ENTREVISTA A MÒNICA TERRIBAS, PERIODISTA I PRESENTADORA DE ‘LA NIT AL DIA’

‘Es fa molta televisió al servei de la gent’

La seva visió sobre la televisió que s'està fent avui en dia quin és? És vostè una apocalíptica, de les que diuen que no es fa res de bo?

Jo crec que no hi ha un blanc i negre, si que és veritat que estem sotmesos a una dinàmica molt competitiva, molt comercial, però que és veritat que es fan moltes coses, moltes, i que per tant dins les moltes que es fan crec que n'hi ha moltes que comuniquen coses que estan bé i estan al servei de la gent. El que passa que si que és veritat que en els horaris de màxima audiència prima l'entreteniment perquè prima el resultat i aleshores en aquestes hores hi ha una gran concentració de programes d'una única funció que és entretenir el personal. Es vol captar la seva atenció i mantenir-los enganxats a la pantalla. En aquestes hores es minimitza molt la força que té la televisió de mitjà transformador de la realitat i es converteix en un mitjà que el que busca és enlluernar el personal per tenir-lo enxampat. En aquesta vessant si que és veritat que la percepció que li pot arribar al ciutadà és que la televisió només fa entreteniment. Després hi haurà qui cregui que aquest entreteniment està ben fet i altres que diran que està ben fet, també depèn de les prioritats de les cadenes i les motivacions dels equips que hi ha darrera els programes. Jo no hi crec gens en la divisió entre televisió bona i televisió escombraria. Finalment, que un producte sigui considerat teleescombraria dependrà molt de la persona que el mira.

Precisament a vostè li han deixat fer 'La nit al dia' en aquesta franja reservada a l'entreteniment.

Si, jo crec que és fet molt demostratiu de l'etapa que el Paco Escribano fa com a director [de Televisió de Catalunya]. És veritat que la televisió pública del nostre país ha optat per un segon prime-time, en general per una televisió que fuig dels continguts de periodisme rosa, fuig sistemàticament de furgar en la vida personal de la gent, i això és en tota la graella; no existeix aquesta tendència del nostre periodisme que existeix en altre cadenes però a més a més que aposta per un tipus de programa -no La Nit al Dia- que estan situats rigurosament en prime time com Un lloc estrany o Els set pecats capitals que van més enllà del que és purament entreteniment i ofereixen altres coses. La nit al dia és un més d'aquests programes, igual com Els matins de TV3 del Cuní, on es dóna més informació que opinió i la valoració.

Quins valors creus que s’estan difonent actualment des de la televisió?

Jo crec que la televisió com a la resta de coses de la vida, com les empreses o les escoles -tot i que aquests elements el corregeixen molt més que la resta- crec que la televisió i els mitjans de comunicació en general reflecteixen els valors que s’estan apoderant del funcionament de la nostra societat que essencialment és la competència, l’èxit i triomfar. En termes socials s’entén que una persona que han aconseguit coses és que les ha aconseguit en l’àmbit econòmic i social. Això s’està imposant en tots els àmbits, no només en els mitjans. Els mitjans són el reflex d’això. Per exemple, la meva carrera professional, que ja té molta feina al darrera, dels molts anys que m’he dedicat al periodisme la gent valora els quatre o cinc últims, que són els de La nit al dia, quan jo m’ho he passat infinitament millor en etapes anteriors -tot i que m’ho passo molt bé i sóc molt feliç- però ho valora perquè surts per televisió, la gent et coneix... els valors que pesen a la societat, que els hi hem donat valor en funció de la vessant més crematística de la realitat, de dir si ets més conegut és que et cotitzes més vol dir que peses més. La teva opinió val més que fa quatre dies? Ara la gent em truca per demanar-me opinió sobre qualsevol cosa i això que no sé més d’aquest tema que fa deu anys i llavors ningú em trucava! M’he convertit en un valor pel fet de ser coneguda i sortir a la televisió. Estem, en aquest sentit, en una societat injusta i malalta. Que jo surti per televisió no em fa ni més llesta ni més entesa en res que fa quatre anys i en canvi jo ara tinc l’oportunitat de dir i fer coses, que si no em frenés podria fer-les. Hi haurà gent que es freni i gent que no. I parlo des de l’experiència dels mitjans de comunicació no només perquè sigui la meva sinó perquè és un motor de molta d’aquest funcionament: cridem a la gent a intervenir en els nostres programes i els convertim en personatges, fent un mal ús del servei públic de televisió, de ràdio o de premsa. Fem un servei a la societat i per tant tots els mitjans -públics i privats- han de ser responsables. Tot s’embolica molt, els valors que transmetem no són de: anem a fer una societat millor, amb més capacitat de diàleg, més constructiva... finalment es valora els punts d'audiència que puguis tenir un dia determinat.

Això és el que pretén vostè des del seu programa, invertir aquesta tendència...

Clar, hi ha casos molt paradigmàtics: el dia de la treva després d'ETA jo volia i l'equip tenia molt clar que el dia que arribés aquesta treva volíem una sèrie de coses que fins llavors no s'havien explicat a través de personatges que han estat la cuina d'aquesta treva com Alec Reid. Jo sabia que aquesta entrevista en prime time era duríssima perquè era una entrevista en anglès, amb un capellà de setanta anys però també sabíem que era una de les persones claus en el procés. I per tant posar-lo en prime time a TV3 era una aposta molt arriscada en aquests sentit, perquè les altres persones estaven entrevistant a bascos que estaven opinant en general de la treva d'ETA: Arguiñano, Clemente... La nostra responsabilitat és donar missatges perquè la gent entengui millor les coses, no perquè les digereixi millor. Si és així millor, però sobretot perquè les entengui. Això un dia pots fer-ho millor o pitjor però que el principi fonamental que ens ha de motivar a nosaltres és que la gent entengui millor el que passa és una màxima que si ens n'oblidem podem arribar a fer tota mena de disbarats. Com per exemple un dia clar donar una informació banalitzada d'una realitat essencial en què no la podem pifiar.

L'anàlisi sobre els mitjans de comunicació és el mateix si parlem de televisió, ràdio i premsa?

El funcionament de la premsa i la ràdio és el mateix que el de la televisió excepte la pressió de les audiències diàries. I punt. És l'única diferència.

No hi ha una capacitat més de matís, dels diaris?

Si agafes els diaris i els analitzes amb calma et trobaràs que tenen més espai i poden abordar més temes i abordar-los amb més capacitat. Però per exemple el que alguns diaris van fer amb l'11-M a mi em sembla molt proper al que la gent anomena televisió de baixa qualitat. Es van dedicar a fer perfils individuals de cadascuna de les víctimes, és un dels periodismes més grocs que he vist mai. La premsa juga al que juga i publica coses que són veritat a mitges i fa titulars que no es correspo-nen amb el cos del text en absolut. Es pot fer mal periodisme en qualsevol mitjà, mala comunicació en qualsevol. Només passa que la premsa i la ràdio no tenen la mateixa pressió que la televisió però la tindrà. Jo vull veure el número de lectors de cada columna de diari. I el dia que això arribi sabrem quina és la puresa del periodisme que es fa a la premsa i a la ràdio. La premsa només té el número d'exemplars venuts a l'hora de saber què interessa la gent.

Què diria dels receptors dels programes de televisió. Hem après a mirar la televisió?

Jo crec que molt. Un dels grans defectes que en el món acadèmic no sabem explicar bé -a banda que no s'ha pogut fer tota la recerca necessària- que la televisió no té un efecte immediat. Encara ara pesa molt allò de l'agulla hipodèrmica, que és que tu dius una cosa per televisió i allò té un efecte directe a la gent que et veu. Aquesta teoria es va descavalcar fa anys però continua la gent pensant que perquè surti un nen dient "collons" aquell nen estarà reproduint a casa aquest missatge tot el dia. I en l'àmbit polític per molt que un polític ens demani que el votem no ho farem. Els nostres cercles referencials més potents en la vida quotidiana no són els mitjans de comunicació, són els nostres amics, la nostra feina, el nostre entorn familiar, les nostres creences... tot això són punts de referència que fan balanç amb tot el que ens arriba de fora. Donem molt més crèdit a tot allò que ens arriba de fora que no pas al que ens arriba per televisió i ràdio. Nosaltres contrastem com a receptors tot el que ens arriba. Amb el que pensem, el que hem viscut, la informació que aconseguim... quan més aïllada està una persona més capacitat d'influència tindrà aquell emissor però si una personal té un àmbit prou ric el nivell d'influència dels mitjans disminueix. El que passa és que la tendència és a pensar que si surt per la tele tothom s'ho deu estar creient. Això no funciona de manera automàtica. Quan surt un polític per televisió i li veu el llautó diu: no me'l crec. I en canvi en sortirà un altre i dirà: aquest si que me l’estic creient. Doncs perquè ha rebut una educació d'una determinada manera, perquè haurà simpatitzat amb uns determinats valors que estan en sintonia amb aquella persona... per molts factors que formen part d'aquesta dinàmica complexa que és la formació de l'opinió i del criteri.

Respecte això creu que és educar a veure la televisió és una feina que s'hauria de fer a les escoles, a la família...

Jo crec que es fa. On més suspenem és en el funcionament familiar, perquè la societat ens ha abocat a una vida que no ens permet dedicar als nens les hores que necessiten. Jo això ho pateixo, com totes les mares. La feina no és mal feta des de les escoles; fan un munt de feina. El problema és que els ciutadans treballem, anem a buscar els nens, els deixem en cangurs... no podem penjar a l'escola tota la responsabilitat. I t'ho dic jo que sóc una mare amb un fill que voldria poder estar a les nits amb ell i dedicar-li totes les hores i jo estic aquí des de fa quatre anys, aquest any sense divendres, però de dilluns a dijous el meu marit està a casa o la meva padrina fent la feina que a mi m'agradaria estar fent. Doncs aquesta feina d'educar-los en la televisió, en el llegir, en mil coses... és una funció que potser abans els pares feien més, o els germans. Jo en tinc cinc i a nedar, a llegir i a escriure me'n van ensenyar els germans. Tenim una assignatura molt suspesa que és com adaptem la necessitat de que tots treballem amb la vida quotidiana i els nivell d'exigència d'una educació normal. Jo ho veig quan llegeixo contes al meu fill. A mi m'agrada molt llegir-ne però al meu marit no i en llegeixo molts al cap de setmana però veus que el nen no té l'hàbit perquè de dilluns a dijous no n'hi llegeixen... tot és molt complex, te n'adones que tot a la vida té pros i contres. També els nens ara són més independents, més autònoms, més llestos i saben fer més de tot...

Tornant al teu programa. És de reflexió i interpretació i a nivell d’audiència funciona. Vol dir això que la gent voldria aquest tipus d'informació en els Telenotícies?

No, no. Jo crec que no. El nostre informatiu funciona bé però està en competició amb els programes d'entreteniment on més matraca econòmica hi ha invertida. Nosaltres estem en un horari pel qual els espectadors que no volen entreteniment es queda enganxat a nosaltres. Que no són molts eh? Estàvem acostumats a que aquests tipus de programes no els vol veure ningú. Avui que hi ha tantes cadenes, fer un deu o un dotze per cent d'audiència parlant amb dos vocals del Consell General del Poder Judicial ja és molt. Entrevistes de mitja hora parlant de coses tècniques... i a l'altra banda fas zàping i veus coses molt més disteses... Jo m'he vist des de casa, quan he estat malalta o estava fent una altra cosa i veig La nit al dia i penso... això és extraterrestre, en comparació amb la resta!

Ara, el TN Migdia i el TN Vespre fan una funció fonamental que és enviar la informació imprescindible en una hora en què el nivell d'atenció del receptor no pot ser d'estar assegut digerint una entrevista a fons. És un moment d'arreglar la taula, d'arreglar els nens perquè tornin al cole... sents un titular, un altre... el consum del TN és molt de Guadiana... el de La nit al dia és: t'asseus al sofà i vas veient coses. És un consum molt conscient, molt reposat, molt triat. I té una part important d'audiència -hi ha dies de 350.000 espectadors, altres que només superem els cent mil-. No seria bo que intentéssim fer invents a altres franges horàries.

L’arribada de la TDT facilitarà que hi hagi altres tipus de continguts o precisament aquests continguts seran més homogenis?

Vaig fer un article on feia aquesta reflexió. Em transportava a quan van aparèixer les privades, quan es deia que aportarien més qualitat perquè la competitivitat esperonaria les televisions públiques. Hem tingut més varietat del mateix format amb recursos cada vegada més escassos per rentablitzar les inversions. Amb la TDT serà el mateix. Hi haurà més canals, especialitzats, on es faran productes com a xurros per rentabilitzar el màxim les estructures. Espero equivocar-me. No crec que hi hagi més oportunitats de feina, d’opcions creatives... una vegada més això serà una minoria. Potser si que hi haurà dos o tres canals que si... però en general serà allò que feien les àvies d’aprofitar: amb el caldo feien les croquetes, i amb això una altra cosa, i el que sobrava el trinxat... amb la TDT és això.

Els mateixos canals que ha posat en marxa TV3 són una mica d'això, posar vídeos de reposicions i endavant...

Sí, t'he de dir que això jo ho he dit per escrit i no ha agradat gaire a la casa. Però clar...

Els valors que hauria de transmetre una televisió pública i una privada han de ser diferents?

Jo crec que no. Si fóssim professionals responsables i tinguéssim la idea que qualsevol feina és per tenir una societat millor demà... és el principi fonamental pel qual ens hem de regir tots... Qualsevol persona que no funcioni amb aquests paràmetres... no mira cap al futur. A mi m'és igual on treballi, si no produeix de cara al futur... malament.

Ara no és així...

Hi haurà qui si i haurà qui no... és que jo generalitzar... jo crec que hi ha coses als mitjans públics que no estan ajustades i coses a les privades que m'agraden molt... Ara, si que a les televisions privades les obligacions econòmiques pesen molt i no hi ha els controls adequats de l'obligació que per llei tenen que és donar servei públic. És la mancança que té la televisió a Espanya, la falta d'un consell àudiovisual... llavors hi ha qui diu que s'està atemptant contra la llibertat d'expressió... que és tan com dir que una farmacèutica pot produir qualsevol producte sense que ningú li controlés... Realment s'estan posant fre a les mentides que diuen els mitjans de comunicació? No. Si no denuncies el mentider no passa res. En canvi no hi ha cap institució que et digui: has mentit, estaràs un mes sense emetre. Hi ha d'haver algun mecanisme.

Si et donessin una cadena i en poguessis definir tots els continguts... com la faries?

Uf! Seria incapaç. Per mi la televisió ideal és la que qualsevol contingut que es faci estigui pensat en clau constructiva i de millorar la manera que tenim d'organitzar la societat. Això no ho fem, nosaltres mateixos. Quan hi ha futbol acaba passant per davant els altres continguts no perquè sigui més important sinó perquè sabem que ens donarà més audiència. A la televisió interessa que hi hagi més share... El partit de futbol del dia no és el més important del que hagi passat durant el dia, però clar, a vegades les coses no són com un voldria.

JOAN SALICRÚ / MARIA COLL