Dilemes ètics

La senyoreta Maria i els drets d’imatge

 

Plantegem un cas que ens farà pensar en els conflictes ètics que acompanyen professions com la de productor de cinema, periodista o fotògraf. Com es gestionen els drets d’imatge i el consentiment de persones que potser no entenen aquests conceptes?

La Iona és educadora social al barri del Raval de Barcelona. Acaba de veure un documental sobre la senyoreta Maria i ha quedat molt impactada. La Maria va néixer en un cos d’home en un poble de les muntanyes de Colòmbia. De petita va patir la violència d’aquells que no accepten la diferència sent rebutjada per la seva comunitat. D’adulta, en una zona on ser dona ja és motiu d’exclusió, viu aïllada al bosc on cuida els seus animals, parla amb Déu somiant amb ser mare i passeja gaudint de la natura vestida amb la seva faldilla. Perquè odia els pantalons. Fer un documental sobre la seva vida no ha estat fàcil. Els professionals han estat amb ella anys, guanyant-se la seva confiança, parlant-ne i escoltant-la. Les imatges són dolces, ens apropen al seu món intern mentre ens permeten veure una panoràmica de les característiques de la societat on viu. La Iona ha reflexionat sobre la vida d’aquesta dona. Comparteix emocionada la seva experiència amb companys del sector social. Creu que aquest tipus de documental, com la mostra fotogràfica sobre gent del Raval recentment presentada, donen visibilitat a problemàtiques sovint amagades. Els companys, però, fan una crítica ferotge a l’ús de les misèries de la gent amb més dificultats. Per ells, aquests reportatges no respecten els drets dels protagonistes i posen l’exemple de les imatges de nens de països en vies de desenvolupament utilitzades per les Onegés. És ètica aquesta exposició de persones i històries de vida?

El dret a la intimitat està recollit a la declaració dels Drets Humans. L’article 18.1 de la Constitució Espanyola i la Llei 1/1981 de protecció civil del dret a la intimitat personal i familiar, regulen la publicació o reproducció d’imatges sense el consentiment de la persona implicada. Per tant, sempre s’ha de demanar l’autorització i els codis ètics de cada professió haurien de prevaldre. Ningú no regula si persones que no saben llegir o escriure o en situació de desesperació han pogut donar el seu consentiment lliurement o l’han entès.

Llavors, què haurien de fer els professionals en aquests casos?

D’una banda, els professionals podrien decidir fer servir les imatges sense el permís explícit o escrit amb l’argument que aquest és impossible de recollir per les circumstàncies personals dels protagonistes i la notícia o visibilitzar la situació és el més important per sensibilitzar la societat sobre una problemàtica. D’altra banda, es podria intentar recollir un consentiment d’alguna manera, per tal de fer partícips els interessats, sobre tot si hi haurà un guany econòmic. Una darrera opció seria la de portar a terme un procés informat real que vetlli per respecte de cada situació concreta i no permetre que es fes cap documental sense la signatura de tots els implicats.

Què en penseu? Creure que aquestes persones no tenen capacitat per entendre el que fan seria paternalista? O realment es corre el risc que algú s’aprofiti d’ells? Ja sabeu, les respostes les heu de pensar vosaltres, és el vostre torn.  – SORAYA HERNÁNDEZ.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *