Articles

Arxiu d'articles seleccionats de la revista Valors

Eduardo Santos: “En acabar l’encontre, les dues parts es treuen un pes de sobre”

Queralt Flotats/Maria Coll

Eduardo Santos

Eduardo Santos


Al País Basc, durant 2011 i 2012, es van produir un total de catorze “trobades restauratives” al voltant de la violència d’ETA. Eduardo Santos, 
navarrès llicenciat en Dret, ha col·laborat en Los ojos del otro, on es parla d’aquesta experiència, que fa creure en les possibilitats del diàleg. Aquesta conversa es va produir en el marc del programa Valors a l’Alça que Valors du a terme a Mataró Ràdio per a La Xarxa de Comunicació Local. 

Vostè va col·laborar en aquests encontres. Com es van organitzar? D’on va sorgir la iniciativa?
Aquesta és una història que comença a requeriment d’un grup de presos, que se sentien aïllats de la realitat i volien fer alguna cosa en favor de les víctimes. De mica en mica això es va anar canalitzant cap a uns encontres personals. Vam dissenyar un camí que culminés en una trobada entre les dues parts, perquè òbviament no pots asseure de cop dues persones amb un context així i de cop i volta dir-los: “Vinga, parlin d’alguna cosa!”.

Els papers dels que volen parlar i dels que volen escoltar estan molt marcats, en aquests encontres?
Lògicament tothom té alguna cosa a dir, tothom vol expressar el que porta a dins. El més bonic d’aquests encontres és que mitjançant el diàleg tots plegats poden alliberar-se del que porten dins. No hi ha un rol definit d’algú que parla i d’algú que escolta, però sí que hi ha preocupacions diferents. L’exmembre d’ETA, el victimari, explica quin ha estat el seu procés des que entra a la banda. Però nosaltres ho anem baixant de la mera justificació de tipus col·lectiu i polític fins a un reconeixement personal. Ell necessita explicar a la víctima això, quin camí ha seguit, per acabar arribar a una disculpa i un reconeixement de tot el dolor causat. I per altra banda, la víctima necessita explicar-li quines han estat les conseqüències del crim a nivell personal, no polític o social. Què va passar, què és el que van sentir, quines conseqüències els ha comportat en el seu dia a dia. Fins avui. I volen que l’autor de tot això escolti quines van ser les conseqüències del seu crim. I a partir d’aquí, hi ha molts dubtes que en cada cas es volen resoldre, de com van anar exactament les coses. Es treuen un pes del damunt, tots dos.

O sigui que en això si que s’assemblen, en el fet de buscar un alleugeriment.
Sí, sí. Són dues persones que han quedat vinculades per sempre a causa d’un fet dramàtic. No s’han pogut oblidar, encara que no es coneguin personalment. No es miren amb els ulls fins que es troben, però s’han anat mirant de reüll. La persona que va fer l’atemptat i que ha fet una progressiva deslegitimació de tot el que va fer, necessita veure les conseqüències dels seus actes, saber qui és la víctima… I per part de la víctima, el mateix: qui era el que va fer un atemptat? Va poder dormir la nit de l’atemptat? Com està ara?

Hi ha d’haver penediment, per part del membre d’ETA, per participar en aquesta iniciativa?
Per a nosaltres, com a mediadors, la paraula penediment no té valor. Pot tenir un valor simbòlic, social o religiós, però no per nosaltres, que el que buscàvem és que aquí hi hagués un win-win, que tothom guanyés. El que sí que demanàvem era un cert reconeixement de l’altre, en quant a persona. I en el cas de la víctima li demanàvem un respecte a la persona com a persona. Tenint molt clar que les posicions amb què arribaven a l’encontre són molt diferents. Contràriament al que pugui semblar, la persona a la que feia falta recolzar en aquestes trobades era el victimari.

Per tant la finalitat última no és que ningú demani perdó, doncs.
Com a mediadors no exigim verbalitzar res. El perdó és una cosa que pot sortir i pot no sortir… El victimari el pot donar o no, potser perquè la víctima tampoc ho vol. “Si jo et demano perdó, estic obligant a què me l’acceptis, fins i tot socialment, perquè sinó quedes malament”, deia un cop un victimari. Tot plegat és molt més complex del que aparenta. Al final en cada encontre es pacta un codi de paraules amb el qual cada part surt satisfeta.

Quina és la reacció de les parts, quan surten? Algunes víctimes surten sorpreses, com si el seu esquema clàssic del terrorista s’hagués trencat…
Tendim a crucificar l’enemic per no haver d’enfrontar-nos a escoltar-lo. En aquest tipus de trobades, els esquemes es trenquen. Per part de les víctimes, sovint es troben victimaris que han fet un procés llarg i dur però això és una cosa que desconeixen i per tant no saben amb què es trobaran. Per tant, no és estrany que la seva posició en els encontres sigui: “Em deus alguna cosa. Comença”. Pot haver-hi una primera fase de dir: “ens coneixem, qui ets, qui sóc jo”… però generalment és l’exmembre d’ETA qui comença a explicar la seva posició des del principi, des d’allò abstracte i a poc a poc es va baixant a allò concret, emocional, on el diàleg humà ja és possible. I aquí és on la víctima va entrant en diàleg i fent-li retrets, qüestionant-lo. I arriba un moment en què res importa i les dues persones van alliberant-se de tot allò viscut. I es miren als ulls. Realment, en la majoria de les ocasions es produeix un reconeixement humà de l’altra persona. A vegades arriben a donar-se la mà o fins i tot a fer-se una abraçada, cosa que pels victimaris pot ser un xoc. Pensar que la persona a la qual més mal has pogut fer a la teva vida et dóna una abraçada deu ser una barreja d’emocions absolutament brutal.

Quina és la funció dels mediadors?
Buscàvem que els encontres es poguessin fer en unes condicions de confiança que les dues parts acceptessin. La nostra feina ha estat la de preparar-lo, perquè si de cop i volta deixes allà les dues parts… això no flueix. Hem testejat quines actituds podrien tenir lloc en aquests trobades en funció de les respostes. Però després, als encontres, nosaltres som invisibles. Hi som, sí, generant confiança amb les parts, i saben que els podem donar suport en qualsevol moment, però no interrompem per res la conversa.

El govern del PP va frenar els encontres el 2012. Creu que es podran recuperar?
No ens correspon a nosaltres decidir-ho… Hem denunciat la ruptura d’aquests processos perquè ens consta que hi ha persones que es volen veure i resulta que qui té la clau de la presó… no obre la porta. Per nosaltres és gairebé com un dret de les víctimes. A mi personalment m’agradaria que el govern considerés aquesta possibilitat. Els catorze encontres que hem fet creiem que han tingut èxit. Tant de bo… Ens consta que sense la nostra presència es van arribar a produir aquests encontres, sense que sapiguem nosaltres el com.

Aquests catorze encontres certifiquen que la reconciliació és possible al País Basc?
Sí, són la prova evident de què en determinades ocasions, el diàleg recompon ferides entre els que han estat les víctimes directes dels fets dramàtics. I contribueixen a deslegitimar la violència com a arma política.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *