Articles

Arxiu d'articles seleccionats de la revista Valors

Jean Jacques Perénnès: “El diàleg no és un valor final, és el camí”

Maria Coll


perennes_webEl prevere dominic Jean Jacques Perénnès, referent en el diàleg entre cristians i musulmans, ha visitat Barcelona per recollir el premi Memorial Cassià Just, reconeixement que atorga cada any la Generalitat de Catalunya a una persona o entitat destacada en la difusió de la diversitat religiosa. Són dies d’entrevistes i emocions, però conversem tranquil·lament al convent que la comunitat dominica té al carrer Ausiàs March de Barcelona.
Perénnès va néixer el 1949 a la Bretanya (França). És prevere dominic (Ordre dels Predicadors), i actualment s’ocupa de la direcció de l’Escola Bíblica i Arqueològica Francesa de Jerusalem. Ha realitzat estudis en Filosofia, Teologia i Economia del Desenvolupament. En ser destinat a Algèria, va descobrir la importància del diàleg amb l’Islam, i des d’aleshores s’ha convertit en el seu compromís de vida. 

Què representa per vostè el diàleg? Una eina, una necessitat…?
El diàleg és una necessitat absoluta. Un ésser humà només adquireix aquesta categoria quan comença a parlar: amb els seus pares, amb els seus germans i germanes… El diàleg és un element constituent de l’ésser humà. Però, a més, en un segon nivell, no podem oblidar que la persona també s’humanitza quan forma part d’una societat i d’una cultura.

Avui hi ha manca de diàleg?
El diàleg és el contrari de l’autisme, persones que no poden comunicar-se amb els altres. Actualment, respecte el diàleg, estem en un moment molt paradoxal, perquè precisament quan hi ha més globalització, és quan caiem més en la temptació de l’autisme. Avui la tendència majoritària és el tancament de fronteres, ja siguin nacionals, culturals o religioses. El món globalitzat és un desafiament molt gran que condueix a dues possibilitats: igual que ens permet relacionar-nos amb persones de tot el món, també provoca un augment del tancament de fronteres. Aquests dies que he estat a Catalunya, però, he descobert que aquí, malgrat hi ha una gran diversitat, també hi ha molt de diàleg.

El diàleg ja és un valor, però quins altres valors estarien associats al diàleg?
L’hospitalitat. Si analitzem les arrels d’Europa, ens adonarem que aquesta es crea després de la Segona Guerra Mundial, un esdeveniment molt dramàtic. No podem oblidar que França i Alemanya van estar en conflicte pràcticament durant un segle. En aquell moment hi havia persones com Jean Monnet, Konrad Adenauer, Robert Schuman o Alcide de Gasperi, amb una visió única d’Europa. Aleshores, una qüestió clau era conèixer-nos millor entre nosaltres. I, en aquest sentit, per exemple, el programa Erasmus ha estat clau. Fa trenta anys aquest projecte era una oportunitat única per aquells joves que volien contactar amb altres llengües i ser amics d’altres joves.

Certament, avui més que mai –si tenim en compte el nombre d’immigrants i refugiats que truquen a les portes d’Europa– l’hospitalitat demana diàleg…
La globalització comporta avui la migració de moltes persones i això genera molta por a Europa. I, davant d’aquest fenomen és evident que ens hem d’organitzar. Per una banda, és cert que no podem acceptar tothom sense una bona organització ni sense haver aprovat prèviament unes lleis d’acollida, però tampoc podem oblidar que la dignitat i els drets de les persones són una part constituent de la civilització europea, per això el repte de l’hospitalitat en aquest moment és tant important.

Suposo que l’aproximació a l’altre, l’empatia, també és un valor clau.
A França, tenim un islamista molt important anomenat Louis Massignon. Ell, a inicis de segle XX, va estar a l’Iraq com a arqueòleg. Allà va viure un moment de crisi personal, de fet, va estar a punt de suïcidar-se, però una família musulmana el va acollir i gràcies a ella va aconseguir recuperar la seva identitat cristiana. Massignon sempre va explicar que aquella família musulmana de Bagdad havia estat l’exemple de la dimensió sagrada de l’hospitalitat.

De vegades, abans que dos s’asseguin a dialogar, ja es marquen unes condicions mínimes prèvies. És bo això?
El diàleg no és aconseguir un mínim comú, perquè assolir un mínim comú significa deixar de banda les especificitats de cadascú. Per exemple, pels cristians la Santíssima Trinitat és un element molt important i bàsic de la seva identitat. Nosaltres entenem que Déu es comunica amb la gent a través de l’Esperit Sant, però els musulmans consideren això politeisme. Posar-se d’acord respecte certes coses resulta impossible. Per això, abans del veritable diàleg és necessària la construcció d’una amistat; generar una trobada humana. Només després de la creació d’una amistat es pot començar a parlar de les dificultats i de les diferències. Amb els amics un oblida les diferències sense renunciar a les seves especificitats. Necessitem treballar i fer coses junts amb els altres. I hi ha moltes possibilitats, només cal posar a treballar la imaginació.

Per tant, el diàleg seria un valor final i abans hi hauria respecte, amistat…?
No, el diàleg no és un valor final. El diàleg és el camí. El diàleg és una forma de ser. Jo he fet dues vegades el Camí de Sant Jaume. I la importància d’aquesta ruta no és aconseguir arribar a Santiago de Compostel·la, sinó caminar al costat dels altres. Doncs, en el cas del diàleg, la situació és la mateixa. Després de trenta anys dedicat al diàleg entre cristians i musulmans, puc dir que potser no hem aconseguit gaires resultats positius, perquè actualment la situació és difícil, però l’alegria d’haver fet aquest camí junts és immensa.

I, en el diàleg, és tan important parlar com escoltar?
Sí, sens dubte. En aquest sentit, Europa arrossega una arrogància molt gran. Sempre pensem que tenim el poder absolut: cultural, econòmic, científic…. Escoltem poc perquè creiem que tenim la solució a tot. Per exemple, anem al Tercer Món no per preguntar-los si tenen alguna proposta a fer, sinó perquè donem per fet que som nosaltres els qui els podrem ajudar o ensenyar. Quan la veritat és que avui Europa pot aprendre moltes coses de la resta de països! Només un cas. L’hospitalitat del món àrab és enorme: t’obren les portes de casa, maten l’anyell… mai no escatimen res. En canvi nosaltres som avars amb els estrangers. (…)

Si voleu llegir l’entrevista sencera, acudiu als nostres punts de venda o compreu-la directament al nou iQuiosc.cat

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *