Articles

Arxiu d'articles seleccionats de la revista Valors

Fermín Aio: “Per aconseguir una pau sòlida cal una catarsi. És el moment de parlar”

Queralt Flotats/Maria Coll

Fermín Aio

Fermín Aio

Reconciliació. Aquesta és la paraula clau del documental de Fermín Aio, estrenat a principis de novembre al País Basc, basat en el llibre homònim escrit pel bisbe Juan María Uriarte. Un documental on parlen sense ressentiments i amb voluntat de reconciliació víctimes d’ETA però també dels GAL. Recuperem l’entrevista que li fèiem des de ‘Valors a l’Alça’ ara fa uns dies.

Per què va decidir fer aquest documental?
Tot va començar amb un homenatge que es va fer a una víctima d’ETA, un sergent major de l’Ertzaintza que va ser assassinat el 1993, i l’any passat, el 23 de novembre, quan es complien vint anys dels seu assassinat, se li va fer un homenatge en el qual va participar molta gent diferent, també dos presos, exmembres d’ETA, que van abraçar la viuda de Joseba Goikoetxea; va ser un moment molt important. El missatge que van llançar les víctimes allà estant era un missatge esperançador. Un missatge de futur en què ens ensenyaven com superar una pèrdua tan gran i pensant en què això no torni a passar.

La base del documental és l’assaig ‘Reconciliación’ de monsenyor Uriarte. Per a tu què és necessari perquè hi pugui haver una veritable reconciliació?
Bé, aquesta és una paraula discutida fins i tot per les víctimes. N’hi ha moltes que pensen que no tenen perquè reconciliar-se amb ningú perquè no han estat enfrontats mai amb ningú. N’hi ha alguns que parlen de reconciliació, altres que parlen de convivència… però hi havia una cosa que deia Uriarte en el llibre que perquè la pau fos duradora, sòlida… calia un procés “catàrtic”, en què els que han fet mal reconeixin que han fet aquest mal i demanin perdó a les seves víctimes, i que a la vegada les víctimes les puguin perdonar. És, doncs, una paraula que crea polèmica. Però en realitat ja anava bé perquè és el que ens fa parlar de com construirem el futur; tothom no està d’acord en com però si en què l’ús de la violència no és un camí acceptable.

El perdó és una peça clau perquè tot aquest engranatge es comenci a moure?
Bé, l’element clau és que els victimaris –les persones que han comès aquests crims– reconeguin que han fet aquest mal. Si aconseguim que moltes d’aquestes persones facin aquest gest haurem aconseguit que en el futur, si hi ha problemes –que n’hi haurà– a ningú se li ocorreixi que la violència és una forma de resoldre’ls.

En tot aquest procés quin paper ha de tenir el passat? Com s’ha d’explicar la història del que ha passat?
Bé, el fet és que la història són moltes històries, i si hi entres una mica en detall, sempre queden coses que a vegades encara no es poden explicar; hi ha molts crims dels quals encara no se sap qui és el victimari o en altres casos hi ha assassinats que tenien una significació política però que atempten totalment contra els Drets Humans. Aquesta lectura del passat és molt complexa i per fer-la cal parlar molt. Ara tot just ho estem començant.

La figura de Juan María Uriarte, que també apareix en el documental, ha estta suficientment reconeguda?
No. Per a molta gent al País Basc, ha estat una figura important; sempre ha tingut un discurs basat en l’ésser humà, en què la violació dels Drets Humans és una cosa que no es pot permetre. I ho ha defensat en el cas dels crims d’ETA però també dels crims de l’estat, de la guerra bruta, dels abusos policials… Sempre hi ha estat, intentant construir una “ètica social” que fes que aquest tipus de coses la societat no les admetés. No se li ha agraït prou.

En el teu documental hi parlen els fills de les víctimes? Per què aquesta opció?
Mira, doncs perquè la majoria d’ells ara són pares, acaben de ser-ho. En el seu moment van ser fills de persones assassinades i ara ja són pares. I molts d’ells diuen que, justament en el moment de ser pares és quan han estat conscients dels mal que se’ls va fer en el seu moment, perquè veuen la relació que tenen amb els seus fills o filles… s’hi senten identificats. I clar, que no volen això pels seus fills. I que faran tot el que faci falta perquè això no torni a passar. És el compromís que ells han près amb la societat.

Això vol dir que la pau i la reconciliació necessita de generacions?
Sí… fixa’t que encara hi ha gent que parla de la Guerra Civil i que no li sembla bé obrir les fosses dels que van ser assassinats… o durant el franquisme. És una feina de molt de temps.

Per què ha optat per un format en què les víctimes converses entre ells i no per les clàssiques entrevistes a una sola persona?
Des del principi vam pensar que d’aquesta manera es crearia una atmosfera d’intimitat entre ells que faria que el seu testimoni arribés d’una forma més profunda a la gent. De fet, una cosa que sobta a la gent que ha vist el documental és que quan parla una víctima no se la veu a ella sinó a l’interlocutor, que l’està escoltant. Així es crea la sensació que ets tu, el que és allà.

Hi ha algunes de les víctimes que parlen per primera vegada en aquest treball. Al País Basc hi ha ara una necessitat de parlar que abans no existia?
Ara que s’ha acabat la lluita armada, efectivament la societat sembla que està més atenta al que puguin explicar les víctimes. Ara és el moment en què s’ha de parlar. Que parli tothom i que tothom expliqui la seva història. I així, a poc a poc, anar construint les bases per a un futur.

Expliqui’ns algun moment del documental que l’hagi sorprès especialment.
Totes les entrevistes eren especials; es creava una atmosfera… Era com si ens deixessin entrar en una bombolla d’intimitat. Jo sortia fet pols, de cada entrevista. Ploràvem sempre. El que més em va sorprendre va ser la capacitat de comunicació que tenien tots, que els sortia d’aquest compromís amb la societat perquè el que els havia passat no s’oblidés però no per usar-ho com a arma contra ningú sinó que servís com a vacuna, com a lliçó, per a la resta de la societat.

Les víctimes parlen de soledat, de dolor… i d’incomprensió.
Per a alguns, les víctimes només van començar a aparèixer quan se’n va poder treure un rèdit polític. Això a les víctimes els dol molt; el veure que –particularment– les institucions que han de defensar els seus drets han estat per a tot el contrari. I no obstant posen el seu testimoni al servei del futur.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *