Articles

Arxiu d'articles seleccionats de la revista Valors

‘I si dopar-se fos ètic?’ d’Àngel Puyol


Lance Armstrong no ha guanyat mai cap Tour de France tot i haver pujat set vegades al més alt del podi de París. La velocista Marion Jones no té cap de les cinc medalles que va obtenir als Jocs Olímpics de Sydney. I Maradona va ser expulsat d’un Mundial de futbol (després d’haver-ne guanyat dos i de ser el millor futbolista de la seva època). La raó del destronament d’aquests meravellosos esportistes que a tots ens han emocionat és que es van dopar. Però, i si el dopatge no estigués prohibit? I si, tot i estar prohibit, tots els competidors es dopessin? Encara hauríem de dir que, en aquest escenari igualitari (legal o no), els guanyadors són uns tramposos?

Les trampes en l’esport consisteixen a violar el reglament de la competició esportiva?, competir en desigualtat de condicions?, ser irrespectuós amb l’ètica de l’esport? Si definim el trampós com aquell que desobeeix la llei, la despenalització del dopatge evitaria que els esportistes dopats fossin tramposos. I si la trampa consisteix a competir en desigualtat de condicions, tots sabem que aquesta desigualtat és inevitable en l’esport d’elit: els països que més inverteixen i els clubs més rics obtenen més medalles olímpiques o guanyen més títols; els esportistes que tenen millors entrenadors rendeixen més; i els que neixen amb un talent superior tenen uns avantatges tant innegables com immerescuts (ningú mereix néixer fort o feble, hàbil o maldestre, intel·ligent o ruc). El fet de sortir des d’una mateixa línia en el tartà de l’estadi o de competir onze contra onze no elimina la infinitat de desigualtats prèvies que no són imputables a la responsabilitat o el mèrit de l’esportista.

Potser les trampes apareixen amb la transgressió de l’esperit esportiu que la Carta Olímpica defineix com “l’exaltació del cos, la voluntat i l’esperit” i que exigeix “comprensió mútua, solidaritat, esperit d’amistat i fair play”. Dit així, la veritat és que res impediria legalitzar el dopatge. Les drogues que augmenten les capacitats físiques i mentals també persegueixen l’exaltació del cos, són el fruït de la voluntat en la majoria dels casos, i accepten el fair play precisament perquè estarien disponibles per a tothom que les volgués utilitzar a un preu sovint molt baix. A més a més, moltes formes de dopatge són naturals (com l’autotransfusió de sang o les injeccions d’EPO), i moltes d’elles, naturals o artificials, compensen igualitàriament els avantatges biològics dels rivals. En l’extrem de l’intervencionisme per al perfeccionament genètic, tots podrien assolir la fantàstica biodinàmica d’Usain Bolt o l’enorme velocitat mental de Messi per executar jugades precises dins de l’àrea.

Aleshores, per què prohibir el dopatge? El seu accés equitatiu seria, en realitat, més just i solidari, i respondria millor a l’esperit d’amistat i comprensió mútua de la Carta Olímpica. L’únic control que s’hauria de fer és el de la seguretat dels esportistes per tal d’impedir que la seva ambició personal jugués en contra de la seva salut. Però un accés lliure al dopatge segur i barat evitaria la discriminació que patim tots els que som genèticament inferiors i no trencaria, sinó que augmentaria, l’esperit i l’ètica de l’esport. Es pot replicar que l’essència de l’esport és la celebració dels dons naturals. Admirem Bolt i Messi perquè són únics i irrepetibles quan mostren l’excel·lència de la natura. Si els seus talents innats es poguessin reproduir en laboratori i democratitzar, ja no els admiraríem tant. Potser sí. Però si tots tinguéssim el talent de l’argentí o del jamaicà, si desaparegués l’aristocràcia natural, el mèrit del guanyador seria molt més inqüestionable. Seria més seu que mai.

Àngel Puyol és professor de Filosofia moral i política de la UAB

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *