Articles

Arxiu d'articles seleccionats de la revista Valors

Ferran Sáez: “La participació requereix d’un compromís sòlid”


Parlem del fenomen de l’apoderament, aquesta voluntat de la ciutadania de recuperar quotes de poder i decisió, amb Ferran Sáez, un expert en democràcia i comunicació i actualment al capdavant del Centre d’Estudis de Temes Contemporanis (CETC) i de la revista Idees, editada per aquesta mateixa institució. El CETC és un organisme de la Generalitat de Catalunya que té com a objectiu estudiar, diagnosticar i avaluar els fets, els esdeveniments i les tendències de l’entorn contemporani que afecten la realitat catalana i universal, especialment els relacionats amb els camps tecnoeconòmic, sociopolític, ètic, ideològic, cultural, espiritual, del pensament i dels valors.

Des de l’any 1977 el distanciament entre la política i la societat s’ha fet gran, però els darrers anys encara s’ha fet més evident. S’ha de considerar la crisi econòmica com el punt d’inflexió?
No, rotundament penso que no. La gran ruptura, i cito un llibre de Francis Fukuyama, es produeix en una dècada que va del 1965 al 1975. I es tracta d’una gran ruptura cultural en relació els valors considerats tradicionals i respecte la percepció de les institucions, que ja no es veuen com una cosa intocable, solemne i inaccessible, sinó como una cosa a la qual s’hi pot accedir per vies no formals. És en aquell moment quan apareix la idea de l’apoderament de les institucions –enteses de forma àmplia, això sí– a les quals una persona ja hi pot accedir més enllà d’haver guanyat o no unes eleccions. Per tant, aquest canvi cultural es produeix molt abans de la crisi econòmica, encara que aquesta ara potser pot precipitar determinades conductes més aviat radicals, però en cap cas es pot considerar el punt d’inflexió.

Si aquest procés és tant llarg en aquest moment, en quin punt ens trobaríem? Algunes persones el consideren revolucionari. Ho creu així, vostè?
És un procés evolutiu que arrenca d’aquest moment que et deia i després de la crisi econòmica; es genera una sensació que això no té límits. Ara la gent es pensa que un ciutadà es pot apropiar de coses que abans no eren ni remotament seves. Per exemple, cada cop sembla més normal que a nivell municipal la gent pugui prendre decisions rellevants. Tenim un milió d’euros: què volen que arreglem aquest carrer o aquest altre? Aquest és un primer pas que s’ha pogut fer gràcies a les noves tecnologies.

Arran d’això: quin paper creu vostè que juguen les noves tecnologies en aquest procés d’apoderament?
Aquest sí: per mi el punt d’inflació és tecnològic. La tecnologia facilita una deliberació col·lectiva que d’una altra manera no hauria estat possible. Actualment, l’àgora pública, ja no és la plaça física, sinó que és [la xarxa social] Twitter i, al final, els polítics se’n fan ressò.

Les tecnologies ofereixen nous espais de participació…
De fet, són espais de deliberació, un pas previ, perquè no podem oblidar que la participació requereix d’un compromís. L’esfera de la deliberació permet certa informalitat; en canvi, la participació requereix compromís.

Ara hi ha més demanda de debat i participació en àmbits que abans eren estricament institucionals. Els límits del poder estan clars: fins aquí pot arribar la societat civil i fins aquí les institucions?
Hi ha unes limitacions de sentit comú. Si ara féssim un referèndum, determinades preguntes portarien a resultats previsibles. Per exemple, si preguntéssim a la ciutadania si vol pagar menys impostos, la majoria diria que “sí”. També hi ha temes sobre els quals la ciutadania no pot opinar. Hem de preguntar a la gent sobre la seguretat dels Mossos d’Esquadra? Jo crec que no. Hi ha d’haver una deliberació sobre la seguretat alimentària? No, són els tècnics sanitaris els que han de decidir. Hi ha coses que no poden ser deliberades per la ciutadania, no per un tema de legalitat, sinó purament per sentit comú. A finals dels setanta, Federico Fellini va presentar una pel·lícula titulada Prova d’orchestra (Prova d’orquestra), que es va mal interpretar.

Per què?
En aquest film l’italià plantejava una orquestra autogestionada que no volia director, però sonava malament. Això va causar molts problemes a Fellini perquè la pel·lícula va ser considerada una apologia del totalitarisme. Però la qüestió és que si no hi ha una persona que marqui quan han de començar a tocar els músics, allò no sona bé. Aquesta és la metàfora no sobre la possibilitat de l’auogestió, sinó sobre els seus límits.

De fet, el poder es pot delegar a la ciutadania, però, al final, algú sempre a d’agafar la responsabilitat de la gestió.
Sí, efectivament. I la responsabilitat es pot agafar, es pot delegar, es pot gestionar… però sent conscient que estàs modulant la teva pròpia llibertat. I, en aquesta modulació, pots prendre mal. Hi ha molts exemples de com certs extrems de democratització porten a resultats que no són els desitjats pels qui volien aquesta democratització. Todorov, en el seu darrer llibre, Els enemics íntims de la democràcia, parla precisament d’això. Un excés de democràcia, també pot ser nociu per la democràcia.

Creu que la societat realment està disposada a adquirir la responsabilitat del poder o només reclama capacitat de decisió però no vol assumir els valors que aquesta comporta?
És una tema de compromís. Si una persona vol participar en les decisions que pren el seu Ajuntament, perfecte. Ara bé, per exemple, cal reunir-se cada dimarts i dijous de 7 a 9 del vespre tots els dies de l’any, també si plou i si juga el Barça. Participar és comprometre’s a les verdes i a les madures, acudir a reunions tedioses i prendre decisions que potser no tenen cap atractiu. No és enviar quatre tuits donant la teva opinió. És, certament, aquí quan falla la qüestió. (…)

Si voleu llegir l’entrevista sencera, acudiu als nostres punts de venda o compreu-la directament al nou iQuiosc.cat.  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *