Articles

“La supèrbia mèdica” per Àngel Puyol

La iatrogènia és la tercera causa de mort als Estats Units d’Amèrica. D’Europa o de Catalunya no tenim dades, però seria estrany que fossin molt diferents. La paraula iatrogènia prové del grec iatros (metge) i gènesi (crear), és a dir, allò que produeix el metge. El mot, però, ha donat lloc al mal que produeix la medicina, als efectes adversos de la seva actuació. Això inclou els errors mèdics, però també és el resultat d’actituds menys disculpables. L’error és inevitable en tota pràctica humana i, tot i que hem d’esmerçar-nos a minimitzar els errors, sobretot si porten a conseqüències tràgiques, mai podrem viure al seu marge. Errare humanum est, que deien els nostres predecessors llatins.

Ara bé, no tota la iatrogènia està causada per errors i negligències. Una bona part d’ella té el seu origen en el “complex de déu”, en la creença que tenim a tocar l’omnisciència si és que no l’hem assolida ja, un mal habitual en aquells que tenen el poder sobre la vida i la mort. Podem curar malalties incurables fa poc, i aquesta victòria a un destí que semblava inevitable ens fa pensar que la ciència mèdica sovint pot fer més del que realment fa. L’efecte pervers i advers és la sobre-medicació i el sobre-intervencionisme, allunyant-se del primer mandat ètic del metge: primun non nocere (primer, no fer mal).

Convindria, doncs, escoltar les paraules de Sòcrates quan va anar a la ciutat de Delfos a preguntar al déu Apol·lo si existia algú més savi que ell, i Apol·lo li va respondre que no hi havia ningú perquè el filòsof atenenc era l’únic que sabia que, en realitat, no sabia res. Sòcrates va entendre que la saviesa consisteix en el coneixement de les nostres limitacions, de la nostra pròpia ignorància. Aquesta saviesa mil·lenària contrasta amb la creença de la societat actual en les capacitats aparentment il·limitades de la medicina. Si comparem la nostra medicina amb la que hi havia a l’antiga Grècia, és innegable que hem progressat enormement. No obstant això, la sentència socràtica continua vigent perquè, tot i que avui sabem més coses que mai –i no només en medicina-, en realitat tot coneixement científic és sempre provisional, mai és “vertader”, com molt bé ens va dir el filòsof de la ciència Karl Popper ja en el segle XX. No podem estar segurs mai que el que diem que sabem sigui cert, i encara menys en una ciència a cavall entre l’art i l’experimentació com és la medicina. Donem per bo el coneixement científic tan sols fins que una nova teoria o troballa ens ho desmenteix -diu Popper-, però pensar que tenim la veritat sobre qualsevol qüestió que la ciència planteja és una gosadia que faria riure al mateix Apol·lo. D’altra banda, en ciència, com en altres àmbits del saber, cada nou descobriment obre les portes a més interrogants dels que teníem. Com més sabem, més ignorem.

Per tot plegat, la professió mèdica hauria de ser més humil i admetre que no sabem tant com voldríem, que no tenim remei per tot; i els malalts hauríem de ser conscients que segueix sense haver solució per a moltes malalties cruels. Entendre que el coneixement mèdic és limitat és una de les lliçons que la intel·ligència de Sòcrates i Popper ens ensenya tots els dies. Aquesta actitud socràtica i popperiana d’autocrítica, i el reconeixement que, en medicina, sovint prenem decisions basades en una barreja de coneixement i incertesa (com menys científica és la medicina més gran és la incertesa), reduiria l’arrogància dels que creuen que saben i, en conseqüència, també disminuiria la iatrogènia. La ignorància és un signe de desconeixement, però el coneixement de la ignorància ho és de saviesa.

Àngel Puyol és  professor de Filosofia moral i política de la UAB

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *