Articles

Arxiu d'articles seleccionats de la revista Valors

Enric Juliana: ‘En economia, ens hem tornat poc prudents’

Joan Salicrú

Enric Juliana

Enric Juliana

Director adjunt i delegat a Madrid de La Vanguardia, en el volum Modesta España el periodista Enric Juliana proposa una revisió dels tòpics sobre la societat espanyola i especula respecte la possible recuperació d’una moral més luterana que ja seria present –encara que sense desenvolupar– en l’ADN espanyol.

S’està instal·lant amb força la idea de què si hem arribat fins aquí és perquè hem viscut tots per sobre de les nostres possibilitats? És cert, això? O és un engany?
No m’agrada la idea d’assignar d’una manera general, a tothom, el mateix nivell de responsabilitat, tot i que s’ha posat de moda. És una manera, des del poder, de procurar una indulgència plenària. Del poder polític però sobretot de l’econòmic. Tots hem viscut per sobre de les nostres possibilitats, sí, però uns més que els altres. Els danys de la crisi són molt forts, i probablement encara ho siguin més en els propers temps. I la reparació serà llarga i costosa, en termes de sofriment social. I és clar, s’han d’elaborar discursos que per una banda expliquin la situació i per l’altra, per part dels sectors dirigents, procurin una indulgència. La societat ha quedat amarada els darrers anys d’unes actituds que han contribuït a la situació on ens trobem. Ara, no podem oblidar que les coses no passen per generació espontània sinó que les dinàmiques econòmiques venen induïdes per decisions polítiques i per la pròpia estructura econòmica. I per tant, una cosa són els que han près decisions polítics i l’altre el ciutadà que potser només consumeix.

Quina responsabilitat té la política, el sistema polític, en el que ha passat?
Des de la societat no es pot fer un discurs dient: “això és culpa dels polítics”. Home, sí, hi ha responsabilitats dels polítics i en l’àmbit de la direcció econòmica. Fins que els bancs no han entrat en la situació en què estan, això no s’ha vist amb claredat. Ara, tampoc jo crec que es pugui fer un discurs una mica populista, demagògic… dient que “el poble és innocent” [riu]. Home, el poble també ha participat de la festa. Ara bé, des de fa temps penso que aquesta crisi ha posat de relleu una cosa sobre la qual no havíem parat gaire atenció, i és que a la societat espanyola –i a la catalana– hi ha un cert analfabetisme econòmic. La generació dels nostres avis o pares sabia més d’economia que nosaltres, en relació al seu temps.

Vol dir que era més conscient de què tens, quant pots gastar, quins són els límits…
Exacte. Els nostres pares eren molt més curosos. I una de les novetats és que el propi sistema ha fet disminuir la percepció de risc respecte l’economia. A la generació dels avis, demanar un crèdit –un emprèstit, que en deien ells– estava molt mal vist. “Hem d’anar al banc a demanar un emprèstit”. Era com que tu no et podies valdre… Això de demanar un crèdit era una cosa perillosa. El tenir deutes, en la religió tradicional, sempre és una qüestió delicada. La mutació en el sistema econòmic es produeix entre els anys seixanta i els setanta i una de les coses que fa és que tothom pugés en un Fórmula 1 sense sensació de risc. Us explico una anècdota del meu pare. S’havia de fer una reparació al lavabo de casa. I ell sempre explicava que va anar a veure el director de l’agència bancària, que abans eren gairebé com el rector del poble. I el senyor li va dir: “Miri, si és per això, li donaré. Si me’l demanés per comprar-se un cotxe, no li donaria”. Parlem de l’any 62 o el 63. El canvi està aquí. L’economia, un cop ens posen a la butxaca la targeta de crèdit, a finals dels anys setanta, adquireix una dimensió fantasiosa. Molt més immaterial. I durant aquests trenta anys hem acumulat un cert analfabetisme econòmic: els nostres coneixements i prevencions no han crescut amb la mateixa proporció que l’economia adquiria una més gran complexitat. De manera que la gent ha acabat signant papers que no sabia què significaven, com les participacions preferents. I ara, en aquests moments, un dels factors de perplexitat, de confusió, de malestar, és que ens costa llegir i entendre tot el que passa, que està inundat d’informacions amb un cert tecnicisme econòmic.

Els periodistes, excepte els econòmics, han hagut d’aprendre moltes coses…
No en tenim ni idea, d’això. Jo aquest any tinc la sensació a haver fet l’equivalent al primer curs d’Econòmiques. He après conceptes totalment desconeguts com la prima de risc. No vull dir que visquem en una societat on la gent hagi de saber què és la prima de risc. No, ho dic per l’actitud que caldria. Seria interessant poder comparar-ho amb altres societats europees o amb la nord-americana: jo diria que hi ha països on la gent té un nivell de coneixements superior, que els fa ser més previsors. I ja que parlem de la p, més prudents. O en tot cas, quan adopten una actitud de risc, saben que estan assumint aquest risc.

Inconsciència, per part de la gent. Però per part de la política, és una imprudència conscient? Una certa desídia?
La funció dels partits polítics és crear consens social. I no conec cap partit polític que perdi cap ocasió de crear consens a favor seu, com per exemple quan l’economia va molt bé. Ara, en el cas espanyol hi ha una cosa que ha influït molt. Espanya és un país, ho diuen les enquestes, lleugerament orientat a l’esquerra, encara avui. Un partit d’esquerra moderat, disposa a priori d’un territori que li és més favorable. Això explica que si ara fem el còmput total d’anys governats de la Transició ençà, hi hagi majoria socialista. Essent així les coses, i estant davant del primer gran cicle d’hegemonia del centre esquerra amb Felipe González, el PP només podia afiançar una situació de govern sobre tres bases. La primera era intentar erosionar l’adversari fins al punt de provocar-li un desprestigi molt fort. Els afers de corrupció, ben explotats, van provocar un afebliment i van accentuar un cert cansament social respecte el PSOE. Però fins i tot després això es va traduir en una victòria curta, del PP. I per intentar eixamplar-la, va entendre que calien dues coses: una política econòmica que donés una sensació de riquesa –“Ja sabem que no ens estimeu, però ens estimareu perquè farem que guanyeu diners”– i una afirmació més rotunda del concepte Espanya –la bandera gegantina d’Espanya a la plaça Colón de Madrid–. Però com que això es fa sobre la base de les plusvàlues immobiliàries, hi ha un moment que comença a haver-hi senyals de reescalfament de l’economia, que no passaven desapercebudes als que manaven. Qui digui que no sabia què passava fa set o vuit anys, menteix. Hi podia haver diagnòstics diferents sobre la possible evolució dels símptomes, però els símptomes hi eren. (…)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *