Articles

“Es pot educar en l’èxit?”, per Gregorio Luri

Aquesta és una pregunta que solament pot ser formulada en un país on tot el que sona a jerarquia aixeca espontàniament tota mena de reticències… amb dues excepcions notables: la bellesa física i l’esport. A les escoles, de fet, és ben probable que es col·loquin en llocs ben visibles els trofeus esportius, però difícilment trobarem alguna referència als alumnes que han sobresortit per la seva excel·lència intel·lectual. Però el que és evident és que ningú hauria de ser educat en el fracàs.

Un dia el filòsof atenès Diògenes es va aixecar d’hora, va anar a l’àgora i va començar a discursejar una estàtua. No van trigar molt els atenesos en aturar-se al seu voltant. Era ja el capvespre quan Diògenes va finalitzar el seu discurs a la imatge de pedra. Algú li va preguntar pel sentit de la seva conducta i Diògenes li va etzibar: “M’exercito en fracassar”. Però és evident que Diògenes no volia exercitar-se en fracassar, sinó en una cosa de ben diferent: en la resistència al fracàs, o sigui, en el que avui anomenem resiliència.

En enginyeria es dóna el nom de resiliència a la capacitat que tenen determinats materials de recuperar el seu estat desprès d’haver estat sotmesos a una pressió deformant. En el cas de l’ésser humà, la resiliència designa la capacitat de sobreposar-se a una frustració o un trauma emocional. És un altre nom de l’antiga virtut del coratge. Una persona que s’enfonsa davant qualsevol frustració la considerem d’una feblesa patològica. I gairebé pensem el mateix de la persona que justifica amb qualsevol excusa els seus fracassos, per no haver-los de fer front.

L’èxit no té res a veure amb l’evitació dels fracassos, sinó amb la capacitat de treure’n alguna lliçó profitosa de la inevitable experiència del fracàs. Per això, en l’educació, l’error hauria de ser una oportunitat d’aprenentatge. A la Ratio Studiorum, que va ser el text fundador de la pedagogia dels jesuïtes, es parla de l’error com d’una “felix culpa”, és a dir, com d’una oportunitat afortunada de corregir les pròpies passes. Podem definir de mil maneres l’educació, però de ben cert, qui no sap aprendre dels seus errors, està mancat de la ductilitat que caracteritza la persona educada. Per cert, la ductilitat és també la capacitat de determinats metalls d’ésser estirats permanentment sense rompre’s.

Roland Fryer és un professor negre d’economia de Harvard que ha assolit una certa anomenada amb els seus estudis sobre la diferència de resultats acadèmics entre els blancs i els negres. Constatant que aquesta diferència sembla insalvable, va promoure la idea d’incentivar econòmicament els alumnes negres. David Brooks, famós columnista del The New York Times, el va qualificar de “the Harlem miracle”, per entendre que d’aquesta manera es pot eliminar l’abisme acadèmic entre blancs i negres als Estats Units. Fryer proposa pagar els nens pobres que treuen bones notes per incentivar el seu esforç i estimular els seus companys a imitar-los. La mesura, que ja s’aplica en algunes zones,  ha estat molt criticada, però ningú no ha posat en qüestió el repte moral de l’eliminació de les desigualtats enquistades en el sistema escolar.

Quan Jaap Dronkers, un sociòleg de l’educació socialdemòcrata, critica la incapacitat “dels mètodes pedagògics suaus” per reduir la desigualtat d’oportunitats educatives, ens està enfrontant a aquest mateix repte. I el mateix fa l’historiador laborista Tony Judt quan es mostra contrari als educadors que han difuminat la diferència entre l’excel•lència i la mediocritat i han confós l’igualitarisme cultural amb un populisme antielitista.
Si el compromís de l’escola amb l’èxit efectiu dels pobres és solament retòric, llavors és còmplice del seu fracàs.

L’educació és essencialment un acte d’amor, perquè el principi d’educabilitat, que sustenta tota l’acció docent, ens obliga als mestres a ser uns amants molt gelosos del millor que poden esdevenir els nostres alumnes.

La llibertat humana posa de manifest la seva radicalitat quan l’entenem com la possibilitat de fer efectiva alguna de les nostres heterogènies possibilitats de ser. Però l’experiència de la llibertat no es dóna en la contemplació del catàleg de possibilitats de vida al nostre abast, sinó en la tria, perquè no totes les possibilitats del que podem ser ens condueixen cap a la millor versió de nosaltres mateixos. Educar és tirar de nosaltres des de lluny, des de l’ambició del millor que podem arribar a ser. Ara bé, cal acompanyar aquesta ambició d’eines i instruments que facin possible, si més no, encaminar-nos cap aquest ideal.

L’èxit es pot entendre de moltes maneres. Això depèn de l’orientació moral de cada persona, però perquè hi hagi alguna possibilitat, hem de tenir recursos. Ja hem parlat de la resiliència i de la capacitat per aprendre dels errors. Afegeixo ara el recurs de la competència lingüística.

Diferents estudis internacionals han posat clarament de manifest que el nombre de llibres que hi ha en una casa és un índex molt fiable del rendiment escolar d’un noi. A l’escala PISA, els nens que tenen a casa menys de deu llibres obtenen una puntuació de 400, mentre els que tenen cent, arriben a 500. La influència de la qualitat del llenguatge familiar en el desenvolupament del nen es deixa notar molt aviat. Cap els vint mesos els nens amb mares d’un alt nivell educatiu dominen 200 paraules, mentre que els que tenen mares amb un pobre nivell educatiu, amb prou feines arriben a  20. Als vint-i-sis mesos els primers superen les 800 paraules i els segons arriben a les 200. Els nens de famílies culturalment sofisticades escolten una mitjana de 2.100 paraules cada hora; els de nivell baix, 600. Cal afegir que els primers senten en una hora trenta-dues afirmacions i cinc prohibicions i els segons, cinc afirmacions i onze prohibicions. Les conseqüències d’aquestes diferències incideixen en els resultats escolars. De fet a quart de primària ja intuïm quins seran els nens que fracassaran escolarment. La nostra escola no sap compensar les diferències lingüístiques que porten els nens en arribar-hi. En conseqüència, està abandonant a la seva sort un nombre important de nens pobres. ¿Es pot posar honestament en dubte que aquests nens necessiten urgentment que la paraula èxit tingui per ells un significat escolar concret?

Necessitem fer el que calgui perquè els nens més pobres rebin a l’escola el que a casa de cap manera poden rebre. Necessitem una escola que no accepti cap excusa pel fracàs, perquè els nens fracassen quan ningú posa davant d’ells de forma versemblant les seves possibilitats més altes i els dóna eines per poder-les triar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *