquesta procés
que estem vivint en el present sembla que, segons els estudis prospectius,
anirà in crescendo. Això no obstant ,
creiem que és essencial consensuar i pactar alguns valors fonamentals a fi de
potenciar la convivència oberta, democràtica i participativa que ha
caracteritzat el tarannà del nostre poble i que desitgem que continuï tenint en
el futur.
No interpretem el
pluralisme com una amenaça, sinó més aviat com un enriquiment que fa créixer la
nostra identitat col·lectiva i axiològica, però que suposa igualment un esforç
de comprensió mútua i de diàleg entre les diferents opcions que es donen en el
mateix territori.
2. Fer memòria d’Occident
Un dels elements
que defineixen la identitat d’una cultura és la seva memòria, és a dir, la
història narrada i assumida a l llarg del seu desplegament en el temps. Les
cultures, com fa veure Paul Ricoeur, tenen una identitat narrativa que es va
construint al llarg d’un itinerari, d’una successió d’esdeveniments. Només
podem comprendre, a fons, una determinada cultura, si aprofundim en la seva
història, en la seva genealogia i tractem de discernir allò d’invisible que hi
ha en ella, però que, d’altra banda, la fa possible. Qui perd la memòria, com
deia el poeta, perd la identitat, perquè només podem definir-nos a partir
d’allò que hem estat.
La cultura
occidental és una construcció híbrida i diacrònica, atès que la seva identitat
no és pura i menys encara nítida i clara, sinó que s’ha anat configurant al
llarg d’una successió de períodes històricament i culturalment diferents. La
cultura occidental està vertebrada, grosso
modo, a partir de tres eixos fonamentals: la tradició grecollatina, la
tradició judeocristiana i la modernitat que té com a centre de graveta
La conjunció
d’aquestes tres esferes culturals (Atenes, Jerusalem i Berlín) no ha estat,
però, fàcil, ni harmònica, sinó que ha generat tensions axiològiques evidents i
enfrontaments seculars. La història occidental també és la història de les
tensions entre esferes culturals, lingüístiques, axiològiques i religioses ben
diferents. La tensió és intrínseca a la cultura occidental i això és causat, en
part, a la seva complexitat inherent. Som hereus de
3. No és el final de la història
El resultat final
de la cultura occidental no sabem quin serà del cert, perquè encara no som al
final de la història tot i les profecies d’alguns apocalíptics integrats de
tendència postmoderna. Encara som en camí, perquè el nostre destí, com a humans
és, precisament, el d’estar en camí (in
fieri, dirien els llatins), en el fet d’estar en perenne peregrinació. No
sabem com clourà la història d’Occident, ni quin serà el futur de la cultura
que ens ha alimentat fins al present.
Actualment,
s’està produint un moviment en una doble direcció. D’una banda, contemplem
atònits la dissolució creixent de les identitats autòctones, especialment de
les més fràgils i, de l’altra, observem un procés de globalització del món que
té com a centre neuràlgic no precisament la cultura occidental, sinó la cultura
nord-americana, o per ser més exactes, la banalització de l’american way of life.
En aquest context
de descomposició de les identitats històriques i d’emergència de la
globalització tecnocràtica i econòmica del planeta, hem de recordar, qui som, on som, què hem estat i quins són els valors que ens han comunicat els nostres
avantpassats de generació en generació. Fer memòria del passat per construir el
futur: heus aquí la clau! Recordar els valors per prendre alè i seguir filant
la història cap al millor dels destins possibles!
Vivim en l’era
del Deus absconditus, en aquell temps
d’interluni que Nietzsche va profetitzar que vindria després d’esborrar el Bé
de l’horitzó. L’últim home viu satisfet en el petit plaer del dia i en el petit
plaer de la nit i defuig els grans discursos emancipadors. Cal obrir bé les
finestres d ela memòria i repensar-nos i estimar, amb força, el que som, sense
caure en un acriticisme impenitent. Precisament la crítica, val la pena dir-ho,
és un valor intrínsec en l’Ausklärung
i això ens ha d’allunyar de qualsevol tendència al cofoisme i a l’arrogància
eurocèntrica.
4. És essencial fer memòria
Avui, més que
mai, és una exigència fonamental fer memòria del passat perquè l’amnèsia
col·lectiva creix exponencialment i els mecanismes de banalització de la vida
quotidiana i de creació de divertimento
col·lectiu colonitzen cada un dels espais del ciutadà comú. Es fa molt difícil
trobar espais i temps per a pensar i encara més per a recordar i això és
especialment greu perquè el pensament i el record, com ja deia el gran Plató,
estan íntimament entrelligats.
En el paradigma
de la interculturalitat i de l’hibridisme cap al qual sembla que,
inexorablement, tendim, la reflexió sobre allò propi i autòcton no és gens
efímera, sinó del tot pertinent. De fet, només hi ha possible diàleg entre (inter) cultures, si els interlocutors
coneixen, a fons, la pròpia identitat i s’obren a la identitat aliena.
En moltes
circumstàncies clama al cel la superficialitat epidèrmica d’alguns tractaments
de la interculturalitat on l’obertura a l’altre es converteix en una espècie de
turisme intel·lectual. No hem d’amagar aquells valors nostres, sinó que els hem
de posar a disposició d’altres pobles i cultures i deixar-nos enriquir,
tanmateix, pels seus valors. El diàleg entre cultures és també un diàleg entre
valors diferents i aquest xoc de civilitzacions pot ser extraordinàriament
fecund per a la cultura occidental.
5. Vivim en una societat tecnològica
Un dels fenòmens
més evidents i més incisius d ela societat de final de segle és l’impacte
tecnològic en tots els àmbits de la vida humana, social, política, econòmica i
cultural. Aquest fenomen afecta, d’una manera directa, tots els països industrialitzats
del primer món i, per tant, també Catalunya. Els mecanismes de producció, de
consum, d’associació i de creació s’han transformat de manera vertiginosa i cal
encarar aquest procés amb una bona disposició. Encara que el fenomen tecnològic
depassa qualsevulla anàlisi prospectiva i, sí que és necessari fer algunes
consideracions a fi d’afrontar aquest repte de futur des de la mateixa
identitat col·lectiva.
Hi ha indicis per
considerar que l’impacte tecnològic reduirà notablement algunes dedicacions
laborals, com va ocórrer, per exemple, amb l’adveniment de
6. Valors emergents: iniciativa i elasticitat
Igualment serà
necessari formar persones amb capacitat d’iniciativa i d’adaptació als canvis
vertiginosos del progrés tecnològic. Això voldrà dir optar per formes de
currículum obert i dinàmic que es vagi readaptant constantment a les darreres
novetats. Paral·lelament, caldrà potenciar molt a fons una educació dels
criteris i de les idees, és a dir, de les humanitats, a fi que el ciutadà
prengui responsabilitat davant del món i dels instruments que tindrà al seu
abast. En la societat del coneixement i de la tecnologia, un cap ben
organitzat, com diu Edgar Morin, Premi Internacional de Catalunya, és un bé de
primer magnitud i per aconseguir aquesta fita cal un estudi atent i acurat de
les humanitats.
En aquest camp
ens trobem davant d9nterrogants completament nous en la història d ela
humanitat i cal ponderar, serenament, els pros i els contres de cada decisió.
Això exigeix un estudi a fons, desenvolupat per experts. També exigeix una bona
difusió dels problemes a través dels mitjans de comunicació social. La retòrica
de la biotecnologia és un dels aspectes que cal curar més. En aquest debat
sobre les biotecnologies caldrà regir-se pel valor de responsabilitat i evitar
mals irreversibles.
7. Potenciar els valors de l’esperit
Observem en la
societat catalana de final de segle una preeminència dels valors tecnològics
sobre els altres tipus de valors. Els valors eficiència, eficàcia i rapidesa
ocupen el cimal de l’imaginari axiològic i aquest aspectes és altament
preocupant si la consideració d’aquests valors és unilateral. Fóra bo potenciar
els mecanismes de transmissió de valors (família, escola) a fi que d’altres
valors substantius per a l’ésser humà no quedin atrofiats per causa d’aquesta
preeminència o absolutesa dels valors tecnològics. No podem oblidar valors com
el silenci, la meditació, la lentitud, l’obra artesanal.
L’impacte
tecnològic afecta directament el sentit de pertinença i d’identitat
col·lectiva. La globalització tecnològica del món està generant un procés
d’homogeneïtzació cultural, però també obre noves possibilitats de difusió i de
relació entre pobles i cultures petites. En aquest marc, és essencial evitar el
victimisme i sumar-se creativament a la globalització tecnològica tot
aprofitant els instruments que ens ofereix el nou món per a donar a conèixer la
nostra identitat i enfortir els lligams amb aquells que se senten catalans tot
i no viure ni treballar a Catalunya. Cal tenir en compte que entrem en un àmbit
on el valor de la territorialitat cada cop serà més irrellevant en la definició
de la identitat.
L’impacte
tecnològic està obrint noves formes de relació interpersonal i de relació
ciutadana. L’administració haurà de fomentar aquests nous espais comunicatius i
de cap manera ha de mirar de tutelar-los i menys encara definir-los. És
essencial que la societat catalana sàpiga assumir aquests nous instruments
tecnològics per a enfortir, encara més, el seu teixit associatiu.
8. Prendre consciència de la vulnerabilitat
En l’última
dècada del segle XX s’han produït un rosari de desastres ecològics i
mediambientals que han fet prendre consciència al ciutadà del caràcter
vulnerable de la natura. Els valors ecològics han crescut exponencialment en
els darrers temps i, en certa manera, és una reacció lògica a l’acció despòtica
de l’ésser humà envers la natura.
El
desenvolupament tecnològic cal que estigui controlat, ja que els seus efectes
sobre la natura poden ser irreversibles. A la fi del segle XX, ens hem adonat que la natura és vulnerable i
requereix l’atenció i la cura per part de l’ésser humà. El desplegament
tecnològic ha de tenir lloc dins un marc de sostenibilitats. El valor d ela
prudència torna a ser transcendental en les nostres societats. Caldrà potenciar
l’educació mediambiental, donar suport a les entitats que s’hi dediquen i
generar un sistema penal per als infractors.