Articles

Arxiu d'articles seleccionats de la revista Valors

Fernando Vallespín: “El populisme és l’expressió de la crisi del sistema”


Fernando Vallespín, al seu despatx de la universitat. Foto: Sergio Ruiz/Valors

Fernando Vallespín, al seu despatx de la Universidad Autónona de Madrid. Foto: Sergio Ruiz/Valors

Conjuntament amb Máriam M. Bascuñán, acaba de publicar el llibre ‘Populismos’ i és expert en pensament polític. Per aquest motiu truquem a la porta del despatx de Fernando Vallespín a la UAM per conèixer la seva opinió sobre aquests partits. Director del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) entre 2004 i 2008, Vallespín és catedràtic de Ciència Política i de l’Administració a la Universitat Autònoma de Madrid, on també ha exercit de Vicerector de Cultura i director del Departament de Ciència Política de la Facultat de Dret d’aquesta Universitat. Ha estat també professor visitant a les universitats de Harvard, Heidelberg, Frankfurt, Veracruz i Malàisia. És un expert en teoria política i en pensament polític. Ha publicat centenars d’articles en revistes espanyoles i estrangeres i diversos llibres de teoria i ciència política, entre ells: ‘La mentira os hará libres: realidad y ficción en la democracia’ (2012), ‘España/Reset: Herramientas para un cambio de sistema, con Joan Subirats’ (2015). És col·laborador habitual del diari El País i d’algunes tertúlies polítiques radiofòniques.

Avui la paraula ‘populisme’ té una connotació pejorativa. És injusta aquesta valoració?
El populisme s’ha convertit en una invectiva amb tints molt negatius. Per exemple, avui a la Unió Europea no es pot criticar res que tingui a veure amb la política perquè de seguida et titllen de populista. Una forma meravellosa d’eludir la crítica! S’ha estès molt això que podríem anomenar un “populisme anti-populista”. Però és un fenomen complex i polimorf. El que és important és adonar-se que el populisme no és una ideologia política. De fet, si fos una ideologia, no hi hauria populismes de dretes i populismes d’esquerres.
I si el populisme no és una ideologia, què és?
És una forma d’acció política que es caracteritza sobretot per l’ús d’una determinada retòrica. Una retòrica molt ampul·losa usada per un líder o un partit que s’erigeix ​​en representant del poble i hi apel·la contínuament. Un poble que se suposa que està sent maltractat per algú, alguna elit o grup social concret. Històricament el populisme sol aparèixer quan no funcionen bé els sistemes democràtics o en societats on la modernització erosiona les condicions de vida tradicionals. Per exemple, en espais rurals on els moviments camperols s’alcen enfront de la industrialització. A grans trets, avui dia, el context social que explica l’aparició del populisme és la globalització.
La globalització seria la principal causa de l’expansió del populisme justament ara?
La globalització ha generat un conjunt de transformacions que provoquen temor al futur. Un exemple serien les deslocalitzacions empresarials. A Estats Units els votants de Donald Trump són majoritàriament homes blancs, de classe mitjana, que, afectats per la globalització, han hagut de canviar de feina. En segon lloc, la globalització també ha generat una pèrdua de l’esperit de comunitat i un trencament d’una forma de vida tradicional en què molts se sentien segurs i acollits. Per exemple, quedant-nos a Espanya, moltes famílies de la serralada cantàbrica depenen des de fa segles de la producció lletera, però ara les seves condicions de vida estan marcades per les directives europees. La globalització també provoca migracions, que conseqüentment canvien la demografia de molts països. La gent ja no reconeix el seu poble i se sent “envaïda”. A les grans ciutats això s’integra millor, però no així en zones rurals, que és on aquests partits aconsegueixen els seus millors resultats. El populisme és un moviment de reacció enfront de tot això. Però, i això és important, sense oblidar que el populisme és també expressió d’una crisi interna dels sistemes democràtics.
Per tant, els populismes apareixen en els moments de crisi del sistema.
Cal tenir clar que els populismes no són necessàriament una amenaça per als sistemes democràtics, tot el contrari: permeten que aquests prenguin consciència de moltes de les seves deficiències. Els populismes no són la causa sinó el resultat del mal funcionament del sistema democràtic. Un sistema en el qual el ciutadà s’enfronta a partits que es presenten com a diferents, però que, en el fons, acaben aplicant les mateixes polítiques. Dit d’una altra manera, el populisme posa en evidència una crisi de representació –la gent no se sent representada pels partits– i la imposició d’una política tecnocràtica i freda. En aquest context, el líder populista parla al poble d’aquelles coses de les quals ha estat privat i aquest recupera el protagonisme en perjudici de les elits que fins al moment han monopolitzat l’acció política i han impedit una democràcia autèntica.
Si el populisme ens mostra algunes esquerdes del sistema, potser no és tan dolent com alguns s’entesten a convèncer-nos.
És cert. Alguns no volen fer front a crítiques molt ben plantejades per part d’alguns partits populistes, igual que les elits econòmiques s’han desentès ja del destí dels seus països, o que les elits polítiques fan un ús patrimonialitzat de les institucions públiques. D’altra banda, tampoc podem oblidar que el populisme és profundament emocional. Per això, en el cas del populisme de dretes gairebé el cent per cent dels partits són nacionalistes. El populisme intenta recrear una comunitat que creu estar perdent. Per exemple, tornar a la França original i als valors de la civilització occidental en el cas del discurs de Marine Le Pen. El populisme és un neonacionalisme i com a tal identifica enemics externs i interns, aquells que estan alterant l’estructura de la composició de la població, musulmans a França i mexicans als Estats Units.
Els populistes critiquen el sistema, parlen en nom del poble, però es presenten a les eleccions i acaben integrats dins del sistema. No és una mica contradictori?
Ells vénen a dir: “El poble som nosaltres. Nosaltres som els representants de l’autèntic poble”. Els sistemes polítics cada vegada estan més fragmentats i, com a fenomen de reacció, les formacions populistes subratllen la seva dimensió antielitista, però encara més important, la seva dimensió antipluralista. Segons ells, hi ha una única manera de pensar [el poble] i, per tant, el sistema representatiu formal [pluralitat] no es correspon amb la idea d’autenticitat que els partits populistes representen. Hem de pensar que, per exemple, a Finlàndia hi ha un partit populista anomenat Els Veritables Finlandesos. Com si els altres no ho fossin! I a França, Le Pen acusa les elits polítiques franceses de traïdores per vendre l’ànima francesa a Europa. I Trump, en el seu discurs com a president, va manifestar que volia tornar des de Washington el poder al poble. Una manera de dir que el sistema democràtic ha privat el poble de la seva capacitat per autogovernar-se. Però sí, un cop al poder no poden evitar haver de fer front a la gestió quotidiana dels problemes. No es governa a base de proclames, sinó mitjançant decisions i ponderant una pluralitat d’interessos.

Si voleu llegir l’entrevista sencera, acudiu als nostres punts de venda o compreu-la directament a l’iQuiosc.cat.  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

For security, use of Google's reCAPTCHA service is required which is subject to the Google Privacy Policy and Terms of Use.

If you agree to these terms, please click here.