ENTREVISTA A ANTONI TORTRAS, JESUÏTA

"La paciència t'ajudarà a ser més eficaç en el que facis"

El jesuïta Antoni Tortras situa el concepte de la paciència com un valor actiu, allunyat de la resignació i la passivitat, i que cal treballar amb perserverança a partir del propi coneixement.

Com defineix el valor de la paciència?

Crec que la paciència és un assumir-se a un mateix en situacions en què es topen els límits propis: quan fallen forces físiques, psíquiques, relacionals... assumir-se a un mateix però a fons. I fer-ho amb perseverança. Parteixo de la paciència com una cosa positiva, és clar: que ens dóna fortalesa, riquesa, vida...

Però en canvi percebem la paciència com una cosa passiva, negativa, repressora d'un mateix... Li hauríem de canviar el nom, a la paciència, perquè no ens remetés a aquestes idees?

No sé si caldria canviar-li el nom, però el que segur que cal és recuperar el sentit autèntic del valor. Per exemple: jo diferenciaria entre una paciència que en podríem dir de superfície i una paciència de fons, serena. Sant Francesc d'Assís té una pàgina on diu que l'alegria és que si va a un convent, truca a la porta i no l'obren sigui capaç d'assumir això amb paciència. Diu que aquí està la veritable alegria. Això només es pot assumir si hi ha una paciència profunda, una gran serenor.

La paciència no l'hem de veure com una cosa passiva, com un aguantar-se, ve a dir vostè...

No, exacte, la paciència l'hem de veure com una cosa activa, perquè si som pacients i entrem dins nosaltres mateixos ens n'adonarem que hi ha un plus, dins nostre. Expressat en termes filosòfics: descobrim l'absolut captant la contingència pròpia. Descobreixo, capto, un sentit profund, una certa llum, una força... En tot cas si entenem la paciència com una cosa passiva ha de ser en un sentit positiu, perquè de fet tot allò passiu -si s'assumeix convenientment- pot ser positiu.

Tot això des d'un punt de vista teòric està molt bé, però després del que ha passat els darrers mesos amb els trens de Rodalies de Renfe... l'últim que els podem demanar als usuaris és que siguin pacients de forma activa. Com a molt ara ja estan resignats.

Bé, però aquí hi ha dues coses: es pot reclamar als usuaris que siguin pacients amb la persona que tenen al costat si li agafa un atac de nervis però amb Renfe no cal ser-ho, de pacient. Això seria conformisme, que no és el mateix que paciència. De la paciència de la qual jo parlo n'ha de brollar positivitat, sinó no és paciència. Respecte Renfe, en tant que és una cosa extrínseca, que ve de fora de la persona, no tinc perquè tenir-hi paciència. En canvi amb la persona que tinc al costat que té el fill malalt i està nerviós... amb aquest si que he de ser pacient. He de tenir empatia, tenir pathos [paraula grega que pot voler dir sentiment, patiment] amb la seva situació, ajudar-lo.

Però en situacions com aquestes ja és molt si un mateix no agafa un atac de nervis...

Bé, el que seria desitjatble és que fins i tot perdent el tren jo pogués mantenir una certa pau, en la mateixa línia del que dèiem de l'alegria i Sant Francesc d'Assís. Si puc assumir internament que perdo el tren en pau, hi guanyo més que no pas agafant un atac de nervis.

Però la frontera entre "assumir que perdo el tren" i resignar-se és molt prima. Hi ha el perill que aquesta assumpció acabi sent una resignació...

Sí, però torno al què deia abans. Jo puc ser pacient amb mi i assumir el patiment, però no puc admetre veure que els altres pateixin. Esta és la diferència amb la resignació. He d’actuar, fer gestions, fer passos, fer constar que això no funciona... tot el que es pugui. Amb la paciència no n’hi ha prou, però la paciència m’ajudarà a ser més eficaç en el que faci. La primera reacció davant el problema de Renfe pot ser: cremem els trens! Doncs la paciència t’ajuda a tenir una reacció no purament impulsiva sinó eficaç. Per exemple: consultar un expert que m’expliqui què fer davant aquesta situació, un advocat. Aquest professional ha de ser pacient i prudent i alhora resolutiu. En aquest cas la paciència i la prudència portaran més eficàcia que la pura impaciència. A més, si t’hi pares a pensar, segurament deu ser més perillós la persona que es posa a pensar com reaccionar que no la que vol cremar el tren. En primer terme potser pot semblar que no, però a llarg termini sí.

Molt bé, crec que estem situats. Però com ho podem fer per arribar a aquest estadi de paciència?

Assumint aquest 'tocar fons' amb perseverança, assumint-ho de veritat. Perquè si ho fas te n'adonaràs que en el fons teu no hi ha el no res sinó que descobreixes que si que hi ha una cosa potent...

Si fas l'esforç te n'adonaràs que val la pena fer l'exercici.

Sí, perquè si aconsegueixes aquesta paciència és quan brolla tot: el sentit, la vida, la força... Aquí el parany pot ser pensar: "Com que és poca cosa, el que veig dins meu, deixem-ho cór-rer, no val la pena!". Això seria falta de perseverança. Si som constants, perseverants, allò que al començament pot semblar que només brolli una mica es pot convertir en un doll d'aigua.

Vol dir que la gent no té paciència amb si mateixa perquè té por de trobar-se amb poca cosa dins seu? O sigui que no és que no en sàpiga, de ser pacient, és que no ho fa perquè no s'atreveix?

Just, és això. Jo diria que la gent desconfia del que hi ha dins seu.

La gent, en canvi, assegura que no se'n surt, diu que intenta ser pacient i que no pot.

Perquè els cal perseverança en cultivar aquesta paciència. Pot ser cert que en general no puguis ser pacient però segur que en una petita part sí que pots ser-ne. Doncs es tracta d'agafar aquesta cosa mínima i perseverar en ella.

Parlem de com arribar a la paciència. Com es pot treballar?

Buscant àmbits de pau personal i familiar sortint pel pur enrenou, del pur bombardeig extern, contemplant un quadre en una exposició, escoltant música, llegint poesia o bona literatura, fent exercici, tenint contacte amb la natura... I sobretot estimant-se a un mateix, que ho donem per fet que ho fem però no és gaire cert. Estimar-se vol dir assumir-se tal com s'és, no per quedar-se aquí sinó com a punt de partida. I estimar-se necessita precisament molta paciència!

Vostè concep la paciència com un gran punt de partida a partir del qual poden brollar tota una sèrie de coses.

Sí, un punt de partida que no cal anar a buscar lluny ni en situacions òptimes sinó en els límits del dia a dia. És la gràcia de la paciència, que no s'ha de comprar [riu].

Pot ser que hi hagi algú que ens llegeixi i digui que no pot tenir moments de pau perquè treballa dotze hores el dia i té dos fills per cuidar.

Si aquests dos fills veuen el pare rabiós també estaran neguitosos. Ell que té dos fills ho hauria de fer més que ningú. Tenir fills implica cultivar la paciència. Perquè si el pare és impacient els fills també ho seran.

Més enllà de tenir paciència amb nosaltres mateixos ens costa també tenir paciència amb el què ens envolta: esperar l'hora d'un dinar, que passi el bus, que ens arribi una trucada...

Tornem aquí a la diferenciació entre allò intern i extern. Hi ha el temps cronològic, el que usa el rellotge, i el temps personal, intern, que és diferent del cronològic. En cada situació és important sintonitzar amb el temps personal procurant que s'acosti quan calgui amb el cronològic, però quan no es pot no és bo forçar-ho.

Creu que ens manca molta paciència, a la nostra societat?

Sí. Per tenir paciència cal entrar en un mateix i la societat nostra està muntada de tal manera que cadascú no entri cap a si mateix. Tot és cap enfora, començant per la televisió i els anuncis. Sembla que es pretengui que un no entri en si mateix. A la gent se la forma de manera que no sigui capaç d'entrar en si mateix, de manera que és superficial.

I creu que això cada cop va a més?

A nivell d'aparença sí però a nivell de realitat no. Me n'adono parlant amb persones que acompanyo espiritualment. Les persones són aptes per a aquesta fondària, però perquè això es pugui comunicar cal que hi hagi una situació adient.

I per què creu que cada vegada som més impacients?

No serà també perquè els mitjans de comunicació ens ajuden a ser impacients? Si mires la gent com observa la televisió veus que la pantalla va canviant constantment, és evident que la gent d'aquesta manera no pot entrar en si mateix. És més fàcil entrar en aquest ordre, del pur sentit extern, que en el de la fondària. Això ens porta a una societat de baix to vital.

Què creu que és més difícil, ser pacient amb nosaltres mateixos o amb els altres?

Amb nosaltres mateixos. És que de fet només si sóc pacient amb mi podré ser pacient amb l'altre. La impaciència es té amb un mateix, fonamentalment. Per això deia que si un és pacient amb si mateix és capaç d'ajudar per dintre a l'altra. Perquè ha tocat un fons, i al tocar fons, percep també l'altre i veu que són semblants. En canvi si un no toca fons a si mateix l'altre li sembla que fa bestieses. Assumint-se a si mateix un és més capaç d'ajudar l'altre.

La paciència, doncs, és un valor a treballar a llarg termini.

Sí, amb valors com la força segurament no cal, treballar tant a llarg termini. Però amb la paciència sí. És un procés a llarg termini, de tota la vida. De fet no és la mort l'últim acte de pa-ciència?

Acabem amb una cosa que vostè insinuava fa estona. Vostè deia que aquesta paciència ens porta a un coneixement de nosaltres mateixos que ens fa descobrir la transcendència.

Sí. Assumint-se a fons un descobreix que a dins no hi ha el No-res, que no estem buits. Descobreix en el fons de si una certa transcendència, un més. Des de l’àmbit de la fe, seria Déu present. En àmbit de la filosofia es pot parlar de transcendència. Es tracta d'una transcendència que em remet als altres, que em posa en comunicació amb els altres, i això és important, perquè els altres també es troben amb aquesta presència dels límits. Podríem dir que en els límits s’experimenta també la comunicació. El meu límit assumit de debò em posa amb comunicació amb el límit d’un altre que també està en aquesta situació, de manera que entraríem amb una relació de comunió, de sintonia, d’empatia... Si hi ha hagut aquesta elaboració de la paciència, quan ens trobem amb una altra persona que ha quedat atrapada en un caos de Renfe -un límit material- la comprenem millor i simpatitzem, es crea una sintonia.

Joan Salicrú