Articles

‘Escultura i poesia’ de Cinto Amat

A rel de la retrospectiva de l’escultor Manuel Cusachs (“El pas del Temps 1947-2017”) de fa poques setmanes a l’Ateneu de Mataró, el poeta Carles Duarte, l’alter ego del mateix Cusachs segons definició autobiogràfica recollida a la separata de l’Armari Blanc que es podia obtenir a l’exposició (“4 mestres i 1 alter ego”), recordava que el també poeta i escriptor Josep Vallverdú havia qualificat l’escultura de Cusachs com “escultura lírica”.

En efecte, disfrutant de l’exposició, i en particular de l’obra escultòrica profusament representada, la contemplació de les peces deixava la sensació d’haver-se buscat per part de l’autor una comunicació lírica entre la figura, cada figura, i el contemplador. Hi ha, segurament, aquella expressivitat i harmonia sinuosa seguida de volums que Josep Pla comentava a Cusachs parlant d’escultura en general, és a dir, la destresa de l’ofici adquirida al llarg de molts anys. Però hi ha alguna cosa més, hi ha la voluntat de fer arribar a través de la figura l’expressió de quelcom interior, una intuïció, una mirada, un caràcter, que es comunica imperceptiblement a qui la contempla. Hi ha un ferment poètic en la manera d’esculpir de Cusachs, com comentava Joan Fuster en la presentació literària de la sèrie escultòrica del mateix autor “12 senyes de Catalunya”, i per això mateix una comunicació emotiva, lírica, que deixa un pòsit d’emoció i de compromís afectiu que va molt més enllà de la simple sensació d’agradar o no agradar.

Sense aquesta capacitat lírica expressiva m’atreveixo a dir que Manuel Cusachs no hauria establert la relació directa i familiar amb la poesia que defineix una bona part de la seva obra escultòrica. Una obra que ell mateix ha definit com de servei humil, en el sentit que li recordava Espriu en una de les llargues converses que hi va mantenir mentre preparava la sèrie d’escultures de “El caminant i el mur”: ”El veritable creador, potser sense saber-ho, disposa d’un grau molt elevat d’humilitat si és que coneix les seves pròpies limitacions, i a l’hora de crear aquesta humilitat el fa ser gran”.

“Cusachs o el bronze que camina”, va titular el poeta Ramon Pinyol i Balasch el pròleg de presentació de la sèrie “El caminant i el mur. Un bronze que camina, que busca, que capta, que comunica, que estableix relació directa amb la terra, els seus homes, els seus símbols, la seva història, els seus mites i el seu futur, com també afirmà Joan Fuster classificant les “12 senyes de Catalunya”.

La pòiesis grega és creació, i l’obra de Cusachs en aquest sentit és pura creació i està empeltada directament i beu de la poesia tal com avui l’entenem i llegim, com també de la riquesa de la prosa literària, sense la qual no es podria explicar la capacitat de copsar els detalls expressius dels seus retrats escultòrics, per sobre de tots els de Josep Pla i Salvador Espriu. En els apunts de l’Armari Blanc” Cusachs descriu amb tota mena de detalls les singularitats de l’aparença física del rostre d’aquests dos creadors i l’impacte que després trasllada a les seves figures en el retrat que en fa.

Cusachs fa escultura de la poesia de Salvador Espriu. D’altra banda il.lustra poemaris de Carles Duarte (“Els immortals”) i de Josep Vallverdú (els dos “Bestiolaris”), però el més significatiu és que en la simbiosi amb el seu alter ego, Carles Duarte, aquest fa poesia de les seves escultures (“D’una terra blava”, “Noia d’aixa” i “Serra la bella” a partir de la sèrie escultòrica “El somni del vell fuster”). La reciprocitat entre escultura i poesia és total. I encara s’hi hauria d’afegir l’impuls poètic que arrenca de la poesia dels arbres de Celdoni Fonoll per explicar la recent sèrie creativa de Cusachs sobre “Caràcter d’arbre”.

Als qui ens agrada la poesia no ens és gens difícil de veure que algunes sèries d’escultures de Cusachs que no tenen encara expressió poètica literària (escrita) són en si mateixes poesia, no s’haurien creat sense la dimensió poètica de la manera de fer de l’escultor. Per exemple, la sèrie de deu esculturues de l’Interludi dels ceps. Simbologies de la terra viva” (1999-2000). L’autor fa parlar la vinya amb el cep exultant, els ceps en zel o l’òscul de ceps com si en l’expressió de cada figura hi llegísim les estrofes d’un llarg poema que es va desenvolupant sobre el fons de la terra, el sol i la pluja. El mateix s’esdevé amb la sèrie “Signes del no-res” (1.999) en la qual el ritme del vers s’endevina en l’equilibri i l’harmonia de les formes que dialoguen entre si com si busquessin la fusió del so i del sentit propi de la poesia. Idèntica percepció es pot tenir en la sèrie anterior de les “12 semblances de l’any” (1.988) on el pas del temps es transparenta en el gest fecund de la feminitat, en la paraula que es fon i s’encadena amb la matèria del cicle natural de la vida.

Seria imperdonable no interpretar la sèrie “La veu dels peus” (2000), en terra cuita i que rima en el seu mateix enunciat, com una invitació irònica i amable a acabar amb paraules el sentit poètic de les formes que comencen als peus i suggereixen amb un impuls cap amunt, que només es pot expressar verbalment, el moviment dels braços, de les mans, de la cara, dels llavis, del cos sencer.

Quan Cusachs defineix les seves escultures com a “simbologies”, “signes”, “semblances” o “senyes”, en realitat està projectant la seva pòiesis, la seva creació a través de les formes cap al fons inesgotable de paraula i matèria que es busquen i es troben per completar-se recíprocament en l’intent, sempre inacabat, d’expressar les múltiples facetes de la vida.

Cinto Amat és advocat

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

For security, use of Google's reCAPTCHA service is required which is subject to the Google Privacy Policy and Terms of Use.

I agree to these terms.