Articles

Arxiu d'articles seleccionats de la revista Valors

Rigoberta Menchú: “Les oportunitats ara passen pels poders locals”

Rigoberta Menchú, Premi Nobel de la Pau

Rigoberta Menchú, Premi Nobel de la Pau

La Premi Nobel de la Pau i defensora dels drets indígenes Rigoberta Menchú ha visitat Catalunya aquest mes de març per participar en un dels debats que mensualment organitza el Fòrum Cornellà Creació, un espai format per empresaris d’aquesta localitat. Tot i que entre tanta americana i corbata, la líder maia, vestida a l’estil tradicional guatemalenca, esdevé pintoresca, Menchú es mou com peix a l’aigua. L’admiració que desperta entre els assistents és màxima. Al final de la conferència ens dedica uns minuts.

En un món global i marcat per la crisi econòmica, quan avui parlem de Drets Humans, a què ens referim?
Avui Drets Humans és igual a dignitat humana. Ara ja no estem parlant d’un cúmul de drets sinó de la integritat de l’ésser humà, la seva dignitat i la seva lliure determinació. Demanem un sistema que pugui produir allò més elemental perquè l’ésser humà pugui existir. També demanem poder travessar fronteres, perquè en els nostres països ja no hi ha una solució possible total per obtenir aquests mínims.

Si la lluita cada vegada és més existencia-lista, creu que caldria revisar ara alguns acords, lleis, documents internacionals sobre aquest tema?
Sí, és urgent revisar tota la nostra visua-lització de drets humans, generar una nova agenda legislativa sobre aquest tema i veure com podem, com a mínim, protegir les llibertats fonamentals perquè no es criminalitzi la joventut, les dones, els nens i les persones per la seva condició de pobre o de classe mitja.

Una classe, la mitja, en alguns llocs en vies d’extinció…
Cert. Avui la pobresa no té un únic model estàndard, ja que també ha superat els límits de la classe mitja. I per aturar això cal fomentar noves polítiques públiques, no hi veig cap més solució, ja que el model econòmic actual, neoliberal, egoista, individualista i que com un mirall demostra el progrés sobre la base de fantasies, realment no funciona ni funcionarà.

Fet el diagnòstic i descartats alguns sistemes, quina seria la seva recepta?
Hauríem de prioritzar la nostra supervivència local per sobre de la global. La gent encara té una caseta, un tros de terra… per tant, hauríem de projectar la inversió al camp, a la naturalesa, és a dir, buscar noves oportunitats en el mateix espai on hi ha la gent, sinó volem que tot el món s’aventuri i busqui solucions a altres indrets. També es poden aplicar algunes mesures sense haver de perjudicar la classe pobre. Els pobres no haurien de pagar els impostos que els rics no volen pagar. A tot país la fiscalitat és fonamental, perquè un estat sense finançament és un estat corrupte.

I individualment, com hauria de canviar la nostra actitud?
Segons els nostres maies ancestrals, en aquest moment estem posant en perill “la vida plena”. La plenitud de la vida no és però renunciar a la riquesa material, sinó trobar l’equilibri entre la fortuna espiritual, perquè som sers transcendentals; la fortuna material, perquè aquesta ens dóna les eines per ser útils a les nostres vides; i la fortuna social, perquè cap ésser social pot existir avui sense la col·lectivitat i sense una missió social.

Vostè, malgrat la situació actual i del seu país, sempre és molt optimista.
Sí, sóc optimista perquè crec que en aquests moments no ens podem permetre perdre’ns només en les coses negatives. En un país com Guatemala, marcat per l’extrema pobresa – un 53% de la població viu en aquesta situació- la gent necessita una solució immeditada i quotidiana, ja no pot esperar més. Crec que en els temps d’incertesa també hi ha oportunitats per sortir endavant.

I ara veu aquestes oportunitats…
Al planeta hi ha molts mons i un d’ells és de noves oportunitats. I aquestes oportunitats, com ja he comentat, com a mínim a Guatemala, passen pel poder local perquè només és allà, malgrat la manca de recursos econòmics, on encara existeix l’organització social. Per tant, des d’un municipi model podem generar radiacions d’esperança vers la població més immediata i generar nous lideratges que ajudin a la cohesió i a la mediació.

Es parla molt de l’actual crisi mundial de lideratges. Segons vostè, quins trets hauria de tenir un líder?
Han de ser homes i dones que fomentin la participació, especialment dels joves; que vulguin resoldre els problemes, que entenguin la societat, que busquin el diàleg, promoguin la negociació… Persones que mobilitzin la gent vers demandes justes. El paper del líder no ha de ser exclusivament contestatari, perquè aquest encén focs però no els apaga. I, sobretot, han de ser persones que tinguin una vivència. Si els líders no tenen una vivència directe de la realitat que està passant no saben a qui governen i, per tant, no saben com resoldre els seus problemes. Aquest tipus de lideratge, però, només es pot forjar en el temps.

Un retrat molt llunyà d’alguns líders actuals…
Crec que cal interpel·lar els líders actuals i senyalar-los els seus errors. Però no només ens podem quedar amb la crítica, cal crear nous dirigents amb visió no oportunista i voluntat de resolució de problemes i això passa per l’oxigenació de les empreses i, sobretot, dels partits polítics. Cal donar oportunitat a joves i a líders actualment marginats perquè posin a prova les seves capacitats. I és que moltes persones han fet de la política la seva carrera però no tenen l’experiència que es necessita en aquest moment.

Per tant, davant aquests líders polítics actuals, és comprensible l’actual desafecció cap a la política que es viu actualment?
Certament tenim un problema en la delegació dels drets als nostres representants, perquè ha arribat un punt que la ciutadania ja no pensa que ella mateixa es pot resoldre els seus propis problemes i espera que un altre els hi resolgui. La població ha perdut amb el temps la seva capacitat d’administració, ens hem convertit en una massa sense decisió, que ha perdut iniciativa.

Quin seria el motiu?
Això és lògic si tenim en compte que s’han generat moltes expectatives incomplertes que han provocat una gran frustració. Per exemple es va dir que la tecnologia arribaria a tots els racons del planeta i ens faria més lliures, però no ha estat així. I, no podem oblidar, que de la frustració i dels espais insegurs neix la violència.

(…)

Si vols el número sencer on surt aquest article, demana’ns-el a redaccio@valors.org

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *