Articles

Arxiu d'articles seleccionats de la revista Valors

Josep Masabeu: “El Raval no ha explotat per la xarxa social que hi actua”

Maria Coll/Queralt Flotats

Josep Masabeu

Josep Masabeu


El 9 de desembre, l’Associació Cultural Valors va fer entrega del guardó Valors a una trajectòria a Josep Masabeu en el marc dels premis Proteus, que arribaven enguany a la cinquena edició. Uns dies més tard de la cita, el president de l’ONG Braval és el convidat d’una nova edició de Valors a l’Alça, l’espai que Valors fa a Mataró Ràdio per a La Xarxa de Comunicació Local.

L’esport és el vostre esquer, podríem dir, per intentar aconseguir els vostres objectius. Exactament quin és el procediment que seguiu?
Mira, els nanos venen al nostre centre bàsicament perquè tenim uns equips esportius, que forcem que siguin multi-ètnics –sinó, acabes tenint un gueto; penseu que tenim nanos de trenta països–. Comptem amb deu equips en competició, cinc de futbol sala i cinc de bàsquet. Estem a la Lliga normalitzada de Barcelona, la del Consell de l’Esport Escolar. I per tant juguem amb equips de tots els barris de la ciutat, de manera que els nostres nanos van a Pedralbes, a Sarrià, a Sants… i que nanos de Sarrià, Nou Barris, Gràcia… venen a jugar a casa nostra, de manera que coneixen de primera mà una situació dificultosa.
La pràctica esportiva té sentit en si mateixa, però intentem vincular-la a l’estudi. Al voltant de cadascun dels equips esportius hi ha una sèrie de voluntaris que fan que cada nano –i els pares o qui tingui la firma dels nanos, perquè alguns estan acollits en centres d’acollida de la Generalitat– compleixin amb una sèrie de premisses. Per exemple: fer que els nens vagin a classe, fer els deures, venir a la reunió d’equip… perquè sinó, saben que no jugaran dissabte. Així aconseguim vincular esport i estudi. L’esport actua com un ham; no tenim res més. Avui en dia, si li dius a un nen que li posaràs un zero… es queda igual.

Intel·ligent estratègia. Quins valors creieu que els menuts aprenen, durant aquest procés?
Penso que aprenen a tenir força de voluntat. O a començar-ne a tenir. Si veuen que un seguit de pautes els porten a l’èxit, se senten molt satisfets amb si mateixos. Cal tenir en compte que són nanos que tenen molt poca consideració cap a ells mateixos, per tant no és poca cosa.

Com es gestiona tota aquesta interculturalitat que es viu a Braval? Hi ha ressentiments entre joves de diferents països?
Això, curiosament, és més fàcil del que sembla. Mirat des d’un despatx pot sembla que no, però és més fàcil. Aquí l’esport segueix sent clau –podria haver estat un altre element, però nosaltres ho fem amb els esports, que han de ser sempre col·lectius–. Pot ser que un nen indi pensi que els africans, així en general, “són gent rara”. Però alhora, com que en el nostre centre acaba jugant amb ells, acaba fent una segona reflexió: “Els africans són gent rara, però aquell nen africà que juga al meu equip és molt bon tipus”. Baixem de l’abstracció a la realitat. I al final, que hi hagi tanta diversitat, acaba esdevenint de veritat un element enriquidor. A més, cal aclarir que nosaltres no tractem els nens com a immigrants sinó com a gent normal; no fem programes per immigrants sinó per a tothom. Mirem de fer la vida normal de Barcelona. La Festa de la Mercè és la nostra festa. La Cavalcada de Reis és la nostra. Els fem participar en tot això. I els nanos que han nascut aquí, ja se senten d’aquí.

Entenc que el valor del compromís és essencial, sobretot en els voluntaris.
Als voluntaris nosaltres els demanem que almenys s’hi estiguin mig any, perquè és la manera que es creïn vincles. Les amistats, ja se sap, no es poden forçar, i nosaltres pretenem que aquests voluntaris acabin esdevenint referents per a aquests nens. Pensa que una cosa és que una persona més gran, com jo, els digui una cosa; però si als nanos els ho dius un noi de la seva edat… és molt diferent! Recordo un dia un nano que va venir a buscar el seu referent per un problema de matemàtiques. No tenia cap problema sinó que hi havia una altra cosa. Però només li volia dir a ell. Doncs això és molt important.

Com a entitat que fomenta el compromís, creieu que n’anem mancats?
Jo veig que en general hi ha molt compromís, molt més del que ens pensem. El que passa és que a vegades la gent no sap com col·laborar i per tal que col·laborin, cal donar-ho tot molt mastegat. Però per exemple, només una dada: al barri del Raval hi ha 2.600 avis que viuen sols. I sí, els cuiden molt les entitats, però sobretot la gent. Doncs això és compromís, també. I això no surt als diaris. Hi ha molta més capacitat i voluntat d’ajudar autènticament els altres de la que ens pensem.

Com creu que s’hauria d’ensenyar en el compromís?
Nosaltres hem notat que arriba un moment que els nanos aprenen el que és la generositat. Hi ha un moment que el nano es pregunta: “Per què aquest tio, en comptes d’estar veient la tele tota la tarda, ve una estona aquí i està per mi?”. Clar, és que són 15.000 hores l’any per part de 160 voluntaris! Doncs aquests nanos que es fan aquesta reflexió, acaben sent ells mateixos voluntaris. Això és fantàstic. Ara mateix, per exemple, tenim 20 persones que han passat per casa nostra i s’han acabat convertint en voluntaris.

Fem una foto del Raval. Com ha afectat la crisi econòmica al barri?
Doncs mira: amb picaresca a dojo, amb que els nanos estan nerviosos perquè els seus pares han perdut la feina… ara, el que sí s’ha de valorar és que tot això no ha esclatat perquè molta gent s’hi dedica. Moltes entitats, molta gent. Els índexs de conflictivitat nostres són molt importants, fins i tot més que a les banlieues de Paris. Doncs resulta que allà la cosa va explotar i aquí no ha passat, perquè aquí hi ha una gran xarxa social. Només al Raval hi ha una trentena d’entitats treballant!

El Raval, en els darrers anys, ha canviat. També canvia la imatge que en tenim?
Sí, gràcies a les operacions urbanístiques i als equipaments que s’hi ha posat. Ara, el que costa més és aconseguir que canviïn les famílies que viuen allà de tota la vida, que viuen en un ambient molt enrarit. Des de fora a vegades encara es veu com una zona cutre, però jo m’hi passejo cada vespre i no tinc cap por. De mica en mica, deixarà de tenir aquesta imatge marginal.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *