Articles

Arxiu d'articles seleccionats de la revista Valors

Luis de Sebastián: ‘La falta de moderació, de renúncia és l’origen de la crisi que vivim’

Joan Salicrú

Luis de Sebastián

Luis de Sebastián

Luis de Sebastián (Burgos, 1934) era catedràtic emèrit del Departament d’Economia d’ESADE, escola vinculada a la Universitat Ramon Llull, en el moment en què Valors li va fer aquesta entrevista, a finals de febrer de 2009. Lamentablement va ser la darrera que va concedir en vida, ja que va morir molts pocs dies després. Sebastián era especialista en temes de sistema monetari internacional, desenvolupament, deute extern i reformes econòmiques a Amèrica Llatina. En el vídeo adjacent, Luis de Sebastián reflexionava sobre com l’absència de límits, de moderació, de renúncia, ha portat a la crisi actual.

El primer que li volíem preguntar és com definiria el concepte de renúncia, de posar límits, mesura.
Jo potser estaria més habituat a parlar de moderació. Entenc que és una virtut que s’oposa a l’ambició, a voler abastar el máxim, a no voler imitar la gent més rica que ens envolta… Suposa que reconeixes els teus límits i entens que ambicionar coses crea tensions grans, et treu la pau de l’ànima i del cos… la moderació seria aquesta virtut de reconèixer els límits, de saber fins on es pot arribar sense perjudicar-se a un mateix, evitant un estil de vida tens, irracional i a la llarga perjudicial. La moderació o la temprança: estar amb pau amb un mateix, no voler depassar els límits, no menjar fins a rebentar, no desitjar més i més coses fins l’extrem de no poder pagar-les… Òbviament és una virtut escassa, perquè l’entorn ens crea noves necessitats i aguditzant les que ja tenim. Se’ns posen incentius per ampliar els límits: vestir coses més luxoses, tenir millors cotxes, fer els viatges més estrambòtics… aquest estil de vida que constantment ens crida a sobrepassar els límits raonables. Però tornant a l’inici: si, la moderació, d’alguna manera, implica una renúncia, renunciar a sobrepassar els extrems, a tensar la teva vida, a ambicionar allò que et crea neguit… pensem en aquesta gent que venia hipoteques brossa… vivien en una tensió terrible! És una carrera que et treu la pau de l’ànima, et tornes un desgraciat: si tens dos cotxes vols no sé què i si tens un iot en vols un altre… aquesta carrera et destrueix.

Estem en una situació de crisi econòmica. En quina mesura la manca de moderació, de posar límits, ha influït en què arribéssim a aquesta situació?
És molt evident que aquest no posar-se límits, aquesta falta de renúncia, de moderació… està a la causa del problema.  No ho ha causat la natura, no, han estat éssers humans… El detonant de la crisi ha estat la crisi financera: hi havia tota una sèrie d’agents, uns milers, que van intentar sobrepassar-se en el que guanyaven, en els plaers que es donaven, en les coses que posseïen… demostrant una falta absoluta de coneixement sobre els límits de les coses. La idea d’aquestes hipoteques brossa era guanyar una mica més del normal però corrent un gran risc i sovint sense saber que es corria aquest risc. Les hipoteques s’han acabat no pagant i s’ha enfonsat tot el castell de cartes. La crisi actual és un fenomen molt especial. No crec que mai hagi tingut lloc una crisi tan gran, de tant volum, relacionada amb el risc. I en el fons de tot això hi ha la cobdícia, el desig de tenir més.

L’altre element que sembla que ha desbocat aquest desig de tenir ha estat la possibilitat de tenir crèdit a raig…
Sí. Aquest consum desenfrenat s’ha pogut fer perquè el crèdit era molt barat, et donaven targetes de crèdit regalades… això genera unes condicions que exclouen la moderació, l’autoregulació i el renunciar a res. Era: «Vull anar al Carib de vacances». I tu pensaves: «Però si ni tu ni la teva família podeu!». Vinga, un crèdit! Ep, i seguim vivint així, eh? La gent segueix temptada per tot arreu… És que els pobres sempre han estat temptats de viure com els rics, però no tenien cap possibilitat… i amb aquests crèdits tan barats això ha canviat… S’ha estat donant crèdit de forma forasenyada.

També li anava a preguntar precisament per això, per la responsabilitat de la gent, que també en deu tenir.
No hi ha dubte. No tothom s’ha endeutat, havent-hi aquesta possibilitat, però si que hi ha gent ara autènticament desesperada que ha estat consumint com rics sense ser-ho… Que els tipus d’interès hagin estat tan baixos ha estat un incentiu, però també ha faltat educació, moderació, per part de la gent… En societats més cultes, més ètiques, com Alemanya, Països Baixos, Canadà, Suècia… aquest efecte dels nous rics no ha estat tan gran com a Espanya. En cinc anys l’acceleració del consum a casa nostra ha estat logarítmica! El fet que t’ofereixin crèdit no vol dir que l’hagis d’agafar… Jo em fixo molt, al supermercat, quan la gent treu la cartera per pagar… la fila de targetes que treu… Cal tenir aquest taranná de saber renunciar, aquest sentit comú… de veure que no pots tenir totes aquestes targetes. Aquesta falta de control és pròpia de nous rics, perquè de fet Espanya és un país de nous rics, de gent que s’han enriquit molt rápidament. Fixa’t: el 1982, fa 27 anys, vam passar, a les llistes del Banc Mundial, de ser un país que rebia ajuda a ser un país que havia de donar ajuda! És a dir que el 81 Espanya encara podia rebre Ajuda Oficial al Desenvolupament!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *