Articles

Arxiu d'articles seleccionats de la revista Valors

Martín Caparrós: “Per solucionar la fam al món, primer ens ha d’importar de veritat”



Cada cinc segons, de mitjana, un nen menor de cinc anys mor de gana. Morts que es podrien evitar perquè l’agricultura planetària actualment pot alimentar sense problemes a 12.000 milions d’éssers humans, quasi dues vegades la població mundial actual. A El Hambre, l’escriptor argentí analitza diversos tipus de fam i visita països de tipologia molt diferent (Níger, Sudan, Kenia, Madagascar, Espanya, Estats Units…), però, en tots ells, els nens i les dones són les principals víctimes de la gana.

Per què ha escrit aquest llibre, que vostè descriu com un fracàs?
Explicar el què, com a civilització, podem dir que és el pitjor fracàs que estem vivint, no pot ser considerat com cap altra cosa que no sigui un fracàs. Jo també participo d’aquest fracàs a l’hora d’explicar el fracàs que suposa la fam. Com podem viure tan tranquils sabent que milers de persones moren cada dia per causes que tenen a veure amb la fam?

Es podria evitar?
I tant, perquè produïm menjar per a moltes més persones de les que som al món. El problema, com tots sabem, té a veure no amb què no hi hagi aliments sinó amb com estan distribuïts: els dels països rics n’utilitzem tants, d’aliments, que després no n’hi ha pels altres.

I si realment es pot evitar per què hi segueix havent fam?
En molts casos es tracta d’un simple efecte secundari, no és vist com una cosa tan greu. Si en el mercat de Chicago, que és on s’especula amb el preu dels aliments de base, algú fa pujar la cotització del blat de moro perquè d’aquesta manera guanya uns quants milions… això farà que a molts països del món, la setmana següent, hi hagi gent que no podrà menjar com ho estava fent… però, vaja, és que el senyor que ha especulat amb els aliments bàsics no és que volgués crear fam… simplement volia guanyar diners… que això produeixi fam, tan se li en fa. Són les regles del joc. Així funciona el sistema econòmic mundial.

Som conscients de la fam que existeix al món?
Un és conscient d’allò que vol ser conscient. Acceptar que en són conscients els obligaria a fer alguna cosa, si no fan res, acceptar que són uns petits canalles. Per tant, és més fàcil declarar-se ignorant, però això requereix tot un esforç.

Ens estem convertint en éssers inhumans, davant aquesta realitat de la fam?
Bé, sempre ha estat així, la humanitat sempre ha mirat cap a un altre costat. No és cap fenomen nou… recorre tota la història de la humanitat. La única diferència important és que, fins fa vint o trenta anys, teníem l’excusa de què no es produïa prou menjar. Clar, ara això ja no ho podem dir.

A l’hora de fer el llibre vostè es plantejava com era possible que la humanitat visqués amb normalitat aquesta drama. N’ha trobat la resposta?
La raó principal per no actuar és que no sabem què fer, per això ens fem els tontos. Si ens semblés intolerable, trobaríem la manera de resoldre-ho. Però com que en realitat no ens importa gaire mirem cap a un altre costat i com que no sabem com solucionar-ho… decidim que no s’hi pot fer res. En aquest sentit és un fracàs col·lectiu. Sempre n’hi ha que tenen més culpa que altres però tots en tenim una mica en la mesura que no fem el que cal per solucionar aquesta qüestió. El primer seria influir en els nostres representants, perquè prenguin consciència de què si no s’ocupen d’això no els votarem. I això ara no és així, ningú els deixaria de votar per això. Insisteixo, per solucionar el problema de la fam, cal que ens importi de veritat.

La fam té categories?
Té quantitat de mecanismes de funcionament, per això he anat a més de deu països del món. La fam dels nens de menys de tres o quatre anys és la més greu, perquè si no estan ben alimentats el seu desenvolupament ja no serà el que hauria pogut ser. També hi ha la fam de gènere, perquè les dones acostumen a ser les que estan en primera línia de combat contra la fam en la mesura que són les que ajuden els seus fills en primera instància. A més a més, les dones pateixen la discriminació que si hi ha poc menjar són les qui mengen menys o directament no mengen. A països com la Índia o la Xina això està absolutament establert. Això m’ho va explicar un jove que havia emigrat del camp a la ciutat. Ell deia que a casa seva si no hi havia menjar només menjava ell… i encara es va estranyar que li preguntés si les germanes l’odiaven… ho trobava natural!

En una conversa amb una dona de Níger, vostè arriba a la conclusió que el que té fam no pensa en el demà. La fam què mata primer?
Un dels efectes més greus de la pobresa extrema, de la misèria és que tanca els teus horitzons de desig, ni tan sols en la imaginació. Això em sembla un efecte terrible. (…)

Si voleu llegir l’entrevista sencera, acudiu als nostres punts de venda o compreu-la directament al nou iQuiosc.cat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *