Valors Revista

Consulta el fons editorial de la revista Valors

Octubre 2005

La Vellesa

Mai hi havia hagut tants vells en el món, i tenint en compte que augmenta l’esperança de vida, aquesta tendència es mantindrà a l’alça. D’altra banda és evident que a la majoria de gent el fet d’envellir li provoca un gran disgust. La cultura contemporània ha imposat el culte a la joventut a uns cànons de bellesa molt restrictius i en contraposició imposa una gran ignorància envers l’ancianitat considerant-les com una etapa residual i decadent.

Al mite de la joventut hi va lligada la innovació. Els vells sembla com si fossin uns éssers lligats a un passat ple d’incompetència, ja superat. La vellesa mirada d’aquesta manera és font de marginació. Els ancians no produeixen, són antieconòmics. Són massa carregosos pels estats i pels qui els han de sostenir amb el seu treball. Som desmemoriats i no volem recordar que les pensions no és altra cosa que retornar-los el que ells han pagat al llarg de la seva vida. Aquest visió és font d’injustícia i de solitud.

A molts vells se’ls arracona. Els avis es troben sols. Amb aquesta sensació de disgust, marginació i injustícia, molts ancians es deixen morir. És més forta la pena que qualsevol altra malaltia. La nostra societat ha oblidat un dels preceptes més importants: honorar a la gent gran. Això no s’ha de fer per complir un manament religiós o unes lleis civils. Tenim necessitat de vetllar pels ancians perquè són una part de la nostra historia personal, són causa de la nostra existència, són valuosos per ells mateixos, com a punts de referència ètica, com a font de meditació, des costums i de tradicions. Són éssers plens de mèrits; tota la seva vida l’han dedicada a treballar, ho han donat tot i ara només esperen el just reconeixement pel que han fet. Les persones jubilades, sovint exclamen: “Ara es quan tinc més experiència de la vida i per tant és quan puc ser més útil a tothom. Però ara la societat prescindeix de mi o la mateixa malaltia o la mort frustraran aquest moment”. La vellesa és una etapa que demana quelcom més que
distreure’s o divertir-se. Els ancians tenen dret a tenir una vida digna, a omplir-la de continguts i activitats, d’amistat i d’afecte. La societat ha d’escoltar les seves demandes i enriquir-se dels seus coneixements i experiències. Son autèntics parternaires socials, i han de sentir-se útils.

És cert que molts ancians cauen en un estat de decadència i que ja no són ells mateixos. Es tornen irritables, obsessius, perden la memòria, el coneixement. Encara així, són relíquies humanes, vencedors del temps, homes i dones de plena dignitat i hem d’aprendre a tractar-los amb veneració, amb paciència, amb una cura exquisida. La societat no pot ser mesquina amb qui ha estat tan magnànim envers ella.

Continguts