La tenacitat és
la capacitat de resistència al xoc. En la condició humana, el xoc més agressiu
de tots és el temps, perquè el temps tot ho capgira: pot destruir-ho tot, de la
mateixa manera que pot construir-ho i dur les coses a la seva màxima
realització, a la seva plenitud. Per tant, ser tenaç és ser capaç de prolongar
un esforç en el temps: un dia, un mes, un any... tres, cinc, deu anys. O tota
la vida, si s’escau.
¿És una pràctica
positiva, la tenacitat? Si considerem que ser tenaç és positiu, llavors mereixerà
el nom de virtut i valor.
Pensem-hi. Hi ha
diverses modalitats de tenacitat. Per exemple, la tenacitat amb la que durant
anys milers de persones van planificar, construir i executar un sistema per fer
desaparèixer d’Europa persones d’origen jueu. La seva tenacitat va ser clau per
tal que l’assassinat es realitzés en sèrie, a través d’un sistema industrial.
Van intervenir molts factors, el primer de tots el de la tenacitat per mantenir
unes idees que, d’entrada, creaven estupor. La tenacitat es va barrejar amb
molts altres factors: intel·ligència, sistemes ideològics (la política: Hitler
va guanyar democràticament), excés de valors narcisistes... El règim nazi és un
exponent de tenacitat. Exposada a uns objectius finals que la gran majoria,
avui, no compartim, i condemnem.
Hi ha una altra
tenacitat. També amb traducció social sobre el destí d’un poble. La tenacitat
de Gandhi en el seu afany per la descolonització. En l’àmbit individual la
tenacitat es mostra, sovint, més grandiosa. Com en l’episodi que explica George
Steiner, que va néixer minusvàlid de la mà i el peu dret i que va necessitar
una gran dosi de voluntarisme per fer-hi front: “Ho sento per la gent d’avui! Una vegada après que un petit handicap és,
al contrari, un gran privilegi, és a dir, una escola d’esperança, una escola de
la voluntat on es qualifica cada progrés, el fet que per lligar-se els cordons
de les sabates necessités un any d’exercici (quan ja existien les tanques de
cremallera)... és d’això del què parlo, o sigui, enlloc de dir-li al nen:
“Pobret, et farem les coses més fàcils”, se li ha de dir: “Quina sort que tens,
te les posarem més difícils!”. Sense caure en la més mínima presumpció diré que
vaig entendre molt aviat una de les màximes preferides del meu pare (és
d’Spinoza), que diu “la cosa excel·lent ha de ser molt difícil!”. Sí, exacte!
No es tracta pas de castigar: avui, quan totes les teràpies són teràpies de
facilitat, crec que és important créixer amb alegria. Perquè quan arriba l’èxit,
llavors és la màxima alegria!”.
Recordo de petit
que, en alguna ocasió, la meva mare m’havia fet intuir que hi havia coses que
li costaven de fer o de pair. Jo, alegrement i ingènua, li deia que ho deixés
córrer. Avui, i cada vegada més, moltes persones mantenen els llocs de treball
a contracor, fastiguejats, sentint-se manats per persones que consideren
incompetents o irresponsables, sentint-se trepitjats o ningunegats... no fan allò que desitjarien de fer, allò pel que se
senten preparats. En canvi, es veuen forçats fer-ho. I és que un dels aspectes
fonamentals de la tenacitat és el d’estar encaminada per la pròpia voluntat.
Però em sembla
que entre tots els factors que hem apuntat n’hi ha un que és central, sense el
qual la tenacitat deixa de ser un valor. I és la del cap clar. El fet dels
objectius que es persegueixen. Perquè qui ens marca allò que perseguim no som
ningú més que nosaltres mateixos. En tots els àmbits: en el personal, el
familiar, en el social i en el professional. Ser tenaç és una condemna quan
perseguim objectius equivocats, objectius que no ens porten a un creixement
personal, familiar, social... Hi ha qui s’enganya tota la vida dient que anem a
remolc de les coses, com hi ha qui s’enganya dient que l’”amor és cec”. No, no
és cert. L’amor no és cec, ni la vida ens porta per allà on no volem si
nosaltres no volem. La capacitat de direcció de la pròpia vida és la capacitat
per decidir quin objectius perseguim. I això és feina del cap, del pensar.
Pensar-nos a nosaltres mateixos, als nostres sentiments i les nostres llacunes,
les noves visceralitats i les passions que ens porten a fer allò que no-volem
fer... pensar-nos com a persona, com a parella, com a família... i com a país
ens ha de conduir a fixar-nos la fita del nostre projecte. Aquesta és la
primera, la gran feina, la més important de totes. No sucumbir a l’engany i als
paranys sota els quals vivim durant anys de la nostra vida.
A partir d’aquí, la tenacitat adquireix el seu màxim significat, perquè són
molts els objectius que es queden a mig fer, els projectes vitals que s’han
quedar en mer “somni” o projecte
adolescent. Ser tenaç és l’únic mitjà, perquè la tenacitat no és altra cosa
que la pràctica continuada de la intel·ligència aplicada a un objectiu fixat
per nosaltres mateixos. Ser tenaç és ser capaç de travessar el desert, perquè
sense passar el desert mai no arribem a cap terra promesa: ni a la plenitud del
nostre jo, ni a la plenitud de les nostres capacitats artístiques, relacionals,
intel·lectuals. Ser tenaç és ser intel·ligent en la constància de saber per què
fem coses que no volem fer, intel·ligent per revisar els objectius que ens hem
marcat, intel·ligent per posar tots els mitjans que cal per aconseguir-ho.
Avui la tenacitat no és pas un valor escàs, perquè des de molts àmbits es
conrea. He observat persones profundament tenaces en fer malviure als altres de
cara a aconseguir una plaça fixa a l’administració pública. Ho han aconseguit.
Del que ningú no ens salva és de la decisió de saber on volem anar.
Segurament aquest és el gran buid. Avui ens cal una tenacitat vinculada a la intel·ligència.
I, de totes les dimensions de la intel·ligència, vinculada a l’esperit. Perquè
fixar objectius vitals pels quals valgui
la pena dedicar tots els esforços, totes les hores, tota la passió és,
bàsicament, la tenacitat de la intel·ligència espiritual.